Jasper Cillessen: “El meu repte és ser el número 1 al Barça”

Després de dos anys i mig a Barcelona, Jasper Cillessen continua sent el porter de la Copa del Barça

Jasper Cillessen (Nimega, 1989) es considera una persona tranquil·la. Criat al poblet de Groesbeek, als Països Baixos, viu a Castelldefels per fugir del trànsit i la cridòria. El porter de la selecció holandesa viu la tercera temporada al Barça sense haver aconseguit prendre a Ter Stegen la titularitat a la Lliga, però insisteix que la seva prioritat no és anar-se’n d’un club en què s’ha convertit en el porter de la Copa. Al camp del Llevant li toca tornar a posar-se sota els pals.

Com afronta el retorn de la Copa del Rei i el 2019?

Igual que el 2018. La meva situació no ha canviat, continuaré jugant només la Copa. Estic content de poder-ho fer tot i que, esclar, voldria jugar més.

Al Barça tothom sembla estar content amb Jasper Cillessen, tant quan juga com per la manera d’entrenar-se. ¿És frustrant escoltar sempre bones paraules però ser suplent?

De vegades pot arribar a ser frustrant, però a la vegada sempre és bonic saber que la gent creu en tu. M’agradaria jugar molts més partits, però tenint al davant un porter com Marc-André ter Stegen, no puc fer gaire cosa més. Parlem d’un dels cinc millors porters del món.

Deixarà el Barça si no juga més?

La meva prioritat seria jugar sempre. Però només pot jugar un porter, què hi farem. Vull jugar, però no me’n vull anar d’aquest club barallant-me. Si toca quedar-me dos anys més complint el contracte, encara que rebi ofertes, no penso barallar-me amb Abidal [somriu].

Si toca anar-se’n, a on li agradaria anar? A la Premier?

Quan arribi una oferta, ja l’estudiaré. No hi ha cap prioritat.

Per tant, el seu futur és lluny del Camp Nou?

El meu somni és ser titular al Barça. Per això vaig venir aquí, per això treballo i m’entreno cada dia. Ara, cal ser realista. Si Ter Stegen continua jugant així, serà difícil poder tenir més protagonisme.

Quina relació té amb Ter Stegen?

Tenim una bona relació. Quan vaig començar a jugar al NEC, el titular era l’hongarès Gábor Babos però es va lesionar i vaig aprofitar-ho per jugar. Llavors era jove i Babos em va dir que cada dia, a cada entrenament, lluitaria per ser millor que jo, per derrotar-me en els partidets..., però després, quan arribés el partit oficial, sempre m’ajudaria i seria al meu costat. Així és la relació amb Marc-André.

Quan el Barça li va trucar per fitxar-lo l’estiu del 2016, ja sabia que aniria a un vestidor en què difícilment seria el porter titular. Això va fer-lo dubtar?

No, quan et truca un club tan gran com el Barça es dubta ben poc. Cap dubte, cap. A més, quan vaig arribar a l’Ajax ja vaig viure una situació semblant. Així que ja sabia com seria, tot i que ara, a diferència del que em va passar a l’Ajax, estic trigant més en poder jugar com a titular també a la Lliga. Però encara somio poder arribar a ser titular, malgrat que cal acceptar que Ter Stegen és davant meu i no comet errades. Haig de demostrar que estic preparat si algun dia em toca fer el salt, res més.

Parlava de quan va arribar a l’Ajax. Es va formar al NEC de Nimega, a la seva regió natal, on va començar a jugar a l’ombra de l’hongarès Gábor Babos. Però un cop va ser titular, ja no va parar fins a ser fitxat per un gegant com l’Ajax. Com va ser aquell primer canvi?

Va ser un gran canvi. Va ser estrany haver d’allunyar-me de casa, després d’11 anys formant part del mateix club. Feia tot just un any que jugava a Primera i va tocar anar cap a Amsterdam, tot i que vaig escollir anar a viure fora de la ciutat, en una zona tranquil·la. Vinc d’un lloc petit i prefereixo no viure en grans ciutats. A Barcelona he fet el mateix: visc a Castelldefels. Però no deixava de ser un pas necessari, un repte.

L’Ajax i el Barça s’assemblen bastant, parlem de dos clubs que han construït una identitat al voltant del seu joc...

És cert, l’Ajax i el Barça s’assemblen. Segurament per aquesta raó el Barça va pensar en mi, perquè tenia la qualitat necessària. Ja estava acostumat a jugar d’una manera particular, en què l’estil és important i els porters hem de jugar amb els peus.

Ben aviat s’inaugurarà l’estadi Johan Cruyff a la Ciutat Esportiva. ¿S’esperava trobar tan viu el llegat de Cruyff a Barcelona?

Buf, és increïble. Ja sabia que era estimat, però no esperava que el seu llegat fos tan gran. És genial ser holandès, arribar aquí i veure tot el que va fer.

¿A l’Ajax també hi ha tant de debat sobre si cal tenir cura de l’estil?

Sempre hi ha debat, és la gràcia del futbol. A alguns tant els fa guanyar jugant malament. Si guanyes la Champions, amb el temps es recordarà que la vas guanyar, no com la vas guanyar. Per això hi ha debat, no tothom ho veu igual. En clubs com el Barça, la prioritat és un futbol ofensiu, tenir la pilota per damunt de tot. A mi, arribar al Barça m’ha canviat la filosofia, la manera de veure el joc. Abans ho veia diferent. Si calia ser més defensiu, no ho trobava malament.

Què el va sorprendre del Barça?

Potser la diferència més gran és que aquí la nostra vida és més privada. A l’Ajax hi havia més relació amb els jugadors del juvenil o del femení, fèiem vida amb ells. Al Barça, com que es juga amb tanta pressió, estem més aïllats, per tenir la pau necessària per preparar els partits. Ja ens va bé.

Després d’aquests anys patint amb la selecció, Holanda va acabar per davant de França i Alemanya al grup de la Lliga de Nacions. ¿Fins a quin punt va ser important l’últim partit contra Alemanya?

Tenim molta rivalitat de sempre, amb Alemanya, va ser bonic [somriu]. L’últim partit vam empatar, a casa seva, però va ser molt positiu per al nostre esperit col·lectiu aixecar un matx que es perdia per 2-0...

El futbol holandès ha recuperat la constància i la capacitat de produir talent. Com veu el seu futur?

Tenim molt de futur, amb molts jugadors joves. ¿Vau veure el partit de Copa anglesa de l’altre dia del Liverpool? Va jugar gairebé tot el partit Ki-Jana Hoever, que té 16 anys. Tenim molt potencial, i després d’uns anys complicats la selecció torna a il·lusionar la gent. Seria molt bonic poder guanyar aquest estiu la Lliga de Nacions. Alçar una Copa amb la selecció seria un somni.

Suposo que s’esperava aquesta pregunta, però el Barça segueix dos holandesos, Matthijs de Ligt i Frenkie de Jong. Els coneix bé. Tenen nivell per triomfar al Barça?

Sí i no. Sí perquè parlem de grans jugadors, de primer nivell... però a la vegada dic que no perquè encara no tenen el nivell per arribar a un club com el Barça i triomfar-hi des del primer dia. El Barça és un dels millors clubs del món, hi juguen els millors jugadors, així que no s’ha de demanar a un jove acabat d’aterrar aquí que el primer dia ja sigui clau. Per exemple, si mires com juga Arthur Melo veus que el nivell és molt alt, però ha necessitat una mica de temps per anar-se adaptant. No els puc ajudar en aquesta decisió, és cosa seva, però no és fàcil decidir quan tens ofertes i ets jove.

Parla de tenir paciència amb els joves. En aquest món d’avui, en què tot va tant de pressa, ¿estem perdent la perspectiva quan demanem a jugadors com Riqui Puig que triomfin ja des del primer dia?

Sí, sí, és exactament això. Sembla que Riqui Puig hagi de substituir Iniesta, tot i que Iniesta és un jugador únic. El nivell aquí és el més alt de tot el món del futbol, aquí triomfen els millors, no és com jugar al pati de casa. Cal una mica de paciència, de temps... amb els joves sembla que tothom vol treure conclusions després de cinc partits, tot i que triomfar al Barça costa molt. Tot jugador passa per aquest procés d’adaptació. Jugadors com Riqui Puig tenen la qualitat necessària. Ara, cal temps per aconseguir que tot vagi bé.

En el seu cas, Riqui Puig sembla ben aconsellat pels seus pares. Quina importància té per a un futbolista jove tenir una família que l’acompanya?

És clau. Potser et diria que no hi ha res més important, perquè ells són els que ajuden a tenir el cap on toca i els peus a terra. Però també hi ajuden molt els companys, tenir a prop gent que evita que perdis el sentit de la realitat.

Malgrat tenir el privilegi de jugar en equips com el Barça, ¿com porta la pressió, la responsabilitat?

En el passat sentia molta pressió. Patia, estava tens... Sentia que quan arribava un partit important havia de demostrar a tothom que valia: als companys, al tècnic, a mi mateix... Sempre havia de demostrar coses. Quan tenia partit amb la selecció o quan vaig jugar la primera final de Copa amb el Barça... Ara, de mica en mica, disfruto més, he canviat la manera d’afrontar-ho. Intento disfrutar més, sense deixar de ser competitiu. L’esport cada cop és més competitiu i els esportistes podem arribar a passar-ho malament. Sobretot si guanyes sempre i, de sobte, falles. Llavors la gent canvia. A l’Ajax havíem guanyat quatre lligues, però si tenies dos partits fluixos et xiulaven. La gent sempre en vol més, no vol deixar de guanyar. Al Barça pots guanyar dos títols i encara has de continuar demostrant coses. Has de continuar guanyant, no pots perdre ni una sola Copa...

Li semblaria bé que Ernesto Valverde continués al Barça?

No ho sé, no parlo de coses que no depenen de mi, serà decisió seva i espero que acabi bé per a tothom.

Per acabar, es veu fent d’entrenador?

No, no tinc el perfil ni el caràcter necessaris. Potser sí que em veig com a entrenador de porters, però primer encara em queden molts anys de jugar.

Més continguts de