22/07/2022

Diners al banc o diners al camp

2 min
Joan Laporta i Robert Lewandowski a Miami.

El món del futbol viu al·lucinat amb l’estiu del Barça. Coneguda la ruïnosa gestió de la darrera junta directiva que ha portat el club al caos esportiu, econòmic i ètic, a Joan Laporta li toca buscar el tercer miracle futbolístic del seu trajecte com a president. En el primer, l’any 2003, va recollir les cendres del Barcelona de Joan Gaspart i va acabar aixecant –tot i les dimissions de Rosell, Bartomeu i dos directius més– la Copa d’Europa de París, el 2006. El segon miracle, dos anys més tard, es va produir després de la moció de censura d’Oriol Giralt –salvada pels pèls– i les renúncies de vuit directius més que va portar com a resposta el millor Barça de la història, amb Guardiola a la banqueta i Messi a la gespa.

A Laporta els seus propis projectes sempre se li han fet llargs però, en canvi, ha estat un extraordinari ressuscitador de causes impossibles. Potser per això el soci el va fer tornar sabent, fins i tot, que el repte era més complicat que mai, aquest cop sense la genialitat de Cruyff ni el rigor del Txiki a l’hora de prendre decisions. La realitat és que ja són aquí Christensen, Raphinha, Kessie, Lewandowski i Peña –més Pablo Torre– i, aviat, Azpilicueta. Sembla que Koundé i Marcos Alonso són casos complicats, però com que sempre havia pensat que no era possible trobar quadres de Picasso en les cases dels pobres i avui a can Barça veiem el que veiem, potser haurem d’esperar uns dies abans de pontificar.

Laporta, contradictori com el cruyffisme, ha tornat a mostrar-se desacomplexadament valent. Hi havia dues opcions: diners al banc o diners al camp i, com a amic i bon seguidor del Johan, ha decidit fer créixer el projecte endreçant la primera plantilla de futbol esperant que l’èxit potenciï la marca i reforci l’àrea de patrocinis per fer girar, de nou, el famós cercle virtuós. D’entrada, com a acte de supervivència pura i dura, no ha tingut més remei que vendre actius propis però, a continuació, exhibint la seva versió més genuïna, ha estirat la corda fins a tensar-la al límit. Gest il·lusionant... però que obre el debat: hi ha mirades barcelonistes més conservadores que preferirien els diners al banc, tapar forats i no prendre riscos econòmics assumint (fins quan?) l'absència de competitivitat esportiva.

Arriba l’hora de Xavi Hernández i de la plantilla que, tot esperant les sortides per allò dels topalls salarials i algun reforç més, acabarà sent molt competitiva, amb la cirereta d'un Lewandowski miraculosament blaugrana. Dit d'una altra manera: ni una excusa més procedent del vestidor del Camp Nou.