FUTBOL

Reus, la ciutat trista

Malgrat l’exclusió del primer equip, la vida segueix en un club preocupat per quin serà el seu futur
Reus, la ciutat trista

Tristesa i Reus, dues paraules que avui van de bracet. És una ciutat trencada pel futbol, i dividida per la meitat entre els entusiastes i els escèptics amb el nou projecte de Clifton Onolfo i Russell Platt, els nous propietaris nord-americans que s’han fet càrrec del club. On no hi ha divisions és en focalitzar tota la culpabilitat cap a Joan Oliver, tot i que cada cop s’està desviant més l’atenció cap a Javier Tebas i la seva (creuen) injusta i desproporcionada sanció.

Tristesa i Reus, un binomi que trenca fronteres i que arriba fins a Dublín. Allà hi viu Mark Wilson, un escocès de 41 anys fanàtic del futbol. Només així s’explica que tingui dues passions i que una sigui el Reus Deportiu. L’altra, el Celtic de la seva Glasgow natal. Tot va començar ara fa quatre anys en un avió. Viatjava cap a Palma quan li va tocar asseure’s al costat d’Álex Colorado, llavors capità del conjunt roig-i-negre, que es desplaçava juntament amb la resta de l’equip per jugar un partit de 2a B contra l’Atlètic Balears. Allà va començar una relació que encara es manté avui dia i que ha portat el Mark a ser un més dins de l’afició del Reus: “Sempre hi ha gent disposada a allotjar-me. Em venen a buscar a l’estació de tren i em cuiden com si fos de la família. La gent de Reus és increïble!”, explica emocionat.

El Mark va i ve de Dublín amb avió tan sovint com pot per veure el seu Reus. Quan hi jugava el seu gran amic Álex Colorado venia cada mes. Ara alterna el Reus amb els partits del Xerez, el nou destí de l’exjugador andalús del Reus. El Mark, però, no s’ha quedat de braços plegats al veure els problemes del Reus, sancionat sense poder competir tres anys al futbol professional pels deutes. Sabent que els treballadors del club gairebé fa mig any que no cobren, va voler ajudar. “El meu equip, el Celtic de Glasgow, fa recollides d’aliments i de roba a les portes de l’estadi per a la gent de Glasgow amb problemes, i vaig pensar que potser també seria una bona manera de donar un cop de mà”, explica. És per això que es va posar en contacte amb la Penya Red Blacks del Reus, que anima sempre des del gol nord de l’estadi, per dur a terme conjuntament una recollida de diners per ajudar els treballadors del club, que han mostrat l’expressa voluntat de mantenir-se al marge de tot el soroll mediàtic que s’està generant al seu voltant.

Recollides de diners

Els Red Blacks van ajudar el Mark a dur a terme la iniciativa que tenia entre mans generant la pàgina de crowdfunding, imprimint tot el que fes falta i aportant mans per desplegar-la per la ciutat. També van posar punts de recollida a les diferents entrades de l’estadi i en punts estratègics dels afores del camp. La campanya s’ha tancat amb una recaptació d’uns 3.000 euros i, malgrat ser conscients que no salvarien el club ni a ningú en concret, volien fer palès el suport de la gent de Reus a qui ho està passant malament. “És un acte de solidaritat molt bonic perquè hi ha gent, petits i grans, de molts llocs diferents, no només de Reus, que han aportat diners a la causa, i ens hem sentit molt ajudats. I esperem que els treballadors del club també”, valorava Bernat Boquera, membre de la penya. Ara, sense futbol a Segona, la idea dels Red Blacks és intentar assistir al màxim de partits del Reus B, que segueix en actiu a Tercera Divisió, i també aprofitar-ho per tornar al pavelló d’esports de Reus per animar l’equip d’hoquei. Ahir van ser al camp de l’Europa per animar el filial.

La sensació dels aficionats, després del pas d’Oliver pel club, és que Onolfo ja ha fet més en una setmana que Joan Oliver en tota la seva estada al club. La intenció dels inversors nord-americans no era quedar-se a fer vida a Reus, però de moment ja s’hi han instal·lat. Se’ls veu per la ciutat, acostant-se als aficionats i fent-se fotos amb qui els ho demana. “Si busques una foto d’algun seguidor del Reus amb Oliver no la trobaràs”, explica Josep Baiges, periodista que ha seguit l’evolució del club. Segons Baiges, la gent a Reus necessitava algú amb més empatia cap a l’afició, per això sembla que s’acull tan bé els nord-americans nouvinguts. “És curiós perquè el nou propietari, que només porta unes setmanes aquí, ja l’hem pogut conèixer i saludar”, explica Jordi Fortuny, president de la Penya Baix Camp. “És un altre tipus de propietari i de persona”, conclou. La penya que presideix Fortuny, fundada el 2014, va crear un premi al millor jugador de cada temporada del Reus, premi batejat amb el nom de Jordi Pitarque, un jugador del club que va perdre la vida als 23 anys per culpa d’un infart. A final de temporada es fa un acte en què s’entreguen els Premis Pitarque i del qual Joan Oliver ha estat absent en totes les edicions.

Somni trencat

Per a Fortuny, la situació actual és de tristor i impotència: la mateixa sensació que té tota la massa social del Reus, que tenia un fil d’esperança que es fessin els pagaments, que Oliver vengués el club, que Tebas accedís a la venda i que el TAD donés la cautelar al Reus. Però les coses no han passat així i la frustració ha acabat sent màxima. A bona part de l’afició, però, el que li sap greu és el descens administratiu, perquè a l’haver viscut tant temps entre Segona B i Tercera, per a ells estar a Segona A és l’excepcionalitat i ja estan pensant en la temporada vinent amb el projecte dels inversors nord-americans. “He vist ascensos i descensos de tot tipus. Me n’he anat a casa fotut pels resultats, però sempre ho hem defensat al camp”, explica Antonio Auñon. L’Antonio té 59 anys i en fa 28 que és soci de l’entitat, en què va jugar en les categories inferiors. Ara, com la majoria de socis, ho està vivint amb impotència: “Està sent molt dolorós perquè s’ha castigat l’estafat i no l’estafador”, diu.

Una sanció que fa mal

Precisament, reduir la sanció és l’estratègia per la qual es creu que han optat els americans a través del bufet d’advocats Quatre Cases i per la qual passen totes les esperances. Salvador Batlle, expresident de l’entitat i impulsor de la construcció de l’actual Estadi Municipal, inaugurat el 1977, creu que aquesta reducció podria passar per un primer pagament als treballadors i als àrbitres dels partits del futbol base. Batlle, que va recollir el club a punt de baixar a Primera Regional i el va entregar a Segona B l’any 1983, amb el camp pagat i amb deute zero, està disposat a moure cel i terra per salvar els 109 anys d’història del Reus: “Depèn de com vagin les coses potser haurem de començar a Tercera, però no podem permetre que desaparegui el club”.

Els aficionats, per la seva banda, tenen la convicció que, arribats a aquest punt, s’ha de fer molt de soroll, per la qual cosa no descarten noves mobilitzacions. Perquè hi ha incertesa. D’una banda hi ha un gran agraïment i hi ha molta il·lusió pel nou projecte. “Tothom els ha acollit molt bé, però nosaltres ens mantenim cautelosos. Ja no sabem com interpretar cap de les coses que estan passant”, expliquen des dels Red Blacks. Perquè, de l’altra banda, malgrat que Onolfo digués “No patiu, passi el que passi em quedaré”, hi ha la sensació que si finalment han d’optar per la justícia ordinària i no es redueix el càstig ni reben cap compensació per la fugida dels jugadors (perquè ells comptaven amb almenys 12 jugadors i volen reclamar danys i perjudicis perquè els han pispat la plantilla), la gent és conscient i no descarta la possibilitat que facin un vol sense tornada cap a Miami. També sent tristesa Sergi Masqué, que va ser capità d’una generació històrica del club. Reusenc de naixement i fill d’un altre futbolista històric de la ciutat, Ramon Masqué, les ha viscut de tots colors, però cap com la que s’està vivint ara mateix: “Després de tota la feina de tants anys, que s’arribi a aquest punt, en què per un tema econòmic no sapiguem a on anirem a parar, provoca tristesa”.

Tristesa i Reus. Il·lusió i neguit. Perquè ningú no es vol ni imaginar què passarà si els nord-americans, l’última taula de salvació del club, acaben tornant a Miami.

Més continguts de