Els homes que haurien pogut canviar el Barça... però van perdre les eleccions

BarcelonaMolts barcelonistes de certa edat encara es pregunten com hauria estat el Barça si Josep Lluís Núñez no hagués guanyat les primeres eleccions democràtiques el 1978. Tres anys després de la mort de Franco, el Barça va poder organitzar les primeres eleccions més o menys lliures. Més o menys perquè es van fer encara amb els estatuts anteriors, que prohibien el dret de vot de les dones. Aquell any, Núñez es va imposar a Ferran Ariño per ben poc en unes eleccions que van estar marcades per la decisió de qui era el favorit, Víctor Sagi, de retirar-se de la cursa electoral.

El tòpic diu que la història l'escriuen els guanyadors, i és cert en bona part. Però la història del Barça també s'ha escrit amb la lletra dels que no ha pogut guanyar les eleccions. Aquells que van presentar projectes, van somiar un club diferent i van fer un escorç per aconseguir que el Barça sigui un club plural, ric i lliure, on els socis poden escollir, fet que pocs clubs europeus poden dir. Candidats com aquests que van quedar-se ben a prop de guanyar les eleccions més ajustades de la història.

Les eleccions del 1953: Amat Casajuana

Durant el franquisme els presidents eren escollits a les assemblees de socis compromissaris, on ben poca gent podia votar. El 1953, però, el règim va obrir la porta a unes eleccions sorprenentment obertes on més de 32.000 socis van poder dir la seva. Van ser les primeres eleccions amb candidatures, jornada electoral i recompte de vots, ja que ho permetia la nova llei de l'esport. Al Barça, el president Enric Martí Carreto havia dimitit com a senyal de protesta pel cas Di Stéfano, i va propiciar un procés electoral en què el jove Francesc Miró-Sans, de 37 anys, va saber convèncer els socis amb la seva idea de fer un estadi nou, a diferència del veterà Amat Casajuana, de 71 anys, que defensava seguir a l'estadi de les Corts. Al final van votar més de 16.000 socis dels 32.000 que podien votar, a la seu de la Caixa de Jubilacions de la Indústria Tèxtil del carrer Aragó. Miró-Sans es va imposar per només 301 vots, ben ajustat. En aquelles eleccions les dones no hi podien votar i el recompte de vots va durar fins a les cinc de la matinada entre debats i baralles, ja que es va fer evident que alguns socis van votar més d'un cop i que més d'un es va presentar amb un feix de carnets de socis dient que tots votaven el mateix candidat. El franquisme, de fet, va permetre a tots els clubs, no només el Barça, celebrar eleccions només del 1952 al 1955, quan va decidir tornar al sistema de presidents escollits pels socis compromissaris en assemblees on podien votar poques persones.

Casajuana no va ser escollit amb un projecte continuista per ben poc, perquè era a la junta de Martí Carreto. Nascut el 1882, era un empresari que havia conegut personalment Joan Gamper, que durant la Guerra Civil va fugir a França i que va tornar a Barcelona amb l'exèrcit franquista. Va obrir la primera botiga de cotxes Ford a Catalunya, estava molt vinculat al motor i tenia un cert tarannà catalanista. Si hagués guanyat, el Camp Nou no s'hauria construït, perquè Casajoana defensava remodelar el vell camp de les Corts. Una d'aquelles decisions que canvien el futur d'un club.

Les eleccions de 1978: Víctor Sagi i Ferran Ariño

Les eleccions de 1978 eren les primeres democràtiques. Van ser un dels moments clau en la història del club, amb Víctor Sagi inicialment com a gran favorit. Fill del jugador Emili Sagi, conegut per tothom com a Sagi-Barba, i net del baríton barceloní Emili Sagi i Barba, era membre d'una nissaga on es barrejaven art, esport i negocis. Sagi havia practicat molts esports, de la natació al motor, i als anys 40 ja gestionava la publicitat de l'estadi de les Corts. Amb el temps va crear el Grup Sagi, que controlaria diverses empreses del sector, moltes de les quals farien fallida als anys 80, quan el seu nom es va veure esquitxat pel cas Banca Catalana, en el qual no va ser declarat culpable per manca de proves.

Sagi, que va ser una de les ments que pensants darrere de la cerimònia inaugural del Mundial del 1982, semblava destinat a guanyar les eleccions del 1978 després de ser el candidat amb més signatures de suport, per davant de Josep Lluís Núñez, Ferran Ariño i Nicolau Casaus. Però sorprenentment va anunciar que retirava la candidatura al·legant que el nombre excessiu de candidats no ajudava el club. La ciutat es va omplir de rumors sobre si li havien fet xantatge perquè abandonés la cursa. Es va dir de tot, aquells dies. Es parlava de joc brut, de política i de draps bruts personals per entendre per quina raó Sagi es retirava. Armand Balsebre, catedràtic de comunicació audiovisual i publicitat de la UAB, afirma en la seva biografia Víctor Sagi. Història de la publicitat que realment va decidir fer un pas al costat al veure que no hi havia unitat al voltant de la seva figura.

Fos com fos, el candidat que va plantar cara a Josep Lluís Núñez va ser Ferran Ariño, un home que havia estat a la directiva de Montal, encarregat del futbol base, on havia fet una gran feina tot i que havia topat amb els neerlandesos del club com Cruyff i Michels. Ariño va aconseguir 9.357 vots, uns mil suports menys que el guanyador Núñez. Nicolau Casaus, amb sis mil vots, va dividir els votants i va beneficiar Núñez, que el va incorporar a la seva junta. Ariño va denunciar la guerra bruta que va rebre en aquelles eleccions, on va ser acusat de "comunista", fet que negava. I no ho era, de fet, ja que era un catalanista catòlic que mantenia una bona relació amb Jordi Pujol. Va ser conseller de la Caixa de Barcelona i del diari Avui, un dels impulsors de la Gran Enciclopèdia Catalana i vocal de la junta de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana. Un empresari del sector farmacèutic que va participar en la fundació de Convergència Democràtica de Catalunya el 1976, partit que mai tindria bona relació amb un Núñez que aquell 1978 es movia en cercles propers a Alianza Popular, el futur PP. Si Ariño hagués guanyat, el que sabem segur és que el Barça dels anys 80 hauria estat més catalanista que no pas amb Núñez.

Les eleccions de 1989: Sixte Cambra

Onze anys després de ser escollit i després d'una dècada sense eleccions per manca de rivals, Núñez es va haver d'enfrontar amb l'empresari Sixte Cambra en unes eleccions molt polititzades. La Catalunya de Jordi Pujol no veia amb bons ulls que el president del Barça fos algú que no era de la seva corda, com Núñez, així que van crear al voltant de Cambra una candidatura forta que va aplegar altres precandidats, com l'exjugador Josep Maria Fusté, que havia estat regidor al seu poble, Linyola, precisament per CiU, motiu pel qual es van celebrar reunions a Palau per unir les dues candidatures com fos.

Fusté va acabar entrant, no gaire content, a la llista de Cambra, que era un candidat aparentment ideal. De fet, un dels homes de confiança de Jordi Pujol, Lluís Prenafeta, admetria amb el pas dels anys que havia rebut l'encàrrec de buscar l'anti-Núñez perfecte i que, després de veure com els candidats que semblaven potents no eren socis, havia conegut Cambra, un empresari jove que parlava bé i que dirigia el Torneig Godó de tenis. Cambra havia estudiat administració d'empreses a Esade i va saltar del sector tèxtil a la consultoria d'empreses per, anys més tard, acabar sent president del Port de Barcelona. Proper sempre a CiU, va rebre un gran suport per plantar cara a Núñez, tot i que les enquestes sempre el van situar molt lluny del president. El dia de les eleccions, tothom es va sorprendre de veure que Cambra plantava cara amb 17.609 vots, un 40,33%, contra els 25.441 vots a Núñez. El 1997 el constructor va derrotar fàcilment Àngel Fernández en els darrers comicis on va tenir rival.

Les eleccions del 2000 i el 2003: Lluís Bassat

El darrer candidat que va plantar cara i hauria pogut canviar el club va ser un altre dels grans noms de la publicitat catalana, com Sagi: Lluís Bassat. En aquest cas, es va presentar dos cops, el 2000 contra Joan Gaspart i el 2003 en les eleccions guanyades per Joan Laporta. Bassat havia creat una petita agència de publicitat als anys 70 que es va fer molt coneguda per campanyes com la de Gallina Blanca, amb l'anunci on es deia "Avecrem, xup, xup". Ben connectat amb la Generalitat, va excel·lir en la publicitat a la televisió, va expandir els seus negocis a escala internacional i va ser un dels organitzadors de les cerimònies d'inauguració i clausura dels Jocs Olímpics del 1992.

Les eleccions del 2000 van ser la gran espina clavada del publicista. Gaspart s'hi presentava per donar continuïtat al nuñisme encara sota l'efecte de la recent fugida de Figo al Reial Madrid. Bassat va ser capaç d'unir bona part dels opositors al seu voltant, entre ells el grup Elefant Blau i un jove Joan Laporta. Proposava una renovació i modernització del club, però a les eleccions va obtenir 19.791 vots i un 43,13%, i va perdre davant d'un Gaspart que va aconseguir 25.181 vots. Gaspart, però, va ser un desastre. I el 2003 va caldre votar de nou. Llavors tothom tenia clar que Bassat seria el favorit, i duia Pep Guardiola a la seva candidatura com a director esportiu. Però a les eleccions amb més candidats de tots els temps (un total de sis) va acabar per darrere de Laporta. El publicista va sumar el 31,80% dels vots, mentre que l'advocat va endur-se el 52,57%. Durant la cursa electoral, Bassat no va sentir-se mai còmode en debats pujats de to.

Bassat va veure com passava el tren, tal com ha passat a altres candidats que mai van aconseguir estar a prop de ser escollits, com Agustí Benedito el 2010. A les darreres eleccions, Víctor Font va ser derrotat per Joan Laporta, en un duel que es repeteix aquest diumenge. La història no s'atura.