Què busca Mr. Chen a l’Espanyol?

Els inversors xinesos se sumen a una llarga llista de compradors estrangers al futbol espanyol que busquen millorar la seva influència comercial
Chen Yansheng a la llotja / JOSEP LAGO / AFP

D'una banda, un club que requereix un impuls econòmic. De l’altra, una empresa que busca visibilitat a Europa o un empresari adinerat amb un caprici. En els últims 15 anys, aquestes necessitats s’estan trobant amb cada cop més freqüència i ofereixen un desenllaç que passa per la venda de clubs a uns inversors estrangers que cada vegada veuen el futbol espanyol amb més bons ulls. “ És l’aparador ideal, ja que la Premier està molt cara perquè s’hi generen molts ingressos, la Bundesliga és un búnquer i a la Ligue 1 li falta brillantor”, apunta a l’ARA l’economista José María Gay de Liébana, que veu l’Espanyol com un club ideal per a una empresa com Rastar Group i el seu president, Chen Yansheng. “Als xinesos els agrada molt Europa, i a través de Barcelona i del futbol tindran presència aquí, cosa que els donarà impuls i promoció”, afegeix. Yansheng és l’últim que ha arribat, però no l’únic.

Llegeix també: Qui és qui a la nova directiva de l'EspanyolDe l’Àsia, per exemple, prové el veterà xinès Xu Genbao, que als seus 71 anys ha comprat La Hoya Lorca, de Segona B. Propietari d’un equip i una acadèmia a la Xina, Xu Genbao s’ha proposat construir una ciutat esportiva nova i ascendir el club a Segona en tres anys. Xu Genbao, però, lidera un projecte modest, res a veure amb la fortuna de Wang Jianlin, un dels homes més rics de la Xina i propietari del 20% de l’ Atlètic de Madrid des de fa uns mesos. Wang Jianlin, membre del Partit Comunista Xinès, fa anys que aposta pel futbol, portant nens xinesos per entrenar-se a l’Atlètic, el Vila-real i el València, amb els diners del Projecte Wanda, la seva Fundació. Més tard va interessar-se per comprar el València, i Florentino Pérez el va buscar per tancar acords comercials. Però va ser Enrique Cerezo qui va guanyar-se la seva confiança. El president matalasser admet que confia poder fer negocis amb Wang Jianlin en el cinema, ja que Cerezo produeix films i el xinès és el propietari de la xarxa de cinemes més important del planeta, AMC, amb més de 500 sales.

“Als xinesos els agrada Europa i amb el futbol tindran presència aquí, els donarà impuls”

JOSÉ GAY DE LIÉBANA Economista

Què busquen realment, homes com Wang Jianlin i Chen Yansheng? La inversió dels magnats xinesos al futbol s’ha disparat. El Sochaux francès, un club històricament propietat de Peugeot, o l’Slavia de Praga txec també han acabat en mans xineses. “La pregunta és quan arribarà el moment de veure un club anglès comprat per un xinès”, es pregunta Simon Chadwick, del Centre d’Estudis dels Esports de la Universitat de Salford. El Manchester City, de fet, va vendre el 13% de les seves accions al consorci xinès CMC.

“Tot plegat forma part de la conglomeració de l’economia. Wang Jianlin ha explicat que entén la inversió en l’Atlètic com a part d’un eix de la indústria de l’entreteniment entre la Xina i Hollywood, basat en el cinema i el futbol”, destaca Chadwick. “No és una coincidència que magnats com aquests inverteixin en el futbol just quan el mateix govern ha decidit posar molts diners en l’esport local”, destaca. Els empresaris, de fet, segueixen l’exemple del govern: invertir en el futbol per tenir influència en nous mercats, en aquest cas, l’espanyol. El govern xinès, per exemple, ha guanyat pes a l’Àfrica els últims anys construint estadis de futbol de manera gratuïta al Gabon o Angola. La idea era “generar una imatge positiva de la Xina i tancar acords per mantenir en forma la indústria xinesa”, diu Chadwick. Invertir a l’estranger, a més, pot permetre, en determinats casos, tenir capital en bancs estrangers, una solució per si es cau en desgràcia a casa. La inversió xinesa, però, no és res nou. Fa dècades que el futbol espanyol rep inversors estrangers.

L’empresari ucraïnès Dmitry Piterman va convertir-se, el 1999, en el primer inversor extern a aterrar al futbol espanyol. Els seus primers passos van ser a la Costa Brava. Al Tossa Sport hi va deixar un deute de 7.000 euros i una discoteca que no va poder obrir per falta de llicències. Al Palamós, en canvi, el va ascendir a Segona B. La seva precipitada marxa a Santander el gener del 2003, però, va privar el club d’un nou ascens, ja que va endur-se’n jugadors clau.

Un 24,6% de les accions el convertien en el màxim accionista del Racing, club al qual va ajudar a salvar la categoria amb fitxatges i la dissolució, amb un crèdit que servia per pal·liar els deutes més imminents. El seu pas per Santander, però, va ser fugaç i polèmic: la Federació li va obrir un expedient pel fet d’estar a peu de gespa durant els partits -volia entrenar, però no tenia el títol-, i el 2004 va aterrar a l’Alabès, on tampoc li aniria millor. Malgrat invertir en jugadors de renom i tornar l’equip a Primera, desavinences amb tècnics i jugadors van derivar en una crisi institucional que el van portar a deixar el club amb una denúncia per impagaments el 2007.

Set anys després de la sortida de Piterman, Santander va rebre un altre inversor, l’empresari indi Ahsan Ali Syed, més conegut per l’efusivitat amb què celebrava els gols del Racing que no pas per les promeses complertes. Per començar, invertir 50 milions per trencar la bicefàlia Barça-Madrid.

“El que volia era la projecció pública que li podia donar un club de futbol. Havia intentat comprar el Blackburn Rovers però no va passar els estrictes controls anglesos per a la compra perquè no tenia els diners ni les garanties, és un estafador”, explica a l’ARA el periodista del Vanity Fair David López, que va tenir l’ocasió d’entrevistar-lo a Bahrain, país clau per als seus negocis. “El seu objectiu era vendre el Racing al príncep de Bahrain, però la jugada li va sortir malament perquè va coincidir amb la Primavera Àrab i els aixecaments en aquell país”, afegeix. Demanar preu per la casa d’Emilio Botín, anunciar la intenció de comprar una escuderia de Fórmula 1 o fitxar Beckham van ser altres fanfarronades. “Es feia passar per un multimilionari i, aprofitant la crisi, buscava empreses que necessitessin diners i els prometia un préstec a un interès baix. Mentrestant, els demanava una bestreta per fer front als tràmits previs, se’ls quedava i marxava”, diu López. Un cop frustrada la venda del Racing, una ordre judicial va acabar obligant-lo a retornar el club als seus antics propietaris.

Menys problemàtic està sent el pas de l’italià Giampaolo Pozzo pel Granada. Un milió d’euros li va servir per fer-se màxim accionista a Pozzo, emprenedor propietari d’altres clubs com l’Udinese i el Watford. El seu principal èxit: retornar el Granada a Primera 35 anys després gràcies a un model de gestió sostenible basat en la compra de joves promeses que va movent entre els clubs que controla. Els cinc anys a l’elit validen el seu sistema de direcció, que al Granada deriva en un dels seus fills i en l’empresari Quique Pina, la seva mà dreta des de la presidència.

També a Astúries han estat de sort. Gairebé de rebot -a través d’una broma en un programa de ràdio- el Grupo Carso de Carlos Slim, un dels homes més rics del món, va arribar a adquirir el Real Oviedo el 2012. Ho va fer, a més, en l’últim dia hàbil per a l’ampliació de capital que requeria l’entitat per salvar-se. Un miracle en el temps afegit. El mexicà, un dels més de 20.000 accionistes de tot el món que van participar en la compra d’accions, posseeix des d’aquest mes de desembre el 71% del club asturià, que ha tornat al futbol professional gràcies a la seva injecció econòmica.

Pendent de l’emirat

Baptista, Demichelis, Cazorla, Toulalan, Isco, Joaquín i Van Nistelrooy. Gairebé de la nit al dia, una constel·lació d’estrelles van aparèixer al Màlaga a cop de talonari. El responsable: el xeic Abdullah ben Nasser al-Thani, membre de la família reial de Qatar. “Inicialment havia de dur a terme un procés de creixement sostingut a tres o quatre anys, no volia ser el Manchester City”, explica el periodista del diari Sur de Màlaga Sergio Cortés, que reconeix que la inversió, en un principi controlada, va acabar sent inassumible pels elevats salaris.

"Sakamoto volia que el Sabadell estigués a l’altura del Madrid i el Barça com a marca per fer negocis al Japó"

IGNASI LÚQUEZ Vicepresident del Sabadell

“El xeic forma part de la NAS, una empresa de l’emirat de Qatar a la qual ha de retre comptes. Van perdre uns 150 milions d’euros, i l’emirat li va tancar l’aixeta”, explica Cortés sobre el motiu que va portar els andalusos a vendre els actius adquirits per pagar deutes i a haver de sobreviure, des d’aleshores, amb els recursos propis de l’entitat. En paral·lel, Al-Thani tenia diversos projectes: al port de Bajadilla, a Marbella, la construcció d’un nou estadi o d’una ciutat esportiva. “Són gent peculiar, en la primera visita del Madrid, va refusar dinar amb Florentino Pérez perquè preferia quedar-se dormint a casa”, comenta Cortés. Després d’acomiadar Vicente Casado, el tercer director general en quatre anys, el xeic prepara ara una nova onada de canvis, allunyat, això sí, d’una afició en contra.

Més mala fortuna ha viscut el Sabadell, que el curs passat no va poder evitar el descens a Segona B malgrat disposar d’inversors japonesos liderats per Keisuke Sakamoto.

“La seva visió era que el Sabadell estigués a l’altura del Madrid i el Barça, no a nivell de competició, sinó de nom, perquè entrés al Japó com a marca i hi generés negocis”, comenta Ignasi Lúquez, vicepresident de l’entitat arlequinada. El projecte tenia com a repte ascendir a Primera en tres o quatre anys. “La seva primera intervenció -va invertir més de tres milions d’euros per afluixar la pressió pels deutes- va ser bàsica perquè el club seguís a Segona el 2013, ja que l’ampliació de capital es va poder dur a terme gràcies a ell”, reconeix Lúquez. Aquesta xifra, juntament amb el jugador Sotan Tanabe, cedit pel Tòquio, i Dr. Stretch, un patrocinador, són el llegat d’un Sakamoto que no va entendre “la poca permissivitat d’Hisenda amb un club a l’hora d’ajornar el deute”. El Sabadell, però, encara té darrere alguns inversors japonesos.

La influència de Jorge Mendes

La màxima inversió estrangera en un club espanyol, de moment, corre a càrrec de Peter Lim, empresari de Singapur que va comprar el 74% del València l’octubre del 2014 -a través d’un préstec de 94 milions que li serà retornat en 15 anys amb interessos-. L’empresari compta amb l’assessorament de Jorge Mendes, que ha col·locat al club valencianista alguns dels seus representats. L’últim negoci comú, l’aposta de l’exjugador del Manchester United Gary Neville com a substitut de Nuno Espirito Santo. Les discrepàncies entre la direcció esportiva i la nova propietat van derivar en la sortida del club d’Amadeo Salvo, antic president, Rufete i Ayala, dos dels màxims responsables esportius.

L’últim cas és el del grup estatunidenc liderat pel multimilionari propietari dels Phoenix Suns de l’NBA, Robert Sarver, que aquest gener ha rellevat l’alemany Utz Claassen com a nou propietari del Mallorca, club que rebrà l’assessorament de l’exjugador de bàsquet Steve Nash.