Amistats i traïcions

BarcelonaFins que no els asseguem a tots dos davant d'una mateixa taula, amb cafè pel mig, i confrontem els seus arguments és inútil entrar en valoracions de qui té raó. Hem escoltat les versions desconnexes de Robert Moreno i Luis Enrique, sense obligar-los a mirar-se als ulls, i, malgrat que puguem sentir-nos més a prop d’un o l’altre, sempre ens faltaran elements per poder fer un judici de valor encertat. La vida no entén de blancs i negres i el futbol, malgrat que alguns s’entesten en simplificar-lo buscant la polèmica per se, etiquetant o atribuint trinxeres, tampoc: l’esport també és una gamma de grisos, fins i tot quan valorem victòries i derrotes. Ja tenim prou maniqueismes.

Al Barça hem vist com el futbol devorava algunes de les parelles més famoses que la pilota ens ha donat. Cruyff i Rexach. Guardiola i Tito. Ara, en un altra dimensió i ja allunyats del Camp Nou, el mateix ha passat amb Luis Enrique i Robert Moreno, un cas particularment complex i dolorós per la situació personal que arrossegava l’asturià. El futbol que els va unir ara els separa. Egos forts. Ambició. I poder. Molt poder.

Durant la vida vas perdent i guanyant amics, que se sumen a aquells pocs que segueixen invariablement al costat de principi a fi. Cadascú fa el seu camí, la feina i la família et posen en un vagó que avança a una velocitat diferent dels que t’envolten. Per tant, és normal que la distància –emocional o física– allunyi persones que durant un temps han compartit intimitats. M’agrada pensar que no són amics perduts, sinó que hi ha una sèrie d’amics per cada etapa de la vida. Gent per la qual donaries l’ànima, a la que també poso en el sac de l’amistat, importantíssima per a tu fins que les vies de la vida es bifurquen.

I no passa res. Són distanciaments naturals, etapes que s’acaben. En el cas de Luis Enrique i Robert Moreno tot ha sigut brusc. Una relació de molts anys dinamitada, una ruptura que s’ha intentat explicar pels codis interns del vestidor. El sentiment grupal d’un equip i les lleis no escrites del futbol. Una història de (suposades) traïcions i infidelitats. El poder que corromp l’amistat.

Digueu-me ingenu o innocent, però espero que algun dia, per més greu que sigui el que va fer l’altre, siguin capaços d’asseure’s i no deixar que el futbol els separi per sempre. Fins i tot si Moreno no va estar a l’altura amb el patiment de Luis Enrique no val la pena enquistar-se orgullós a l’altre costat de la trinxera. Ara hi són a temps. I si no, que recordin Cruyff i Tito.

Que em perdoni Messi avui, en el seu dia, però n’estic segur que ell també valora més un bon amic que una Pilota d’Or. Oi, Leo?