Donar un metre al rematador i defensar malament les centrades

BarcelonaEl gol que més tem l'afició del Barça és el de contraatac. El discurs s'ha repetit tantes vegades en l'última dècada que la mirada blaugrana s'ha concentrat, sobretot, a impedir que el rival pugui traçar accions ràpides contra Ter Stegen. L'obsessió és evitar que l'home més ràpid de l'atac del contrari s'imposi a la defensa en inferioritat. Conceptes com transició defensiva o vigilàncies s'han instal·lat en l'idioma culer i l'equip s'ha fet seva la realitat. La temporada passada va ser pràcticament impecable en aquest aspecte i l'any de Valverde va ser resumit, per molts, com a sobri.

Enguany l'alta xifra de gols encaixats obliga a canviar d'adjectiu. L'equip trontolla. Concedeix més. Però en què està fallant? ¿S'han deixat de fer bé les transicions? ¿Es vigila pitjor? A l'ARA hem analitzat els 24 gols oficials encaixats per treure'n conclusions. I la més significativa és que només dos gols venen de contraatac. Tots dos els fa el Sevilla.

L'acció que més està ferint el Barça enguany és la centrada. Evidentment, en molts contextos la jugada ve d'un atac directe o ràpid de l'adversari, però la seqüència ja deixa de ser un contraatac com a tal per passar a ser una acció purament de pilota penjada a l'àrea des de la banda. I aquí l'equip s'està mostrant molt vulnerable: ha encaixat 10 gols així. L'equip evidencia problemes per controlar les marques dins l'àrea petita, per referenciar qui ha d'encarregar-se de qui. A més, el perfil corporal dels defenses no sempre és bo. Sergi Roberto i Piqué són els que més estan patint en aquestes accions. A més, els rivals estan buscant les pessigolles a l'esquena dels defenses blaugranes, que en algun moment perden la referència i, per tant, el teòric avantatge posicional. L'Osca, el Rayo, l'Athletic o el Betis són alguns dels equips que se n'han beneficiat.

L'altre punt problemàtic per als blaugranes té a veure amb la facilitat amb què estan xutant-li a Ter Stegen. L'equip, probablement més insegur a mesura que segueix encaixant gols, té tendència a recular enlloc de saltar sobre el jugador que té la pilota, que sovint té molt de temps per acomodar el cos i rematar en bones condicions. Els gols de Kane i Lamela a Wembley, el de Sarabia en el Barça-Sevilla, el 2-1 que gairebé tomba l'equip a Vallecas o fins i tot el d'Icardi contra l'Inter són una bona mostra d'això.

Lligat a aquest punt, el Barça s'està mostrant feble en el domini de les segones jugades. Més d'una vegada el rival és qui recull el refús i qui pot tenir una segona opció per fer mal. Són moltes les escenes de jugadors blaugranes que queden petrificats davant d'un rebot que sempre habilita a l'adversari. Els jugadors allunyats, o no han recuperat la seva posició defensiva o no informen els que estan defensant l'àrea de qui pot ser el jugador més perillós. Stuani, Joaquín o Marcelo han tret suc d'aquestes desatencions.

Les accions a pilota aturada també són el perill més memoritzat pel Camp Nou. La sensació que l'equip no és bo defensant córners o faltes s'ha allargat en aquests anys de jugadors més aviat de pocs centímetres, i encara dura, tot i que pràcticament no s'han encaixat gols d'aquesta manera.

Aquest és el detall, un per un, de tots els gols rebuts en el que portem de temporada.

Sevilla (1-2)

Un contraatac obert

El primer gol oficial que encaixa el Barça és el que habitualment sap que pot encaixar: que el rival l'enxampi al contraatac. L'acció del Sevilla és un tres contra tres que els andalusos gestionen molt bé: les dues opcions per fora van obertes i compliquen el replegament blaugrana. Muriel allarga la conducció i, quan concentra els defenses a dins, obre a Sarabia perquè xuti. És una acció difícil d'aturar.

Osca (8-2)

Centrades mal defensades

L'Osca va caure derrotat per golejada al Camp Nou, però l'atrevit equip aragonès va començar a mostrar fissures que, mesos més tard, farien patir el Barça. La debilitat blaugrana en la defensa de l'àrea va permetre a l'Osca marcar dos gols plàcids a partir d'una centrada des de la banda dreta que no es defensa bé. Falta de referències en els marcatges o mal repartiment dels espais, una orientació corporal deficient i poca contundència en el refús són alguns dels mals evidenciats aquell dia.

Reial Societat (1-2)

Dominar el refús

El gol encaixat a Anoeta és una barreja entre la feblesa en les disputes aèries a l'àrea i la falta de tensió per dominar les segones jugades. La Reial pica una falta passada al segon pal, i Semedo i Sergi Roberto no poden guanyar el duel aeri (el portuguès es queixarà d'una falta) amb Héctor Moreno. La pilota queda morta uns metres més endavant i Elustondo s'anticipa a Piqué i Rakitic. Quan la pilota entra, hi ha cinc futbolistes aturats i sense marca davant de Ter Stegen.

Girona (2-2)

Stuani és més viu

En cap dels dos gols que fa Stuani al Camp Nou tenia avantatge. En la primera diana va anticipar-se a Piqué per colar-se entre ell i Busquets i batre Ter Stegen. Teòricament, amb superioritat numèrica defensiva n'hi hauria hagut d'haver prou per protegir la porteria, però, i tot i que l'acció no és aèria (on Stuani hauria pogut tenir superioritat qualitativa com a especialista), l'activació blaugrana en el moment que la pilota s'acosta a l'àrea no és prou bona.

En el segon gol es detecta un problema de passivitat. Piqué perd el duel amb Portu, que és més ràpid que ell, però cap dels seus companys acompanya la jugada pensant en una possible segona acció. Umtiti i Semedo es queden aturats, mirant la intervenció de Ter Stegen, i ni Busquets ni Arturo Vidal repleguen. Stuani arriba sol a la frontal i remata.

Leganés (2-1)

Una defensa desordenada

El partit de Butarque s'explica més per vies de concentració i actitud que per aspectes purament tàctics, però tot i així els dos gols encaixats tornen a exhibir deficiències en la defensa de l'àrea. L'1-1 d'El Zhar ve d'una centrada que remata abans que Vermaelen, a qui la jugada enganxa a mig replegar. També Piqué i Sergi Roberto s'empassen la passada llarga. El desordre de l'última línia és clar, igual que en el 2-1.

El refús a la centrada de Piqué desafia el manual d'un defensa i fa el més prohibit del llibret, però l'escena segueix transmetent un punt de descontrol: el retorn dels quatre defenses és caòtic i no apareix cap migcampista. L'equip està massa separat.

Athletic (1-1)

Sense ulls a l'esquena

En el gol de De Marcos hi ha un munt de desajustos. El primer té a veure amb la comoditat amb què es permet la centrada a Susaeta. Hi ha dos jugadors del Barça a prop però cap li dificulta l'assistència. Si el passador està còmode i, a sobre, qui entra a rematar es troba espai (Piqué trenca el fora de joc) i un duel amb avantatge (el perfil corporal de Sergi Roberto només mira pilota), el porter queda venut.

Tottenham (2-4)

Donar metres al rematador

Els gols de Kane i Lamela tenen en comú que són rematades netes. Ni Piqué, que té poc marge per reaccionar en el retall sobre Semedo, ni cap dels quatre jugadors que miren com Lamela carrega la cama, dificulten el xut del jugador del Tottenham. En determinades accions l'equip tendeix a recular i no va a buscar el posseïdor de la pilota.

València (1-1)

¿Un accident evitable?

El gol de Garay de córner té un punt d'accidental, perquè la pentinada forçada de Vermaelen sorprèn Suárez i Piqué, però les repeticions mostren un mal repartiment de marques a l'àrea petita. Garay s'anticipa a tothom i remata sense oposició, davant la mirada congelada de Semedo, Rakitic o Busquets. Queden alineats i no controlen ni qui sortia a ocupar el punt de penal ni qui busca la prolongació al segon pal.

Sevilla (4-2)

Poca cosa a fer en el contraatac

Dels dos gols del Sevilla al Camp Nou, el més esperable és el que tanca el partit: els andalusos tracen un contraatac de llibre i Muriel supera Ter Stegen. El moviment del Mudo Vázquez atrau els dos centrals i allibera l'espai a l'esquerra perquè el Sevilla faci mal en la pujada de Semedo. És el clàssic gol de contraatac que fa patir l'afició del Barça però és l'estil de gol que el Barça té més dominat.

En canvi, el de Sarabia hauria d'aixecar més alertes. El xut entra desviat però, altre cop, el problema és que Sarabia remata amb poca oposició. Coutinho li permet agafar angle amb massa facilitat. Quan s'activa per tapar el xut, ja és tard.

Madrid (5-1)

Ningú avisa del perill

El 2-1 de Marcelo en el clàssic va tornar a mostrar una cara repetida del Barça: els problemes per defensar la primera i la segona accions d'una centrada. Si bé és cert que l'equip referencia millor els possibles rematadors a l'àrea petita, ningú controla el madridista, que queda despenjat. Rakitic, Arthur i Coutinho es limiten a mirar com Isco fa la passada enrere i ningú alerta que hi ha un jugador sol a l'àrea. És qui acaba marcant.

Rayo (2-3)

El patró es repeteix

L'1-1 del Rayo torna a repetir patrons coneguts: és el rival qui recull el refús i el rematador té molt de temps per carregar la cama i xutar. El salt de Sergi Roberto arriba tard i mai acaba de reduir-li la distància de xut.

El segon gol dels madrilenys a Vallecas tampoc és nou. Qui remata apareix de l'esquena de Sergi Roberto i s'anticipa a ell a caçar el rebot del pal. L'acció acaba amb molts blaugranes dins de l'àrea o prop de la jugada, però passius.

Inter (1-1)

Deixar girar el davanter

Més enllà d'espatllar un bon partit, el gol d'Icardi serveix per detectar el nerviosisme que viu el Barça en les accions a l'àrea petita. El davanter, després d'una sèrie de rebots, caça una pilota i queda orientat d'esquena a la línia de gol. Però Piqué, enlloc de jugar-se-la i anar a fer un dos contra un a Sergi Roberto (opció que hauria deixat Icardi amb poques més alternatives que descarregar de cara), s'enfonsa per protegir la porteria. Icardi pot girar-se i rematar. Gol.

Betis (3-4)

Arribar sempre tard

Durant tot el partit el Barça va anar a remolc del Betis. Els andalusos van moure bé la pilota i van trobar sempre algun jugador lliure. Anaven abans en la jugada. I així s'expliquen els primers tres gols. En el primer, Júnior mareja Sergi Roberto i acaba trobant dos pams de terreny per carregar el xut i batre Ter Stegen.

En el segon, Joaquín remata sol a l'àrea i tota la línia defensiva del Barça queda enfonsada sota pals.

En el tercer, es Lo Celso qui té tot el temps del món per preparar el fusell.

I en l'últim, arriben dues opcions de remat i es colen entre els dos marcadors del Barça. L'equip blaugrana semblava que tingués una peça menys en totes les accions determinants.

Atlètic de Madrid (1-1)

Descuidar el segon pal

El gol de Diego Costa encén dues alertes: la primera és com l'equip cau al parany d'atracció de l'Atlètic per arrossegar tothom al primer pal i obrir forat al segon pal, i la segona, per què Rafinha queda emparellat amb un dels rematadors més perillosos dels matalassers. Un cop la pilota arriba al segon pal, el gol és gairebé inevitable.

PSV (1-2)

La por als bons rematadors

Un cop Angeliño penja la pilota a l'àrea i el rematador pot ser De Jong, el Barça té poques opcions de sortir-ne ben parat. Però, malgrat tot, la seqüència torna a exposar l'equip en la seva defensa de l'àrea. El rematador es cola entre els dos marcadors blaugranes i Piqué, que tapa zona, no pot tallar la trajectòria de la centrada. El davanter torna a anticipar-se a l'acció defensiva.