Reformular la viabilitat econòmica d’elit

BarcelonaL’Handbol Bordils ofereix una de les imatges icòniques de l’esport català. La tanca que limita la pista i la cantonada del bar, amb un punt asfixiant que enganxa, són trets d’identitat del pavelló Blanc i Verd, de la seva base i d’un engranatge que segueix funcionant a la Divisió d’Honor Plata. El seu moment és un relat de gols i d’encaixades de mans des de l’antiglamur dels despatxos. Els de Sergi Catarain són una de les excepcions del circuit de l’handbol estatal d’elit, amb empremta, sense la mà d’un mecenes que garanteixi un projecte circumstancial. “La gent hi va, hi va i hi va. Tot és un tren que circula bé. Nosaltres intentem greixar les rodes i que no grinyoli”, explica a l’ARA el president del club, Quim Pou.

La trajectòria del Bordils avala la devoció col·lectiva i l’aposta que es va fer l’estiu del 2013 per fer bo l’ascens a la B de l’handbol professional. El canvi va redimensionar el context del club, que s’expandia entre la logística de la competició i la sostenibilitat monetària.

“És molt difícil trobar una estabilitat econòmica. El més important és no estirar més el braç que la màniga. Hem de tenir en compte que Bordils és un poble molt petit. Si fem la comparació amb el context d’una capital, els nostres acords són micromicropatrocinis. Tenim el volum empresarial que tenim”, apunta la vicepresidenta, Remei Marsal.

Noves regles del joc

La direcció treballa amb unes limitacions òbvies. La limitació que representa estar en una població que no arriba als 2.000 habitants ha impulsat el sorgiment de noves regles del joc. El vestidor ha engegat un sistema de patrocini individualitzat com a via per expandir la flexibilitat pressupostària. Temporades enrere, els jugadors van presentar al club una proposta per pactar amb petits comerços i gestionar una repercussió mediàtica personalitzada, lluint un logotip diferent a cada samarreta d’escalfament durant els partits. El Bordils ha donat llum verda a la iniciativa i ha fixat una quota fixa de col·laboració, per harmonitzar les negociacions.

“L’acord és mèrit dels esportistes, que tenen contacte amb les empreses. Algunes ja hi aporten el seu granet de sorra. Són establiments petits, del poble o del voltant. Entre tots els intentem convèncer perquè ens ajudin una mica més. La quantitat individual repercuteix en el conjunt. És una manera d’aconseguir un extra per a ells, com a reconeixement per la seva tasca”, assenyala Pou. El Bordils infla el seu pulmó econòmic des de la proximitat, aprofitant les sinergies locals.

El hàndicap de no poder aprofitar una xarxa empresarial potent també té un vessant que genera rèdits. “Hem de buscar vincles des de l’aspecte sentimental. La majoria de les marques que col·laboren amb nosaltres són de l’entorn familiar dels equips: el bar del cunyat, l’empresa on treballen o el perruquer del poble”, comenta Remei Marsal.

La diversificació de l’aixeta d’ingressos serveix com a estratègia per acabar de quadrar els comptes, entre les subvencions i el pes de Càrniques Juià, Vivers Casa Paraire i Girona Fruits com a patrocinadors principals. “Tot l’entramat es basa en tres pivots: els ingressos per patrocinis, el granet de sorra dels socis i el suport de les institucions públiques”, resumeix Quim Pou. El joc de malabars funciona perquè el sènior del Bordils fa els deures des de la zona baixa de la classificació. El club alimenta l’onada mediàtica que generen els seus èxits esportius. La utilitza com a argument de reclam: diferents ajudes a canvi de visibilitat. És una proposta d’interessos compartits. “Tenim diverses subvencions. La de l’Ajuntament no és gaire gran, però hem de tenir en compte que utilitzem unes instal·lacions municipals. Ens les cedeixen perquè entenen que el ressò mediàtic que té el poble amb la Divisió d’Honor Plata és positiu”, diu Pou.