Alcaraz: Nadal 2.0?

El més normal és buscar similituds, coincidències. Perquè n'hi ha, en tenen. De segur que sense Rafael Nadal, Carlos Alcaraz no seria el tenista que és, perquè el manacorí és un referent per a qualsevol nen que s'inicia en l'esport de la raqueta des de fa quinze anys. Tots volen ser Rafa, absolutament tots intenten fer el gest impossible i antinatural de caragolar el drive 360 graus. El "vamos" és la verbalització dins i fora de la pista de nens i pares davant de qualsevol punt guanyat per automotivar-se. Imitar en cops i actituds de l'ídol és el normal. Tothom vol ser Rafa Nadal.

Ja de ben petit, Alcaraz despuntava tant com ho va fer Nadal, i va tenir un entorn que el va saber gestionar i protegir-lo. El tiet d'un i el pare de l'altre van exercir com a primers mentors en el creixement esportiu dels nens. Toni Nadal hi va continuar unit bona part de la carrera de Rafa: el pare de Carlos ho va deixar ben aviat. Un equip professional els ha envoltat també des de l’inici. Els seus mànagers també tenen una trajectòria professional semblant als deixebles: Carlos Costa, un referent en la gestió esportiva de la carrera de Nadal, va ser un mestre per a Albert Molina, actual gestor d'Alcaraz.

La joventut amb la qual tots dos han arribat a aconseguir èxits a l'ATP és atípica, quan la precocitat és una cosa que ha deixat de ser habitual en aquest esport. Els que comencen a despuntar per acabar amb la tirania del big three (Federer, Nadal i Djokovic) ho han començat a fer ben entrada la vintena (Medvédev, Zverev o Thiem). El tenis té una suma de gestió mental dels partits, força excepcional i resistència física que no donen gaires oportunitats als joves talents. Podem, fins i tot, trobar semblances en la indumentària que la multinacional Nike determina per a ells amb vestimenta sense mànigues ensenyant uns bíceps sobredimensionats en Nadal i Alcaraz.

Carlos reconeix haver-se emmirallat en la força, l'energia i la competitivitat de Rafa. L'exigència de l'entorn, que no pressió, i l'autoexigència pròpia amb un ordre important en la professionalitat del que fan fora de la pista, sense ser obsessius, també són aspectes molt propers. Els detalls marquen la diferència en l'esport professional i ambdós jugadors tenen una virtut única per triomfar al tenis: guanyar els punts clau que decideixen sets o partits. El joc més directe i la velocitat de l'execució dels cops és un tret diferencial del jove jugador respecte a un joc més elaborat i uns cops més llargs del veterà. Però fora de la pista el murcià és més directe i més agosarat que el seu predecessor en les seves declaracions. En canvi, costa trobar entrevistes del jove manacorí que no semblin exageradament moderades i modestes.

Alcaraz ja ha dit que és possible guanyar un Grand Slam aquesta mateixa temporada. Si Rafa s'ho creia de ben jovenet, solament ho comentava en la intimitat. He vist tirar raquetes i discutir amb el seu entrenador al júnior, però em costa trobar-ho a l’hemeroteca si hi busco Rafa Nadal. Segur que ho acabarà controlant. Com va reconèixer fa poc Carlos, avui, segons els títols, Rafa és el millor de la història i ell solament un noi de divuit anys que té moltes aspiracions. Nadal ha obert el camí i ha estat un referent ideal, però això no serveix de res sense talent, treball i tenir les coses clares.

Això tot just comença i el més important no és arribar-hi, sinó mantenir-se i seguir tenint una ambició quasi infinita. Alcaraz ho té tot per poder aconseguir-ho, però res és fàcil, ni ho regalen. Per al tenis, tenir un esportista que allargui la visibilitat de l’esport a casa nostra és impagable. Penso que és quasi impossible arribar al nivell de Nadal, però els somnis són dels somiadors. Un desig: m'agradaria que en el final de la carrera d'un i l'inici de l'altre, no coincideixin gaire, tant en l'àmbit personal com emocional. Sense Rafa, hi hauria Alcaraz?