Tot enyorant Dembélé

La remuntada fulgurant davant del Celta certifica que estem formalment en estat de gràcia. De vegades els passa, als equips. Tot surt bé i n’hi fas cinc al Betis, tens la sort de tenir un grup fàcil a la Champions, debutes a casa, i cinc més. A aquesta eufòria sostinguda hi hem arribat sense el nostre millor futbolista –o com a mínim això era Pedri els dos darrers anys– i malgrat un termòmetre ambiental marcat encara per odis, fòbies i malfiances. Convé recordar-ho: fa només 15 dies se succeïen les crítiques a l’arribada de João Félix i João Cancelo, dos jugadors que malgrat no tenir dots d’escolanets de Montserrat sí que tenen fusta de superestrelles del futbol. 

I ara que tot flueix i proclamem la nostra primavera futbolística just quan al món civilitzat hi arriba la tardor convé recordar quins van ser dissabte els cinc canvis que va introduir ahir Xavi: Gavi, Lamine, Ronald Araujo, Balde i Raphinha. Parlem de tres internacionals amb la selecció espanyola, un per la de l’Uruguai, un últim per la brasilera. Aquests són els que van entrar, els que no hi eren d’inici.

Encara no fa dos anys que Xavi va estrenar-se a la banqueta blaugrana. Des d’aquell dia el seu onze ha canviat radicalment. Agafin-se fort, que els recordo l’equip: Ter Stegen; Mingueza, Piqué, Eric Garcia, Alba; Busquets, Nico, De Jong; Ilias, Memphis i l’aleshores preadolescent Gavi. També van jugar Araujo, Riqui Puig, Demir, Coutinho i Abde. 

I un servidor, que sempre ha defensat Xavi i li desitja èxits i una llarga etapa a les banquetes perquè en sap, ho mereix i és un dels nostres, no pot evitar recordar que el futbol és dels futbolistes, i allò que deia Di Stéfano: “L’entrenador és un tio a qui li han posat una E a l’esquena del xandall amb esparadrap”. Esclar que els entrenadors són fonamentals, esclar que sempre serà millor algú amb criteri estètic a la banqueta que algun cínic amb calculadora dels que se succeeixen a les banquetes del Madrid. Però, amics, convindrem que és més fàcil guanyar amb els bons. 

I sí, és en aquest moment de joia i satisfacció que podem enyorar Dembélé, més concretament podem enyorar el temps en què érem desgraciats, i ho sabíem, l’època en què miràvem aquell erràtic futbolista de mirada bovina que suposadament era l’estrella de l’equip i compreníem que érem al fang i que algun dia tornarien els dies bons, els dies com aquests, els dies en què el Gran Barça juga dos cops per setmana i estem impacients per veure estrelles mundials sobre la gespa.