Barça

Un linier curt de vista i un empat de campió

El Barça treu un bon punt de Mestalla després d’un primer temps marcat per un gol de Messi que no puja al marcador i una segona part més oberta (1-1)

Cada cop que el Barça visita Mestalla, la lògica queda fora de l’estadi del València, com si no tingués dret a entrar-hi. Sempre que el València i el Barça juguen partits, els duels s’estiren molts dies, entre debats i polèmiques. Si l’any passat el Barça va sortir amb el cap alt però sota una pluja d’objectes, ahir l’equip de Valverde va parar els peus d’un bon València amb un empat de gran valor, un empat que hauria pogut ser un triomf si l’assistent d’Iglesias Villanueva hagués vist el gol de Messi durant el primer temps, quan el xut de l’argentí, amb la col·laboració de les mans de mantega de Neto, va entrar a la porteria. A l’expedició barcelonista, al final, es donava més importància a aquest errada que no pas a la gran reacció de la segona part, quan el València va marcar primer, però Messi i Alba van aconseguir l’empat.

La posada en escena blaugrana a la primera part va ser tan imponent que, de mica en mica, Mestalla, tan cridaner abans del partit, va passar a mossegar-se les ungles en veure el seu equip empetitit. Pocs haurien imaginat llavors que l’equip local acabaria competint al mateix nivell, desafiant, valent. D’inici, el Barça va entendre bé com calia jugar. Ho va fer tan bé que va controlar el ritme del partit i va dominar la pilota amb propietat, tal com fan els germans grans davant dels seus germans petits: la pilota és meva i no t’hi deixaré jugar. Amb un mig del camp reforçat, amb Busquets, Rakitic, Iniesta i Paulinho, el Barça va passar-se tot el primer temps assetjant la porteria de l’equip de Marcelino. Ara bé, jugar amb un migcampista més deixava Suárez i Messi sols a dalt. I el domini blaugrana va tenir tot just un defecte: poc impacte ofensiu. L’exhibició de Busquets va ser de les que s’haurien d’ensenyar, en vídeo, als nens petits, i només va fallar donar vida a un Suárez frustrat.

La possessió, de fet, tenia també una finalitat defensiva. Sense el sancionat Piqué, Vermaelen jugava el seu primer partit com a titular a la Lliga al costat d’Umtiti, i s’enfrontava a jugadors ràpids com Rodrigo o Guedes. El Barça, doncs, va decidir que, si calia perdre la pilota, era millor fer-ho molt lluny de la seva porteria, per permetre als migcampistes recuperar la seva posició i ajudar els centrals. Cada cop que el València recuperava la pilota, aixecava el cap i la porteria de Ter Stegen era tan lluny que sentia que trigaria hores a arribar-hi. El València, doncs, va buscar pilotes llargues cap a Zaza, però Umtiti va guanyar la majoria dels duels. La sensació d’impotència del València era angoixant, però faltava el gol. Bé, el gol va arribar, quan Messi va provar el xut des de la distància i Neto es va empassar la pilota. Un gol tan clar que mig Barça va abraçar-se eufòric. Tan clar que la meitat de Mestalla va abaixar els ulls. Tan clar que Neto feia una ganyota de desànim. Un gol tan clar que ningú va entendre per quina raó el col·legiat va dictaminar que la pilota no havia entrat. Messi encara protestava quan abandonava el terreny de joc, al descans, marxant-ne amb una rialla seductora, per intentar fer sentir culpable l’àrbitre Iglesias Villanueva.

El València, esborrat del terreny de joc i conscient que només la poca vista d’un jutge de línia els mantenia vius al marcador, es va despertar a la segona part. Ja sol passar, en partits entre equips ambiciosos: que els guions canvien del tot en tot just 15 minuts. Del millor primer temps del Barça de Valverde es va passar a una segona part en què Marcelino, tancat en una llotja, ja que estava sancionat, movia els fils del partit. Gayà va començar a guanyar-li l’esquena a Semedo per la dreta, el València va pressionar a dalt amb agressivitat i el Barça va caure en el parany i es va entregar a un intercanvi de cops en què els valencians es van sentir més còmodes. Va ser així com Semedo va perdre de vista Gayà i la centrada del lateral la va rematar Rodrigo, amb empenta, arribant més ràpid que un Vermaelen que va firmar un bon partit, tot i aparèixer a la fotografia del gol en el paper de dolent de la pel·lícula.

Valverde va remoure l’equip, apostant per Deulofeu, Denis Suárez i Aleix Vidal, i el partit es va transformar en un joc perillós, una ruleta russa en què el València hauria pogut fer el segon. Però el gol va ser blaugrana. En un estadi convertit en una olla de grills, Messi va trobar un moment de pausa, de lucidesa, i va enviar una pilota deliciosa a l’esquena dels centrals, i Jordi Alba, entrant com una fletxa i demostrant que sol ser un dels socis més fiables de l’argentí, va empatar amb una gran rematada. Tot just 24 hores després d’estampar la seva firma en un contracte que l’hauria de lligar al Barça fins que es retiri, l’argentí va deixar la seva firma al guió del partit amb una assistència estèticament tan bonica que per un moment, a Mestalla, es va fer el silenci. Després va tornar el soroll. Un soroll que continuarà per parlar d’una errada arbitral difícil d’entendre, en el futbol modern.