Un Barça exuberant no té pietat de l'Athletic

BarcelonaEl Barça és un regal per als ulls. Un d’aquells equips que aconsegueixen que, durant alguns minuts, els seus aficionats s’oblidin de la grisor del dia a dia i d’aquest món cada cop més boig. Durant 18 minuts de glòria, l’equip de Flick va golejar l’Athletic marcant-li quatre gols que haurien pogut ser més, i va sentenciar una semifinal sense història, un partit jugat en una sola direcció, una allau de joc que ofegava Unai Simón (5-0). El Barça no va deixar que els bascos poguessin escriure la seva part del guió, condemnats a ser una víctima més d’un equip que et passa per sobre amb la força d’una piconadora, però mentre sonen violins celestials.

El Barça tornava a l’escenari on fa un any Hansi Flick va veure la llum. On va començar a enterrar els dubtes ben al fons de l’arena saudita per aixecar els fonaments d’un equip que agrada. Un any després, el Barça ja torna a ser a la final de la Supercopa, esperant quin rival de Madrid li toca, després de fer-ho fàcil a les semifinals. Al descans, tot el peix ja estava venut a mesura que Unai Simón anava rebent gols. Joan Garcia, que es troba en ple debat sobre qui és el millor porter estatal del moment, s’ho mirava des de la distància, relaxat. Era un espectador més d’aquest estadi ple de gent de tot l’Orient Mitjà que havia pelegrinat per veure els genis del Barça en directe. Un torneig i un escenari estrany, difícil de reconèixer. A diferència del joc blaugrana.

No van oposar resistència els bascos, lleons sense dents. El Barça és a anys llum de l’equip d’Ernesto Valverde, a qui no porta bons records jugar en terres saudites, ja que aquí va ser acomiadat del Barça fa anys. Anys que semblen segles, veient com estava el club llavors i com engresca ara l’equip d’un Flick que sí que té bons rècords de la Supercopa, després de la golejada de fa un any contra el Reial Madrid. Per celebrar el retorn a terres saudites, una nova golejada.

I això que el partit arribava amb Lamine Yamal, que no acabava de fer net, a la banqueta. Cap problema, al Barça actual els gols li cauen de les butxaques. Flick, carregant el pes d’aquella llegenda negra que diu que les segones temporades no solen ser bones, va fer camí ignorant-ho. De fet, ara fa uns mesos semblava que aquesta podia ser la temporada de Lamine Yamal, però l’esperit col·lectiu es va imposant a les individualitats. Si aquest Barça porta un nom propi és el de Flick, que treballa amb un equip ple d'alternatives, on tothom acarona la pilota i els elogis es van repartint. Un Barça que pot guanyar sense Lamine. Que se sobreposa a les baixes. És el Barça, en general. No és l’equip d’un sol home, tot i que si juga Pedri la vida sembla més bonica. Mai falla, el canari.

Flick va apostar per Roony Bardghji, el suec nascut per coses de la vida a Kuwait, no gaire lluny, per activar l’equip per l’esquerra. Li va rutllar. Beneïts problemes els de Flick, que en atac pot escollir a qui fa jugar. A la banqueta esperaven Lewandowski i Dani Olmo, mentre sobre la gespa els jugadors titulars anaven fent gols sense despentinar-se. El primer, obra de Ferran, que va posar la cirereta a una jugada col·lectiva. Després arribaria el gol de Fermín, un home que no para quiet ni un segon, i el de Roony, després d’una greu errada d’Unai. El quart, en canvi, va ser mèrit de Raphinha, que es va inventar una jugada tot sol preciosa. Al descans, l’Athletic era un ninot de drap tirat a terra, com si el Barça s’hagués cansat de jugar amb ells. Flick tenia tota la segona part per treure la calculadora i anar donant descans als seus jugadors pensant en la final de diumenge. Amb 18 minuts el Barça ja havia enllestit la feina.

Una segona part de tràmit

Per si de cas, l’equip va sortir al terreny de joc després del descans endollat. El cinquè, obra de Raphinha, va tardar ben poc a arribar. Una jugada on haurien pogut marcar quatre jugadors diferents, que anaven xutant contra la defensa rival com ho fan els nens a les atraccions de les fires. Com si fos un joc. Un equip imaginatiu, ple de talent, amb l’encís i el talent per escriure amb la pilota un conte sensual, com si fos una de les mil i una nits o d’Alí Babà. Una fantasia àrab per quedar a un sol pas de guanyar un nou títol. Beneïda rutina, aquesta d’aspirar a títols cada tres per quatre, un fet que per a altres és utòpic.

Flick va anar fent canvis a partir del minut 65, per veure en acció homes com Gerard Martin, Rashford o Bernal. El partit ja havia acabat feia estona, sota la mirada frustrada de Nico Williams a la banqueta. Ni un minut va jugar un noi que va entendre que no té lloc al Barça. Si l’equip de Flick guanya sense enyorar Lamine, que va entrar per jugar els últims 15 minuts, menys l’enyorarà a ell. El Barça no va tenir pietat del seu rival. No és crueltat, és la manera de ser de Flick: sempre vol millorar, sempre vol veure gols. Ambició i exuberància, la recepta per guanyar títols.