OPINIÓ

El dia que Dembélé va asseure Coutinho a la banqueta

Ara, les llums son per al francès i les ombres persegueixen el brasiler

ALBERT NADAL
ALBERT NADAL

Un derbi és una explosió de sentiments. De rivalitat, de matisos, de càntics, de gols i de gestos celebrats amb ràbia. Un derbi és, en definitiva, el futbol en essència pura. Un derbi, per un futbolista, també és una oportunitat per reivindicar-se. De mirar als ulls a l’entrenador i dir-li: “aquí estic jo i m’hauràs de posar de titular”. Això sembla haver fet Dembélé. El dia que Luis Suárez, recuperat, tornava a l’onze, a Valverde no li va tremolar el pols i va confiar en el francès premiant, així, les bones actuacions que estava quallant últimament. El damnificat va ser un Coutinho que es guaria en el seu voluminós abric a la banqueta.

El retorn de Luis Suárez va dur Dembélé a l’esquerra malgrat que, fins ara, on millor havia rendit el francès era a l’extrem dret. Una banda, però, que és de Messi quan també juga l’uruguaià. Aquest canvi de banda va semblar desubicar el francès que li va costar entrar en el partit. Fins que va arribar el seu gol. Un golàs. Un dels millors argument de Dembélé aquest curs: només Luis Suárez i Messi n’han fet més. Ara, el francès combina gols amb bones actuacions. Són les llums d’un Dembélé que, per fi, ha deixat de ser notícia per les seves conductes extraesportives.

Ara les ombres persegueixen un Coutinho que des que es va lesionar a principis de novembre sembla que no hagi tornat. El brasiler, que des que va arribar ha estat acompanyat de l’etiqueta d’intermitent, ahir va veure com queia d’un onze del que, fins fa poc, era intocable. El fitxatge més car de la història del club, suplent en un derbi que, abans de jugar-se, es presentava com un dels més igualats dels últims anys. Coutinho va rellevar Dembélé al minut 67 i va fer lluir-se Diego López amb un bon xut. Sense temps per fer gran cosa més, va estar imprecís.

El repte ara és tenir-los als dos endollats. No per fer-los jugar tots els partits junts, com al principi de curs, en un esquema desequilibrat, però sí per que Valverde tingui totes les variants possibles que necessita un equip com el Barça. I, així, poder fer cas d’aquella sentència de “els diners al camp, no al banc”.

Més continguts de