Raúl Rodríguez: "La feina de futbolista no et prepara per parlar davant les càmeres"

S'acaba l'entrenament però Raúl Rodríguez (Barcelona, 22 de setembre de 1987) encara s'ha de sotmetre a una sessió de tractament. Quan surt, rialler i pacient, saluda els treballadors del club pel seu nom i atén els aficionats que es volen fotografiar amb ell. Li agrada parlar, i no té pressa per reflexionar sobre el seu club actual i sobre el món del futbol. Només demana, a canvi, una sala amb aire condicionat i un sofà. És el dia abans de marxar a Peralada per fer l'stage de pretemporada.

No se t'acaba fent pesat un stage ?

No. Són 17 dies però també en tenim un parell de lliures perquè vingui la família o per marxar nosaltres. De tota manera, és necessari per preparar-nos per a la competició. Ens concentrem al 100%, amb dobles sessions dures físicament. Però és positiu, es fa molta pinya.

Pel que fa al club, porteu un parell de temporades amb un inici molt fort, però al final us costa sumar punts. Per què us passa això?

La veritat, no en tinc ni idea. Però et sap greu com a professional, perquè generes unes expectatives als altres i a tu mateix. A més, quan passa tens la sensació que la temporada ha estat un fracàs, i no és cert. Si comences malament però et salves a l'última jornada, valores el coratge de l'equip. En qualsevol cas, és una assignatura pendent. I no em sembla agosarat dir que hem de millorar. Ja no dic entrar a la Champions, però sí pujar tots un graó individualment i com a equip.

L'any passat vas jugar molts partits de titular. I aquest?

És molt aviat. Però, per la meva manera d'entendre-ho, primer és l'equip i després vaig jo. Si hi ha algú que jugui al meu lloc voldrà dir que ho està fent millor. I si vull jugar, hauré de treballar més. Quan un entrenador pren aquesta decisió no ho fa per caprici, sinó perquè pensa en l'equip.

T'ho prens amb molta filosofia! ¿Tothom fa igual que tu?

Això ja depèn de cadascú, i es pot aplicar a tots els aspectes de la vida. Per a mi és molt més saludable prendre-s'ho d'aquesta manera.

Amb 21 anys jugaves a la Gramenet i et truca l'Espanyol B. ¿Era l'últim tren cap al futbol d'elit?

Sí. De fet, tenia l'oportunitat d'anar a un equip de 2a A, però vaig preferir el filial de l'Espanyol perquè hi havia l'oportunitat ínfima d'arribar al futbol professional. I va sortir bé.

Vas renovar abans de l'estiu i vas dir que el club t'oferia més coses a part del tema econòmic. Quines?

Poder jugar a casa i estar a prop de la meva família i dels amics, créixer en un lloc on conec la gent… Cada vegada conec més l'afició i m'hi relaciono millor. Entenc què significa l'Espanyol per a la gent que és periquita. I quan ets en aquesta roda, costa sortir-ne només perquè en un altre lloc et donin més diners.

¿Que no eres periquito, abans de venir a l'Espanyol?

Sincerament? La veritat és que no era de cap club. M'agradava el futbol, però sense ser-ne un fanàtic. Amb l'Espanyol m'ha passat com amb una persona. De mica en mica l'he anat coneixent i he entès què significa i quins valors representa.

Se't veu còmode parlant. I fins i tot una vegada vas anar al Banda ampla de TV3. Com va ser?

Buf! [Riu.] Encara jugava a la Gramenet. Tenia 19 anys i era un debat sobre els joves que han de governar el futur. I després em van trucar per anar-hi un altre dia. Va ser molt interessant. Hi tornaria!

Insisteixo: t'agrada parlar i expressar-te. No sembles futbolista!

Sí, algunes vegades m'ho han dit. Però penso que tenim un estereotip cruel amb els futbolistes. A vegades és així, però la imatge que tenim va en funció de què diuen. I la nostra feina no ens prepara per parlar davant de 20 periodistes o càmeres. Segur que qualsevol persona d'un altre ofici tampoc no estaria còmoda en una roda de premsa i davant les càmeres.