"Hi havia gent que llançava d'amagat les cendres dels seus familiars al Camp Nou"

BarcelonaFrancesc Aguilar (Sant Vicenç de Montalt, 1954) coneix tots els racons d’un món que està canviant, el Camp Nou. Caminant entre turistes i obrers de la construcció, entra al Palau Blaugrana per esmorzar al bar del primer pis, un espai destinat a desaparèixer on el temps s’ha aturat. Treballadors del club hi fan un cafè a bon preu. Quan arriba en Roger Cruz (Barcelona, 1982) se saluden afectuosament. Per camins diferents, tots dos comparteixen la passió per la història del Barça. Aquest any han publicat gairebé a la vegada dos llibres de Barça Books, el segell creat per club i Planeta el 2022. Dos llibres de gran format, convertits en un tresor per a qui estima el passat de l’entitat. En el cas d’Aguilar, Els tresors del Barça és un viatge a la història del club a través dels objectes més importants que se'n conserven, siguin fotografies, pilotes, entrades o un carnet de soci de Joan Gamper. En el cas del llibre de Cruz, Més que una samarreta, és un viatge a través de les samarretes perquè són la gran dèria d’aquest col·leccionista incansable, que mou cel i terra per aconseguir peces on sigui.

David Figueras, l’editor de Barça Books, va ser l’encarregat de proposar el projecte a Aguilar, que ja tenia uns quants llibres en el seu historial, com les biografies de Stòitxkov o Ronaldo. Periodista en mitjans com el desaparegut 4-2-4, El Periódico i Mundo Deportivo –on arribaria a ser l’encarregat de donar el vot d'Espanya als premis de la Pilota d’Or–, Aguilar va acceptar i va treure pols d'una agenda de contactes que valdria molts euros, si les amistats es poguessin valorar en diners: "He tingut la sort de viure un periodisme en què tenies contacte directe amb la gent, esmorzaves, sopaves, feies els viatge amb els jugadors. Jo era un dels pocs que em portava bé amb Núñez i amb Cruyff. Tinc la sort d’haver fet amics que m’han ajudat en aquest llibre. I el club, també, que va obrir-me el museu a les 4 de la matinada per poder fer fotos, una a una, a tots els trofeus del club". El llibre, de fet, és una mena de "museu portàtil del Barça", amb detalls cuidats com incloure-hi pòsters que es poden penjar a la paret, cartells de partits o entrades que es poden treure d’un sobre.

"La idea del llibre és que els joves descobreixin coses i que els grans puguin recordar el que van viure. Connectar amb aquell que guarda l’entrada d’un partit, un banderí... qui recorda els triomfs, però també les derrotes que van marcar, com la final de Berna, que va ser un trauma. O la de Sevilla, que no vaig viure en directe perquè vaig tenir un mal pressentiment. Devia ser l’únic, però vaig escoltar el que deia en Vicente Giménez, que havia anat a veure l’altra semifinal. Tothom menystenia un equip que no havien vist jugar, en aquella època en què no es veien tots els partits. En Vicente afirmava que l’Steaua era molt dur. I vaig decidir enviar en Santi Nolla a la final", recorda. "De vegades sembla que no hi ha res abans de Rinus Michels, cal reivindicar el Barça de les cinc copes, per exemple. Soc del Maresme i s’explica que quan l’equip de Kubala tornava de guanyar la Copa Llatina, baixa del tren a Mataró per fer el tram final de viatge fins a Barcelona amb bus i hi havia un milió de persones als carrers. Aquesta és la força del Barça. Conec gent que ha estat enterrada amb la samarreta o aquells que, d’amagat, tiraven les cendres dels familiars al camp. Una llegenda diu que algú va llogar un helicòpter per llançar-hi les cendres". En aquest llibre també hi ha un homenatge a generacions de barcelonistes, com els seus familiars. "Em vaig criar en un ambient de pagès. El Barça solia venir a un hotel del Maresme a fer estades quan jo era nen, recordo baixar a la platja i veure els jugadors fent un vermut amb escopinyes". Una altra època.

Més de 200 samarretes

Mentre Aguilar parla, Cruz va fent que sí amb el cap. Ell porta el Barça a la sang perquè l’oncle del seu pare era Miquel Gual, exjugador del club, dels que va viure la famosa gira per Mèxic el 1937. Conviure envoltat de vells records el va acabar convertint en un col·leccionista incansable. Tant, que va proposar fer un llibre només sobre les samarretes del club, basat en la seva pròpia col·lecció. "La joia de la corona? La samarreta de la final perduda a Berna el 1961. Tinc la d’Evaristo. La vaig aconseguir en una casa de subhastes, va costar, perquè el brasiler va canviar-la amb un jugador del Benfica. I els seus descendents van vendre molts records. És una samarreta que, esportivament parlant, és negativa, perquè va ser una derrota duríssima, però que simbolitza la lluita del club per ser campió d’Europa. També tinc la samarreta d’un rival en el famós partit de Kaiserslautern, Marcel Witeczek". Al seu llibre, Cruz mostra les samarretes, barrejant fotografies de partits amb els exemplars conservats i afegint-hi informació. Cada samarreta feta servir pel Barça, encara que fos una tercera equipació oblidada.

"El Barça sempre ha estat un gran innovador amb les samarretes en l'àmbit estatal i gairebé europeu. Pensa que els anys 50 jugaves derbis amb l’Espanyol que encara portava aquelles samarretes amb botons, molt maques, però el Barça ja les havia abandonat els anys 10 per samarretes més modernes, de teixit més còmode", explica Cruz, que va començar a treballar en el projecte el 2012. Una dècada durant la qual, amb l'ajuda d'amics col·leccionistes, no ha parat fins a trobar els més de 200 dissenys que ha portat el Barça en tota la seva història, recollits en les 450 pàgines de la seva obra.

I moltes d'aquestes samarretes, esclar, són blanques. "Forma part de la història del club. S'ha fet servir molt, el blanc, no hauria de sorprendre", diu en Roger que, posats a escollir, es queda amb la primera samarreta fundacional, la de botons i colors blau i grana.