Dilluns passat, en aquesta mateixa columna, vaig escriure que era evident que la cursa de Malàisia no se l'enduria un Ferrari. Caram, quin endeví! De fet, no em vaig equivocar del tot. I és que a Sepang va guanyar Alonso, el pilot, i no pas el cotxe. Però no em sap cap greu haver-me de menjar ara les meves paraules perquè l'espectacle que vam veure a la segona cursa de l'any va estar per damunt de tots els personalismes.

Possiblement estarem d'acord que el pentinat de Cristiano Ronaldo no estaria entre les opcions que triaríem en anar a cal barber. I també coincidiríem que el posat del portuguès davant la vida en general no ens fa el pes. Però tampoc no trigaríem a entendre'ns a l'hora de destacar les qualitats d'en CR7 com a futbolista. És boníssim. No tant com Messi, però deunidó.

Amb Alonso passa el mateix. Ens pot caure millor, o pitjor. Ens agradarà més o menys la seva gorra, o l'himne que posen quan guanya. Però qüestionar la seva capacitat al volant és sobrer. El rigor i la professionalitat han d'estar al davant de tot. I més davant d'una exhibició com la que l'asturià va fer ahir.

Això és com fer un diari, una ràdio o una tele en català. El mestre Puyal sempre diu que ens han de triar perquè ho fem bé, i no només perquè escrivim o parlem en un determinat idioma. Amb els cotxes hauria de passar el mateix. I no sempre és així. Aquí ho vam viure amb alguns crítics de Carlos Sainz i ara passa el mateix amb els d'Alonso.

Però què fa que les coses puguin canviar tant d'un dia per l'altre? Per què Ferrari estava dissabte a l'infern i diumenge a la glòria? La pluja va capgirar el GP com un mitjó. Si s'hagués fet sobre sec, i això ho va reconèixer el mateix Alonso, el Ferrari les hauria passat magres per puntuar. Massa, un pilot en hores baixes, no va passar del quinzè, amb el mateix cotxe.

Guanyar sempre és bo, només faltaria. Però Ferrari no s'hauria d'enganyar. El tercer lloc al mundial de constructors és irreal. Tot el mèrit és d'Alonso.