El mem de Joan Laporta ballant ja forma part de la cultura popular. La seva eufòria és encomanadissa: tot és il·lusió, optimisme, càntics manllevats de la grada d’animació, macarrons i escuma de cava brollant a Luz de Gas. Qui no voldria que la vida fos això cada dia? Qui és l’amargat que optaria per no passar-s’ho bé? Hedonisme en estat pur i la cirereta d’un 7 a 2 per sortir catapultat cap als quarts de final de la Champions. “Els millors anys de la nostra vida” són aquí i el barcelonisme –o el 42% que va anar a votar– ha triat en massa que sigui aquest senyor magnètic, divertit, carismàtic i proper qui continuï traient el club del pou que va perforar Josep Maria Bartomeu. Aquest xec en blanc és la constatació que el Barça i Laporta són el mateix. “L’estat soc jo”, deia el rei absolutista francès Lluís XIV. Doncs això.
El soci tanca els ulls en un univers plaent que es podria anomenar Laportaland. El sentiment de pertinença és molt temptador i el lema “Contra tot i contra tots” és fantàstic per arreplegar feligresos: només algú que no fos culer no voldria defensar la seva samarreta dels atacs aliens. L’únic problema d’aquesta consigna que signaria Braveheart és si també es fa servir per assenyalar els germans d’escut que pensen diferent. No només parlo de l’etern loser Víctor Font –que s’ho hauria de fer mirar–, sinó de totes les sensibilitats que hi pugui haver en un club que es vanta de ser tan democràtic, únic i exemplar en comparació amb els altres. El “no som sectaris” que Laporta ha anat predicant per justificar que el simpatitzant franquista Alejandro Echevarría sigui clau en el seu govern també el podria aplicar per estendre la mà als que tenen una altra visió del club.
Laporta té al davant un mandat farcit de reptes per coronar-se, definitivament, com el president més influent de la història del Barça. No és només és una qüestió d’ego, sinó de responsabilitat. Aquests últims anys molts passos polèmics, com el divorci amb Messi i les palanques plenes de fum, s’han justificat amb la cantarella de l’herència rebuda. Ara que, com diu, ja ha salvat el club, no valdrà: arriba l’hora de la veritat i urgeix reforçar el primer equip masculí per tornar a l’elit guanyant Champions (en plural), eixugar el deute sostingudament, acabar amb èxit la remodelació del Camp Nou i demostrar que el Palau Blaugrana no ha caigut en l’oblit. Tot això ho fiscalitzarà –esperem-ho– aquest periodisme ranci i talla-rotllos que tant detesten els minions acrítics. “No som sectaris”, oi?