Mor l'exblaugrana Luis Suárez Miramontes als 88 anys

BarcelonaEl futbolista gallec Luis Suárez Miramontes, llegenda del futbol i Pilota d'Or, ha mort aquest diumenge als 88 anys. Luisito va desenvolupar la major part de la seva carrera al Barça i a l'Inter de Milà, fins que es va retirar al Sampdoria als 40 anys.

Suárez (la Corunya, 1935) va arribar a Barcelona als 20 anys per jugar a l'Espanya Industrial, equip que actuava de filial del Barça. De seguida va debutar amb el primer equip blaugrana, un club en el qual jugaria set temporades i aixecaria sis títols: dues Lligues, dues Copes del Generalísimo i dues Copes de Fires. El seu últim partit de blaugrana va ser la final de la Copa d'Europa del 1961, en què el Barça va caure a Berna contra el Benfica per 2 a 3.

La recomanació de Kubala

Desembre del 53. El Barça apallissa el Dépor per 6-1 a Les Corts. Entre les files gallegues, noms il·lustres com el porter Otero, Magriñán i Pahiño, però Kubala es fixa en un debutant, el migcampista Luisito Suárez, de 18 anys. Malgrat la desfeta, recomana la seva contractació i el barbamec emprèn camí cap a la capital catalana. És un Barça neguitós, que comença a notar la pressió per l'hegemonia del Reial Madrid de Di Stéfano, que va com un coet. A Luisito, d'extraordinària qualitat, li costa un munt convèncer els entrenadors dels primers anys, gent de curta estada a la banqueta com Puppo, Plattkó o Balmanya.

Di Stéfano, en canvi, també el reconeix tot just veure'l i li imposa un renom que farà fortuna: l'Arquitecte. Veu el futbol com ningú i combina brega amb qualitat d'organitzador, arribada a la porteria contrària i una elegància exquisida en la creació. A poc a poc, el gallec fa forat, malgrat les típiques i estèrils polèmiques creades a la premsa de l'època, que prefereixen que mantingui el lideratge el mite Kubala, tot i que per característiques i posició al camp són com el dia i la nit. Es veu embolicat en la divisió entre kubalistes i suaristes, com si mestre i alumne, íntims al vestidor, haguessin d'estar enemistats. Res, una de les eternes picabaralles del barcelonisme, inexplicables per definició.

Una barreja entre Xavi i Iniesta

Amb l'arribada d'Helenio Herrera, no queda dubte. Ell és l'home, una barreja avant la lettre entre Xavi i Iniesta, un prodigi natural que penca de valent al servei de l'equip. Per fi arriba al nivell d'estrella, tot i que els culers encara li neguin el pa i la sal, sense raó, amb excuses espúries. Triomfa de valent en les dues Lligues que H.H. procura a finals dels 50 per tallar la ratxa blanca, però l'alegria no dura mai a casa del Barça. La construcció del Camp Nou i l'estratosfèric cost d'una plantilla curulla de figures provoca un ensorrament econòmic. Dies abans de la maleïda final de Berna, la dels pals quadrats, l'Inter de Milà, presidit pel milionari Moratti i ara entrenat pel mentor Herrera, s'aprofita del forat a caixa amb una oferta estratosfèrica pel gallec, 25 milions de pessetes.

La gestora dubta, però hi accedeix després de demanar permís als dos candidats a la presidència del Barça, senyors Llaudet i Fuset. A Berna, Luisito Suárez fa el partit de la seva vida, una meravella en desplegament absolut, un tresquartista capaç de fer tots els papers de l'auca, categoria que li va valer la Pilota d'Or, l'única que ha aconseguit un jugador home nascut a Espanya.

La picossada serveix a Llaudet per fitxar quinze jugadors, res de tapar forats, i d'aquesta nova remesa que havia de renovar un equip en decadència només Benítez, Zaldúa i Pereda acabarien de titulars al Barça dels seixanta, els durs anys de la travessa del desert. Suárez desapareix del mapa a Itàlia, tothom el deixa de seguir, però allà lidera un Inter prodigiós, els dels Facchetti, Sandro Mazzola o Corso. Cauen dos scudetti, dues Copes d'Europa, Intercontinentals i el reconeixement incondicional a Luisito, que torna al pòdium de la Pilota d'Or en tres ocasions més i encara dirigeix la selecció espanyola en el gran triomf de l'Eurocopa del 64.

La pitjor operació esportiva que mai ha fet el Barça

Com que el futbol viu al moment i el Barça entra en una llarga depressió, ningú s'adona que aquell traspàs va convertir-se en la pitjor operació esportiva que ha fet mai el club. I això és molt dir, però també és una teoria irrebatible. Era Suárez el líder que havia de servir com a pont entre un Kubala en declivi i l'arribada de Johan Cruyff. Un espai de tretze anys que un longeu Luisito, que va ser professional de primer nivell fins als 38 anys, hauria cobert de manera perfecta.

Raons? Cap ni una d'intel·ligible, però mai no va ser profeta de blaugrana. I era culer, molt culer. En un amistós del 65 al Camp Nou, rebut amb xiulets per la graderia, acabaria fent botifarra pública i notòria a una afició que mai no el va saber entendre, tot i la seva immensa categoria. Luisito Suárez és la llegenda blaugrana que porta mals records i mala consciència, víctima de temps convulsos que no emboiren gens ni mica el seu nivell excels.