Recuperar el seny per recuperar el futbol

BarcelonaEric Garcia, Jordi Mboula, Sergio Gómez i Vinicius Júnior. Les estrelles del futur. O no. Aquests dos últims estius han situat a l’aparador jugadors (i carreres) juvenils, alguns menors d’edat, que tenen un tractament mediàtic més pròxim al dels cracs que al d’adolescents encara en etapa de formació. Que si ofertes milionàries, contraofertes inflades, posteriors incendis d’entitat (com si toquessin Leo Messi) i salaris abusius. La tendència porta a l’extrem la cita de Jorge Valdano: “El futbol és el més important de les coses menys importants”. Jonathan Risueño, Àlex Gómez i Moisés Hurtado s’asseuen amb l’ARA per demostrar que encara es pot recuperar el seny.

Analitzar el futbol actual és parlar de tot menys d’una pilota que roda pel camp fins a una porteria. “Fa uns mesos vaig estar a la Federació Espanyola i vaig veure un partit de nois sub15. La graderia era plena de persones amb americana i corbata, observant, com si sortissin de cacera. Em va sorprendre. Ja no hi ha pares, hi ha aquest entorn d’interessos i representants”, detecta l’exfutbolista de l’Espanyol. L’escenari és diferent. L’aparició de noves variants i noves condicions, especialment les monetàries, deriva en un canvi de model. Que el Reial Madrid pagui més de 40 milions d’euros per un jugador de 16 anys és una bogeria que a poc a poc s’ha normalitzat. És el primer traspàs de la realitat més imminent: tot s’hi val per aconseguir el nou referent mundial.

“Un nano acaba pensant: «Com m’és diners em paguen, més aposten per mi». Quan estava a l’Espanyol B hi havia gent que cobrava barbaritats al filial del Barça i que al final no han arribat. No sé si aquesta n’és la raó, però és així. Era una gran generació amb els Arteta, Trashorras, Nano, etc. Potser el teu cap encara no està fet per assimilar aquestes quantitats. Has de posar una barrera. Si els jugadors marxen, doncs marxen. A l’Espanyol passa cada temporada, però no has de perdre el cap”, segueix Hurtado. Una possible solució, el primer punt, pot ser establir uns límits salarials per equiparar els arguments de tots els clubs. “S’hauria de fer a nivell de la FIFA. Fins que el noi no tingui una edat determinada, no pot cobrar tants diners. Això beneficiaria el futbol. Hi ha jugadors que estan quatre anys cobrant milionades sense tenir minuts perquè un gran equip ha apostat per ells. No els ajuda. Ara pots veure antigues perles que estan a Segona B perquè no han crescut com cal. Els equips que no treballen la base surten a pescar talent. Un cadet ha de jugar on li garanteixin minuts. Si t’arriba una oferta que et soluciona el futur... entenc que sigui complicat”, comenta Risueño.

El factor de l’entorn

Darrere dels fitxatges, fins i tot de l’oferta, hi ha una postura i un raonament. L’ecosistema afecta d’una manera indirecta les decisions diàries del futbolista. El primer impacte és el del seu entorn. Els errors (o encerts) comencen a casa. “Hem de parlar del seu comportament. Crec que hem perdut el nord. Durant la meva etapa de tècnic a La Masia era impensable que vingués un nen de 10 anys vestit d’una marca perquè tenia un acord de patrocini. Si a aquestes altures li dones aquest tipus d’informació (futbol, fama, diners) provoca que ell i el seu entorn cometin errors”, assenyala Gómez. Com es poden evitar? L’entrenador dubta. Tot són hipòtesis: “Els clubs tenen l’obligació d’intentar donar un cop de mà, perquè hi ha de tot. Hem de ser justos: sense pares no hi ha futbol formatiu. Hem de reconèixer l’esforç que fan. Però alhora són molt prescindibles. Jo m’he trobat de tot. Des dels que em demanen consell fins als que em truquen per queixar-se perquè el seu fill només ha jugat 40 minuts a l’últim partit. «Si no ha de jugar, marxem». Quina lliçó és aquesta? ¿Si no jugues, anem a un altre lloc? El dia de demà, quan tingui un problema al despatx, ¿vindràs tu a solucionar-li? Els pares també volen la seva quota de protagonisme. Poder dir a amics i coneguts que el seu nen juga al Barça, al Sevilla o al Betis. És molt egoista, però passa”, afirma.

Els entrenadors retracten un comportament massa habitual. “Al final qui pren les decisions són els pares, no els fills. Cada família és un món. Si fem generalitzacions, els jugadors que tenen un entorn familiar estable, que no tenen presses, troben un bon rendiment. Si tot és més caòtic hi ha més canvis, i això pot provocar que a la llarga ningú aposti per algú així”, explica Risueño. Aquests casos han crescut perquè la societat els empara. Són els famosos valors : «Jo tinc la sort de tenir uns pares que quan anaven al col·legi perquè hi havia algun problema m’esbroncaven a mi. En la meva generació ja hi havia alguns pares que esbroncaven la mestra. Al final has de ser responsable i assumir la llei de l’esforç, i ara això no existeix. Ara no pots esbroncar molt un jugador perquè potser s’enfonsa. Nosaltres també en som responsables, per com eduquem els nostres fills”, apunta Hurtado.

Educar, al final, no és una opció, perquè no fer-ho implica maleducar. “Als futbolistes els hi hem donat tot i tot mastegadet, i ara estan per sobre del bé i del mal. Que vull anar aquí, hi vaig. Que me’n canso, doncs marxo. És arribar al punt de saber que pots fer el que vulguis. Tinc carta blanca perquè ningú em dirà res, no hi ha penalitzacions. Si alimentes això, perds. Perds el respecte per l’entrenador, els companys i les jerarquies. Com a president de la Federació Portuguesa, ¿tu haguessis permès que Cristiano Ronaldo fes d’entrenador a la final de l’última Eurocopa? Els jugadors han de saber fins a on poden arribar. I potser toca posar-se dur”, argumenta Gómez.

A grans trets, l’objectiu és evitar el model Neymar i apostar per futbolistes madurs, amb uns valors més arrelats a la gespa. “El futbol s’ha globalitzat tant que el negoci està en mans de les grans marques. Neymar se sent intocable perquè és un producte que arrossega moltes coses. Si tu et carregues el jugador, t’estàs carregant les empreses i el que generen entre tots. La bola de neu és tan grossa que ens hem d’adaptar a les regles noves. Crec que l’escenari dels anys 90 no tornarà”, es lamenta Risueño. Moi detecta una escletxa: “A nivell de seleccions encara hi ha control. Les estrelles estan per sobre dels clubs, però amb l’equip nacional hi ha la pressió d’un país sencer, i encara no són prou forts per gestionar-ho tan bé. Tu ets el crac, però has de fer-ho bé. Això genera ansietat. Ho hem vist amb Neymar i amb Messi. És el més semblant a un sentiment de futbol pur”. El canvi d’un planter a disputar un torneig internacional ha de ser progressiu, cremar etapes només quan toca. “L’elit és un AVE, i l’AVE va a 300 quilòmetres per hora. O agafes el ritme o marxes a llocs que tenen més paciència. Per això és important tenir autocrítica i assimilar bé els fonaments”, diu Àlex Gómez.

El cas de Sarsanedas i Asensio

L’extreballador del Barça té un nom al cap. “Ferran Sarsanedas. Acabarà jugant al primer equip perquè és un nano molt centrat. La família era gent molt prudent i es movien amb molta calma. Deixaven fer al club, no tenien pressa. I també crec que l’any passat era un dels millors jugadors que hi havia a Segona Divisió, potser amb diferència”. D’exemples de primeríssim nivell i d’actuals n’hi ha molts. Jonathan Risueño recorda el de Marco Asensio. El va viure de ben a prop com a assessor a la presidència del Mallorca, quan el davanter va decidir firmar pel Madrid.

“És el clar exemple de com s’han de fer les coses. Des dels 12 anys podria haver sortit del club i no ho va fer. Ha tingut molts equips darrere, d’aquí i de l’Anglaterra. La seva família entenia que era millor viure i créixer en el seu entorn, es van fer molt bé les coses. Marco no era el jugador més ben pagat de la base. Sempre hi havia gent que cobrava més que ell, i era clarament el millor. Quan va debutar al primer equip percebia uns 1.000 euros, amb un contracte mínim de filial. El Mallorca va guanyar pocs diners per la seva venda perquè no havia revisat el contracte d’Asensio els últims quatre anys. Per què? Perquè el jugador reclamava una millora de contracte. Ell se centrava a preparar-se per fer el gran salt. Si fas les coses bé, tens la teva recompensa”, assenyala.

Qui és qui?

Moisés Hurtado. Exjugador i tècnic de futbol

Moisés Hurtado (Sabadell, 1981) va ser un dels pilars de l’últim gran Espanyol. El sabadellenc va ser un producte del planter blanc-i-blau. Amb la seva samarreta va ascendir al primer equip i va aixecar la Copa del Rei del 2006. També va viure la derrota a la final de la llavors Copa de la UEFA, l’any 2007. Jugador de dilatada experiència que va viure la lliga grega a l’Olympiacos o la realitat d’un Eibar i d’un Girona que eren els embrions dels actuals clubs de Primera Divisió. Aquesta temporada tornarà de ple al negoci del futbol. S’estrena oficialment com a tècnic al capdavant del juvenil A de l’Espanyol. “És un veritable honor tornar a l’Espanyol, a la Ciutat Esportiva que porta el nom del nostre capità. Només puc prometre que treballaré, com ho vaig fer quan era jugador”, va comentar després d’anunciar-se el seu fitxatge.

Àlex Gómez. Entrenador de futbol

Àlex Gómez (Ametlla de Mar, 1972) és un dels molts talents del gremi d’entrenadors catalans. Va formar-se en l’àmbit professional a les categories inferiors del Barça. Va estar set temporades a La Masia, durant les quals va guanyar experiència i va modelar perles com Adama Traoré i Ferran Sarsanedas. El català és un rodamon que acumula experiències futbolístiques per gran part del globus. Des de ser tècnic per la marca Nike al Japó fins al Kitchee de la primera divisió xinesa o al Ratchaburi Football Club de la Premier League de Tailàndia. Els últims anys ha exercit de director del planter i de l’àmbit esportiu del Còrdova, club de la Lliga 1/2/3. Rodatge en un moment en què els entrenadors es veuen obligats a reciclar-se: “El rol ha canviat. Ens hem convertit en gestors de grups, no en líders. Si controles el vestidor, pots guanyar”, assegura.

Jonathan Risueño. Director Esportiu de l’Hospitalet

Exjugador, entrenador i director esportiu. El currículum de Jonathan Risueño (Alboraig, València, 1982) parla d’un apassionat pel futbol. Des de l’òptica del directe, a peu de gespa, fins a les gestions que fa ara al capdavant de la planificació futbolística de l’Hospitalet. Amb les botes posades va passar pel planter del CD Buñol, el Sevilla B i el Valladolid B, entre d’altres, abans de trepitjar el circuit català al Castelldefels, el Palafrugell i el Badalona. Quan va decidir deixar els terrenys de joc va formar-se com a tècnic i com a gestor de l’àrea esportiva. Al Mallorca va ser una peça important, vinculat a la presidència, quan Marco Asensio va debutar al primer equip per, mesos després, acabar firmant el seu contracte amb el Reial Madrid.