GIRONA FC

Quique Cárcel: “Hem patit un trauma i els traumes són complicats de curar”

Entrevista al director esportiu del Girona
Quique Cárcel: “Hem patit un trauma i els traumes són complicats de curar” / DAVID BORRAT

El Girona s’enfronta avui a la Ponferradina (12 hores, Movistar LaLiga) a l’escenari on va deixar mig lligada la miraculosa salvació a Segona del 2014, poques setmanes abans de l’aterratge de Joan Enric Cárcel (Barcelona, 1974) a Montilivi. En aquells dies els gironins sobrevivien com podien dins l’anonimat, però eren feliços. Sis temporades més tard, i després d’haver conegut la Primera Divisió, la percepció de les coses és totalment diferent. És el preu a pagar per l’excel·lència assolida.

¿Cal ampliar la mirada i entendre què és el Girona?

Crec que ens ho hem de mirar des d’una perspectiva positiva, la veritat de fa sis anys era més fotuda de la que vivim avui. L’exigència ha crescut moltíssim, perquè així ho ha fet possible la història que hem creat. Hem tingut una experiència enriquidora, hem viscut coses que no havíem viscut mai. I ara hem tingut una petita caiguda. Ho vam deixar escapar, ho teníem tan ben encaminat...

¿El trajecte a Primera ha sigut tan bonic que tothom el vol repetir?

És que les emocions que hem tingut els últims cursos... Sí, tothom les demana. Volem sentir-ho una altra vegada, però necessitem fer un reset i tenir present que estem en una situació privilegiada, que formem part d’un projecte en què es treballa des de la coherència i el sentit comú. Hi ha una idea, per això soc optimista i penso que el Girona té una llarga vida. Personalment, sento que em respecten i confien en mi, sobretot en els mals moments. Estic segur que no trobaré un destí que em faci sentir el que sento a Montilivi.

Toca recuperar la il·lusió allà on va començar tot, a Segona.

Abans, estar a prop de la zona de play-off d’ascens ens produïa unes esperances immenses. Recordo les setmanes que pensava que no es tornaria a repetir, i passaven les jornades i seguia passant. Actualment sembla una obligació, que si no estem entre els dos primers, ho estem fent malament. Que s’ha de pujar tant sí com no. I això no funciona així, perquè tornar a Primera no serà gens fàcil.

Els diners influeixen?

Tenim el pressupost que tenim, i des del primer minut ens hem marcat recuperar la categoria com a únic objectiu. No podem enganyar a ningú, els números són els números i, si som dels més potents, hem d’aspirar al màxim. Però no ens podem obligar a aconseguir-ho, perquè no ajudarà a ningú: ni al cos tècnic, ni al vestidor, ni a l’afició. Ja s’ha vist en aquest inici de Lliga.

¿Té a veure amb l’estat d’ànim?

En l’època de Pablo Machín érem un equip lluitador que aprofitava les ocasions que tenia. Potser ens dominaven, però manteníem aquell to de mentalitat i encert. Ho vivíem tot d’aquesta manera, i ara quan ens xuten a porteria tenim la sensació de dir-nos: “Ai, que ja hi tornem a ser”. Hem de saber guanyar patint, i no saber guanyar si només quedem 4-0, perquè així és molt fàcil. Els equips que volen aconseguir objectius grans han de saber patir. Tinc molt clar que no competim com ho hauríem de fer, perquè ens falta donar un puntet més. Però, tot i que som lluny del màxim rendiment que podem oferir, som allà, a la part alta.

¿T’imaginaves que costaria tant?

Quan vam baixar, era el primer que estava malament. Era conscient que l’estiu seria intens, que hi hauria jugadors que marxarien i d’altres que continuarien però que voldrien haver marxat. Si fem la cronologia, hi ha hagut molts dubtes, molts. Ha sigut difícil tenir el cap en la idea que en un equip que vol pujar hem d’anar tots a l’una i gaudir d’un esperit comú. Però això és el més normal, perquè hem patit un trauma i els traumes són complicats de curar. De fet, i si soc molt sincer, estem millor del que em pensava.

¿Has notat un canvi en les últimes setmanes?

El que noto és la realitat, que ens està obrint els ulls. Tenim un grup humà molt bo, amb futbolistes lligats emocionalment al Girona i que volen fer un pas endavant. Després el podran fer o no, però desitgen fer-lo i aconseguir un repte dels grossos. Aquest és el camí, ara crec que podem fer-ho. No hem de perdre de vista que aquest és un any molt important, i no parlo de viabilitat del projecte, perquè la propietat ha demostrat que sap cap on vol anar i que la feina és a llarg termini. L’aposta, per ser un equip de Segona, és molt elevada. Però hi ha molts exemples que ens diuen que no és garantia de res, hem de ser humils i tenir la capacitat de fer sacrificis. La Lliga serà llarga i encara no podem dir que estem sans, però comencem a ser conscients del nou context.

Ja heu demostrat que es pot pujar.

Si quan vaig arribar algú m’hagués dit que acabaríem guanyant al Santiago Bernabéu, li hauria dit que estava boig, que no tenia cap mena de lògica... El que hem fet quedarà per sempre. Sé com estava el club, com ens miràvem i en silenci ens preguntàvem com ho faríem, perquè no hi havia res. Però teníem gent amb ganes de fer coses, i la màgia del futbol va fer que tot fluís. I això és el que busco, que torni a fluir. Podem recrear-nos pensant que tenim la millor plantilla, però ha de fluir, perquè si no serà impossible.

Més continguts de