Jornades laborals de 16 i 17 hores perquè un històric partit contra el Barça sigui una festa

TorellóVan insistir tant a la professora de castellà que al final va cedir i els va donar permís per projectar el sorteig de la Copa a la classe. Tanmateix, aquests sortejos sempre s'eternitzen, de manera que va sonar el timbre i va baixar corrent pel passadís fins al Seat del seu pare, aparcat davant l'institut. Va obrir el YouTube al mòbil i van viure junts un dels moments més especials de la seva vida. "Va ser un moment d'explosió i de bogeria. Ens vam abraçar i vam plorar tots dos", explica Dani Díaz Leceta (1979), el pare, el delegat del rival del Barça aquest dimarts (21 h, Movistar) en els setzens de final, el Guadalajara.

"Vivim gairebé un somni a Primera Federació, però és que això no és comparable a res. És increïble", afirma Bruno Díaz (2009), el fill, juvenil del club i coordinador dels aplegapilotes. Admet que està "cagat" i compta les hores per donar la pilota, de mà en mà, a jugadors com Jules Kounde i per veure passar les estrelles del Barça des de la porta del seu petit despatx. "Em sembla que no m'ho podré ni creure", emfatitza.

Li ha escrit molta gent per si els podia fer un forat com a aplegapilotes. "Els dies de partit, la meva filla treballa a la taquilla i ara la paren per l'institut i la van a veure d'altres classes per demanar-li entrades", apunta al pare. El Pedro Escartín estarà ple com mai. També reconeix que quan li va trucar Carles Naval, delegat del Barça, per presentar-se es va pensar que era una broma. "El dia abans havia jugat la Champions contra l'Eintracht. És una institució del futbol. Ja li vaig explicar que venen a una instal·lació que és molt precària perquè té moltíssims anys", diu. Parla d'un club "molt humil" que no té els recursos humans per organitzar un esdeveniment d'aquesta magnitud en set dies: "És una autèntica bogeria, sobretot per a la gent que treballa darrere del teló. Estan fent jornades de 16 i 17 hores".

El Guadalajara ha jugat més de cinquanta temporades a Tercera i el curs passat va pujar a Primera Federació. És dissetè al grup 1, en descens. Va arribar a Segona del 2011 al 2013, però Guadalajara continua sent una de les 12 províncies espanyoles que no han trepitjat mai la Primera, d'un total de cinquanta. Seria un miracle que ningú espera. El periodista Oriol Jové explica a El Barça en dades que és una de les onze províncies que el Barça no ha visitat mai.

El migcampista Raúl Tavares (Madrid, 1999), una de les peces clau, explica que Guadalajara resta les hores per viure "un fet històric. Veure tota la ciutat així és l'hòstia, una barbaritat. Ens ha tocat la Grossa". Guadalajara és avui una ciutat dormitori de Madrid, però ell fa el viatge contrari amb Jorge Casado, un veterà defensa que va arribar a debutar amb el Madrid de José Mourinho i un dels únics cinc noms de l'equip que han sigut professionals.

"Gerard Martín és un tio de puta mare"

Tavares es va criar al planter del Madrid, "Disneyland París", al costat de Fran García: "Ell ha complert el somni de tots". Amb la seva família anava de vacances a Benidorm i a Càceres. Amb el Madrid va descobrir gairebé tot Europa, abans de ser descartat ja en edat juvenil. "Caus en la vida real. Els deia als meus pares que el que més trobava a faltar era el podòleg", riu. Com altres jugadors de Primera i Segona Federació, la seva història no ha sigut tan brillant com projectava, sinó una vida nòmada per la inestabilitat d'aquest futbol, però és feliç. Ja són més de 150 partits a la categoria de bronze, set contra el Barça B. És el primer cop que enllaça dos cursos en un mateix club.

El curs 2022-2023, Tavares va jugar al Cornellà. No va arribar a trepitjar el Camp Nou, però sí la Sagrada Família, tan "impactant". Diu que li va costar Déu i ajuda trobar pis a Barcelona i somriu quan parla del blaugrana Gerard Martín, company al Cornellà: "Quan va sortir la bola li vaig escriure per dir-li que volia la seva samarreta. La d'en Pedri i la seva". "És un nano molt normal, molt humil, un tio de puta mare", subratlla. "Un dia es va presentar a un sopar d'equip amb les sabates que ens donava l'AFE cada any. Li vaig dir de broma que així no arribaria enlloc. Al cap d'unes setmanes es va comprar unes sabates més maques i al cap de sis mesos estava al Barça B", riu. "A tots ens hauria agradat viure el que viu. A mi no m'ha tocat, però també em sento un afortunat. No ho canviaria per res. Hi ha molta gent no pot viure d'això. Jo em llevo als matins per fer el que m'agrada. El meu pare s'aixeca per pujar a una teulada".