Barça
Esports  /  Barça 02/05/2022

El Barça s'espolsa les pors de sobre i posa la directa cap a la Champions (2-1)

Memphis, sempre fidel a la cita amb el gol, i Sergio aplanen el camí a un equip que tanca la ferida del Camp Nou

3 min
Memphis, celebrant el seu gol contra el Mallorca

BarcelonaQuan el Barça miri cap enrere, les ensopegades al Camp Nou que ho van fer tremolar tot aquesta primavera es recordaran com un ensurt, com un forat en el camí que va acabar amb l’himne de la Champions sonant a l’estadi entre setmana. L’equip de Xavi va tancar la ferida que significava jugar a casa superant el Mallorca i es va treure un pes de sobre, en un partit en què el públic va acabar amb un nus a la gola (2-1). Tot costa, en aquesta temporada en què s’han de posar els fonaments del renaixement blaugrana. La prioritat era guanyar per fer un nou pas cap a la Lliga de Campions. Un objectiu molt més realista que haver somiat en guanyar la Lliga. Això era fer volar coloms.

El Barça havia de tocar de peus a terra. Després de veure com els mals resultats es convertien en pedres a les butxaques per a un equip que avança més lent del que Xavi voldria, el tècnic de Terrassa va treure el bisturí. Petits canvis per aconseguir grans resultats i fer créixer un equip sempre castigat per les baixes, amb Pedri mirant-s’ho tot amb una mirada trista a la graderia i Ansu amb ulls d’il·lusió a la banqueta, després de rebre per fi l’alta. Poc va poder fer en el seu retorn a la gespa, el jove davanter. Xavi va apostar per recuperar la millor versió de Memphis, massa oblidat últimament, situant-lo per l’esquerra per permetre a Ferran actuar per la dreta, allà on li agrada jugar al valencià. Va funcionar en part, ja que Memphis va demostrar que manté una relació ben sòlida amb el gol, però Ferran continua sense trobar el seu lloc, massa nerviós. A la segona part va marcar, mirant cap al cel en senyal d’agraïment, però era una broma de mal gust del destí, ja que el VAR va descobrir un fora de joc mil·limètric.

No era un context fàcil, en una nit d’un diumenge estiuenc que convidava a fer volar coloms, en lloc de picar pedra contra un rival defensiu que arribava firmant l’empat en un estadi que tornava a presentar una altra entrada fluixeta. Res de nou, de fet. Un espectacle que no valia els diners que costen les entrades que els turistes sí que compren però molts socis no. Com passa en tants racons d’una ciutat on els preus semblen més pensats per als visitants que no pas per als ciutadans.

Memphis, al rescat

La realitat, nua, era aquesta. Calia guanyar com fos per consolidar la segona posició. Però l’equip que no fa tant corria com un llamp ara semblava lent, jugant a batzegades. Els jugadors semblava que continuaven atrapats en les arenes movedisses dels dubtes. Frenkie de Jong n’era un bon exemple, brillant només quan podia creuar el camp amb espais, lliure. El partit, incòmode com un nus de corbata massa estret, es podia resumir en la ganyota de dolor de Piqué, que va durar en el seu retorn a la titularitat menys de mitja hora. 

Sense la clarividència de Pedri, el Barça va buscar les centrades i pilotades llargues. Una centrada la va enxampar Araujo, que quan ja celebrava la seva renovació va acabar amb un pam de nas, ja que era per ben poc en fora de joc. Una segona pilota llarga sí que va trobar el camí de la glòria, quan Jordi Alba va entendre’s amb una sola mirada amb Memphis, per posar la pilota que el neerlandès va estripar amb un xut violent. El més difícil s’havia fet. Amb més espais, l’equip va treure’s pors de sobre. Ja per davant, el Barça va tornar a ser el Barça, signant els millors moments de futbol en setmanes a la segona part. Amb De Jong i Ferran fent-se perdonar en part els pecats amb les seves curses i Sergio assegurant el resultat amb un xut marca de la casa des de la frontal (2-0). 

 Xavi va decidir convertir el partit en una conxorxa col·lectiva, unint jugadors i aficionats per cremar en una foguera tots els mals records dels últims dies i encarar el tram final de temporada amb el cap alt. Es tracta de pensar en un futur simbolitzat en Ansu Fati, que va poder tornar als terrenys de joc, confiant que aquesta serà la bona, que per fi retrobarà l’estabilitat que tant necessita el jove davanter i tot l’equip. Amb Ansu a la gespa la festa ja era completa en un Camp Nou que va passar de celebrar el 3-0 de Ferran, gol en fora de joc, al pam de nas del 2-1 del Mallorca, obra de Raíllo en una badada defensiva d’un Barça que continua tenint els peus de fang en defensa. Un gol simbòlic. No va evitar el triomf blaugrana, però va servir per recordar a tothom que encara no s’ha arribat a bon port. La Champions ja es veu a l’horitzó, però a la nau encara hi entra aigua.

stats