CURSES DE MUNTANYA
Esports 18/09/2015

Núria Picas: “Em sorprèn el silenci dels esportistes: que no tinguin por i s’expressin”

Entrevista a la corredora de muntanya

Roger Requena
4 min
Núria Picas: “Em sorprèn el silenci dels esportistes: que no tinguin por i s’expressin”

BarcelonaLes muntanyes són el seu medi. Córrer, escalar, esquiar o anar amb bicicleta, el seu dia a dia. Núria Picas Albets (Manresa, 1976) ha fet dels cims i dels desnivells que troba pel món la seva oficina. Així és com li agrada definir el seu lloc de treball, a l’aire lliure i prou ample per donar abast i cabuda a la necessitat de llibertat que senten les seves cames. Amb vint-i-un anys va córrer la seva primera marató, i gairebé dues dècades després es prepara per córrer l’Ultra Pirineu, que comença demà a Bagà a les 7h. Pel camí, diverses victòries en curses d’ ultra trail, campionat del món inclòs, que la consoliden com una de les referents d’aquest esport tan exigent. Una vida lligada a l’esport de muntanya que ha volgut plasmar en el llibre autobiogràfic que acaba de publicar, Córrer per ser lliure.

Què és per a tu la muntanya?

Ho és tot. És la meva vida, el meu medi natural. Hi trobo la pau. La necessito per respirar. El 90% dels cops que baixo a Barcelona en cotxe acabo trasbalsada, i l’altre 10% acabo plorant. La muntanya m’ha ensenyat a saber qui sóc realment, ha sigut un camí de creixement personal. M’ha ensenyat moltes coses bones, i també dolentes. A partir d’aquí he anat conduint el fil de la meva vida.

Al llibre menciones unes paraules de Guardiola sobre el seu ofici. Què dóna sentit a la teva professió?

Ell viu partit a partit, i això el manté viu. Jo disfruto del dia a dia del que faig. Visc molt per motivacions. Sóc molt somiadora, i m’agrada visualitzar. M’agrada complir objectius, però el més important no és la fita, sinó el camí. Em motiva saber que cada dia sortiré a entrenar-me, que descobriré algun lloc nou, que hi aniré amb algun amic o que sola em trobaré a mi mateixa.

Què et passa pel cap abans d’una cursa tan exigent?

Sovint et passa pel cap el que no vols que et passi pel cap en aquell moment, que és que tens una cursa de 170 quilòmetres al davant i no saps ben bé com l’afrontaràs. Cal fraccionar-la per parts, perquè l’objectiu és tan gros que se’t menja. Has de trobar petites motivacions.

La planificació prèvia deu ser clau.

Sí, darrere hi ha molt d’entrenament, moltes hores d’esforç físic, però també mental. Els 60 o 70 primers quilòmetres es fan amb les cames, la resta amb la ment. Si la ment et falla en el minut zero, o fins i tot els dies abans, estàs venut. L’has de tenir connectada durant els entrenaments, abans i sobretot durant la cursa. De les victòries poca cosa se n’aprèn. Pots celebrar-les, pots estar molt content, però d’on veritablement se n’aprèn és de la derrota. D’asseure’s, de pensar què ha passat, com podem millorar, què podem fer perquè això no torni a passar. És un gran camí de creixement com a atleta i com a persona.

Ara prepares l’Ultra Pirineu. Fa poc vas haver d’abandonar al Mont Blanc. És difícil saber aturar-se?

Em vaig quedar buida físicament, però el cap em deia que no abandonés, que anés tirant. Hi va haver un moment en què el seny es va imposar i no tenia sentit ser allà. Ja no estava disfrutant del que estava fent. Molts cops em pregunten on tinc el límit, i crec que el límit el tindré quan deixi de passar-m’ho bé, com aquell dia.

És possible disfrutar en el patiment?

Sí, perquè penses que és un patiment momentani, i tot el que vindrà després és etern. El patiment pot durar una hora, dues o vint-i-quatre, però al final és un dolor físic i tens eines per combatre’l. El cap és molt important perquè no ens podem imaginar el que pot aguantar el nostre cos, una barbaritat. El límit el tenim al cap. El cervell és el múscul més important. Tenir un bon ànim ho és tot.

Fa uns anys vas patir un greu accident d’escalada. ¿Va ser un punt d’inflexió en la teva vida?

Sí, evidentment. Se’m van esvair tots els somnis. Vaig haver de deixar de córrer i de fer esport, pràcticament. A la vida se’t tanquen unes portes i se te n’obren unes altres, i vaig començar una altra manera de viure. Vaig buscar altres incentius, com esports que no tenen impacte al terra, i també vaig estudiar per treure’m una oposició per ser bombera. Però va tornar a passar un altre tren, i més d’una dècada després, ja recuperada, la Selecció Catalana em va donar una segona oportunitat, a què em vaig agafar amb fermesa. Al final, les coses acaben sortint i la vida et torna allò que t’ha pres.

¿Catalunya viu una etapa daurada dels corredors de muntanya?

Sempre l’hem tingut, aquí. Però en els últims quatre o cinc anys hi ha hagut un auge d’aquest esport. Els catalans tenim un planter i un nivell que hem anat omplint; no hi ha hagut mai un buit de corredors punters a nivell internacional.

Dónes suport a Junts pel Sí. ¿Et sorprèn el baix nombre d’esportistes que es manifesten políticament?

Em sorprèn bastant el silenci dels esportistes, aquestes pors. Els casos que depenen d’una beca els entenc. Jo també he perdut espònsors: a nivell econòmic m’ha anat en contra. Però almenys podré quedar-me tranquil·la d’haver expressat el que el cor em deia, i això em fa feliç. És molt important que els esportistes que cobren milionades, i que s’ho poden permetre, no tinguin por i s’expressin.

¿Creus que la societat i els mitjans haurien de ser més tolerants en aquest tema?

Esclar. Estem en una democràcia, i cal expressar els nostres sentiments. El que no és normal és que surtis amb una estelada i et caiguin milers de crítiques i d’insults. No estem obligats a agradar a tothom, és lògic. Però hi ha una cosa que es diu respecte, i moltes vegades s’està perdent. Cal donar la nostra opinió. En la diversitat hi ha el gust.

stats