Freguem-nos els ulls

Al Museu del Futbol Alemany de Dortmund hi ha exposat el calendari que la selecció alemanya tenia penjat a la concentració al Brasil el 2014. L’actualitzava cada dia Hansi Flick, aleshores mà dreta de Joachim Löw. Hi escrivia amb un retolador els horaris, els plans, els partits i els golejadors del camí que els va dur a guanyar el Mundial després de doblegar l’Argentina de Messi. El lema del compte enrere, que a l’última casella acaba amb una carona somrient dibuixada per Flick amb la paraula Weltmeister [campió del món], resumeix la filosofia del tècnic: “Un bon inici necessita motivació; un bon final necessita disciplina”. Al vestidor del Barça hi ha un calendari similar amb somnis intactes. El nivell exhibit demostra que la plantilla té gravada a foc aquesta mentalitat guanyadora. Per això pràcticament no van celebrar el bitllet per a les semis després de perdre; per això Flick va haver d’animar-los.

Classificar-se per a les semis de la Champions és un èxit rotund que s’ha de celebrar sense matisos en un club que vol reconstruir-se a partir de la pilota. Només cal enllaçar dos conceptes per adonar-se de la importància majúscula que té estar entre els quatre millors de l’elit del continent: 2019 i Messi. Des d’aleshores, el Barça no només s’havia vist inferior a la immensa majoria de rivals top, sinó que havia arribat a vagar amargament pels llimbs de l’Europa League! Amics, és que abans de treure el caparró fa un any contra el PSG, l’equip venia de vergonyes com les de l’Eintracht: ¿recordeu la invasió consentida pel mateix Barça? Un cop passat el neguit justificat de Dortmund –és el que comporta haver-se empassat traumes com els d’Anfield o Roma–, ara toca fer valdre el pas de gegant.

La derrota, a més, és una lliçó que serveix per remarcar com és d’extremadament difícil aspirar al triplet. No només al vestidor i al club, sinó també a l’entorn instal·lat al núvol de l’eufòria i la il·lusió. Per eliminar l’Inter a semis caldrà una versió sublim en un moment en què es comença a notar la càrrega immensa a les cames i al cap dels jugadors. “Aquest equip no estava confeccionat per anar tan lluny. Haver arribat fins aquí ja és una passada”, deia, amb tota la raó del món, algú pròxim al president Laporta poques hores abans de la tornada dels quarts. Encara no sabem com acabarà tot plegat, però potser Dortmund haurà estat un impuls necessari per acostar més el Barça a la glòria de Múnic. Només el fet d’estar-hi pensant ja és per fregar-nos els ulls. Ei, i tot just és l’any 1 de Flick.