Futbol
Esports  /  Barça 16/10/2022

El Barça, una joguina trencada al Santiago Bernabéu (3-1)

La setmana tràgica de l'equip de Xavi acaba amb una derrota dolorosa al clàssic per culpa de les errades pròpies

5 min
Lewandowski, rebent una falta al Santiago Bernabéu

Enviat especial a MadridLa ferida del Barça continua sagnant. El castell aixecat amb tant d'esforç entre palanques, pancartes i fitxatges s'ensorra a una velocitat sorprenent. Tenia els fonaments febles, però la pluja de gols dels primers mesos ho amagava. Aquell equip de Xavi que no fa tant entrava pels ulls, amb la rialla de Lewandowski enlluernant, s'ha convertit en una ànima en pena, un projecte amb peus de fang. I al Santiago Bernabéu, en una joguina en mans d'un Reial Madrid massa cruel (3-1). Setmana de passió i de dolor amb els tres cops baixos de l'Inter a Europa primer i una derrota a Madrid per postres. El clàssic havia de servir per aixecar el cap, fer un torniquet a la ferida i centrar-se en la Lliga, on el Barça encara era líder quan va arribar al Bernabéu. Però 90 minuts després, ja no tenia liderat, però sí més dubtes. A més dels problemes futbolístics, s'hi uneixen els anímics. "Cal millorar en tot, cal fer autocrítica, no estem gens bé" admetia Xavi al final.

El seu Barça és massa tendre, emocionalment. A vegades sembla tenir por d'atrevir-se, massa prudent. I quan posa una marxa més, acaba condemnat per les errades. Una qüestió de maduresa, segurament. Tot en aquesta vida requereix temps, per arribar a bon port. Els adolescents cometen errades de les quals aprendran i els vins triguen a madurar. La qüestió per a Xavi és que al futbol hi ha poc temps. El Barça necessita ser gran ben ràpid, per obrir l'aixeta dels ingressos, per recuperar la il·lusió. La temporada va començar parlant de títols i de plantar cara als eterns rivals, però cada partit contra un equip gran ha acabat en una plantofada. Potser s'ha volgut anar massa de pressa en aixecar un projecte competitiu. I com més altes són les expectatives, més mal fan les trompades. Al clàssic, pocs jugadors van treure bona nota, més enllà d'Ansu Fati. Xavi tampoc se'n va sortir. Pensa molt els partits, però acaba fent els mateixos canvis. Raphinha sempre és el primer sacrificat i Alba acaba tenint minuts.

Conscient que Piqué ja no pot jugar aquests partits, Xavi va somriure al saber que Kounde estaria recuperat. Era una defensa una mica agafada amb pinces, però. A Sergi Roberto li tocava la desagradable tasca de defensar Vini Junior, un autèntic dimoni, tan bo i tan poc esportiu com és. Balde se les veia amb Valverde, mentre al mig del camp Frenkie de Jong aportava una mica d'espurna entrant per un Gavi sacrificat. Xavi sí que va acaronar Busquets, la nineta dels seus ulls. I uns extrems sota sospita, Dembélé i Raphinha. El Barça va arribar a tenir moments de bon joc, però no xutava a la porteria de Lunin, més enllà d'una clara ocasió de Lewandowski poc després del primer gol local. Un domini estèril, que reforçava la sensació de frustració blaugrana. Quin guió tan cruel, aquest. Tants cops vistos. El Madrid no necessita la pilota. Ni els elogis. No els vol, només vol guanyar. Espera l'errada del rival, com un depredador espera el moment en què la seva víctima abaixarà la guàrdia per saltar-li al coll. Al Madrid poc li importa el que diguin d'ell. ¿Que no té la possessió a casa?, ¿que es limita a defensar? Tant li fa, si guanyen. I abans del descans ja havia mossegat el coll del Barça dos cops, sempre aprofitant errades d'una defensa massa tova i un mig del camp on Busquets sentia la suor freda baixant-li per l'esquena cada cop que perdia la pilota. Al primer gol, Ter Stegen va poder evitar el gol de Vini, però Benzema estava a punt per començar a celebrar la Pilota d'Or que guanyarà amb un gol. El segon, després d'una errada dels dos centrals, va portar la firma de Valverde. Dos xuts secs, dos cops a la línia de flotació blaugrana, amb Sergio Busquets de nou massa fràgil, massa exposat, superat per les cames dels migcampistes blancs. Si perdre el clàssic fa mal, encara fa més fer-ho contra un Madrid que no va necessitar jugar un gran partit.

Un equip sense pólvora

Alguna cosa va esquerdar-se dins de l'ànima del Barça en aquella maleïda aturada de seleccions on mitja defensa va lesionar-se. I Xavi no ha trobat la fórmula per reconduir el rumb, a l'espera d'anar recuperant jugadors, un per un. El Barça estava condemnat, com si fos una maledicció, a picar de cap un cop i un altre contra la defensa blanca, mentre Lewandowski intentava fer entendre a Dembélé què havia de fer. Parlen idiomes diferents, també en el futbol. La segona part va convertir-se en una llarga tortura, amb l'afició madridista esperant les poques arribades dels seus, conscients que serien contres clares. Per moments semblava un partit d'adults contra juvenils, entre una obra consolidada i un projecte en construcció. Un duel d'estils on el Madrid està disposat a tot per triomfar i el Barça sap què vol ser però no com arribar-hi, de moment. Li falten homes, cert. Però també temps, paciència. Després de 20 minuts de joc sense un xut a porta després del descans, Xavi va optar per un triple canvi per intentar remoure consciències i canviar el partit. Gavi va encarregar-se d'entrar per plantar cara, repartir llenya i rebre cops, valent com és. Però el joc del Barça no acompanyava. Lewandowski estava eclipsat sempre per dos homes, tot i que va reclamar un penal prou dubtós a 15 minuts del final. I Dembélé es dedicava a jugar el seu partit, sol, aliè a tot, fallant sempre l'última passada. Ferran, que va tenir més de 30 minuts, va encarregar-se de marcar el gol que semblava obrir una porta a l'esperança, després d'una jugada de l'home que va canviar el guió en els últims minuts, Ansu Fati. Sort d'ell, autor de la jugada individual del gol i d'una rematada on gairebé deixa glaçat el Bernabéu. Hauria sigut un dolç final després d'una setmana de passió, però Rodrygo va sentenciar després de transformar un penal d'Eric descobert a la pantalla del VAR. Poc va durar, l'esperança. I Laporta perdia la paciència, a la llotja. Acabaria baixant a renyar els àrbitres, de fet. Era el partit número 100 entre els dos equips al Bernabéu. I la festa va quedar-se a casa.

El projecte del Barça ha perdut l'alegria que tenia tan de pressa com la va guanyar. Si fa poques setmanes semblava preparat per a qualsevol repte, ara el Barça perd tots els duels directes. De l'eufòria als nervis, de l'alegria als dubtes, directament. Si a la primera part durant alguns minuts va aconseguir collar el Madrid, quan Pedri s'unia amb Lewandowski, a la segona només Ansu va saber engrescar l'afició en 10 minuts finals que serveixen al barcelonisme per tenir un motiu per creure. Agafar-se a aquesta reacció insuficient, com si fos una estampeta d'un sant o un salvavides en un naufragi, per confiar en el fet que, de mica en mica, l'optimisme tornarà. Costarà.

  • Reial Madrid: Lunin, Carvajal (Rudiger, 90'), Alaba, Militao, Mendy, Tchouaméni, Modric (Camavinga, 78'), Kroos, Valverde, Benzema (Asensio, 88') i Vinícius Júnior (Rodrygo, 88')
  • FC Barcelona: Ter Stegen, Sergi Roberto, Kounde, Eric Garcia, Balde (Alba, 60'), Sergio (Gavi, 60'), Pedri (Kessie, 90'), De Jong, Raphinha (Ferran Torres, 60'), Lewandowski i Dembélé (Ansu Fati, 73')
  • Gols: 1-0 Benzema (12'), 2-0 Valverde (35'), 2-1 Ferran Torres (35') i 3-1 Rodrygo de penal (92')
  • Àrbitre: José María Sánchez Martínez (murcià)
  • Targetes grogues: Vinicius Junior (30'), Gavi (81') i Kessie (92')
  • Targetes vermelles: cap
  • Estadi: Santiago Bernabéu (62.876 espectadors)
stats