Barça
Esports  /  Barça 17/07/2022

Laia Codina: "La pinya entre equip i afició diferencia el femení del masculí"

Jugadora del Barça

6 min
Laia Codina celebrant la Champions a Göteborg

BarcelonaVa marxar al Milan italià dies després d'aixecar la Champions amb el Barça. Laia Codina va decidir que era el moment de fer un pas al costat, de marxar lluny del club de la seva vida per avançar. L'objectiu era sortir de la zona de confort i créixer ha sigut la conseqüència. Més enllà dels terrenys de joc, les futbolistes tenen un paper clau, i ella l'assumeix amb gust i dedicació. Dies abans de tornar a vestir els colors blaugrana, la defensa de Campllong atén l'ARA per reflexionar sobre la menstruació, els sacrificis, les lesions de creuats i l'ambició.

Canvia molt la preparació que tenies a Milà de la que necessites per tornar al Barça?

— El nivell d'intensitat és molt més alt. La qualitat és molt més alta al Barça, ja que és un dels grans equips del món, però no et sabria dir si és exigent físicament. M'agrada molt preparar-me físicament i he seguit bastant en la mateixa línia. Crec que el que pot canviar és més pel que fa a intensitat. 

És el que més et preocupa? 

— Bona pregunta... El que més em podria preocupar és agafar el ritme de pilota. El ritme al qual juga el Barça difícilment el trobaràs en altres equips. Tinc la sort que he estat set anys jugant al que juga el Barça, llavors aquesta petita dificultat que em pot preocupar crec que la puc solucionar ràpidament. 

Allà a quin futbol es juga? 

— He passat de tenir un 80% de possessió a tenir-ne un 60%. Això vol dir que defenses molt més i que després, quan tens la pilota, les teves decisions defineixen molt més el resultat del partit. La lliga allà està molt més igualada. 

Hi ha una competitivitat constant? 

— El que em va sorprendre més quan hi vaig arribar, en els primers partits, és que els competia tots i tota l'estona. Se'm feia estrany competir els 90 minuts! Costa un món quan no vas guanyant cinc a zero, com passa al Barça a cada partit. Ho trobava a faltar! Allà vaig acabar el primer partit i en els 90 minuts va estar igualat...

Va ser complicat afrontar el canvi?

— Una de les coses que vaig parlar amb el meu psicòleg és que notava que em faltava mantenir la concentració els noranta minuts. Quan al minut 95 has de fer el mateix que al minut 1 perquè pot ser la jugada que decideixi al partit, tens més desgast mental. 

Com ha sigut d'important per a tu el psicòleg?

— M'ajuda molt. Soc una persona que viu molt el futbol, a vegades m'emporto molt les coses i cal saber relativitzar. Quan has fallat, has fallat. Tothom s'equivoca i ningú és perfecte. La millor manera d'aprendre és fallant, i és un tòpic però és cert. El fet d'entrar en un partit, per molt que sigui important, i saber relativitzar-ho també és clau. Jo sempre penso: "Quant dura un partit? 90 minuts. Quantes hores té el dia? 24. Imagina't els minuts que té el dia! 90 minuts no són res, per què hi donem tanta importància?". Li hem de donar pes perquè és la nostra feina, però ens posem aquesta pressió i penso: "90 minuts què són? Si ens entrenem sis cops per setmana 90 minuts cada dia!" El psicòleg t'ajuda a treure't la pressió que tenim les jugadores ara que el futbol femení està creixent i estem assumint altres tipus de responsabilitats i pressions que formen part de la nostra feina. 

Aquesta pressió extra afecta molt? 

— És una cosa molt personal. Hi ha gent a qui li costa més portar-la i gent a qui no. A Itàlia d'aquesta pressió n'hi havia menys, però jo soc una persona molt autoexigent i me'n poso molta. El fet de venir del Barça, un equip que acabava de guanyar la Champions, ja era una pressió afegida. Però soc de l'opinió que la pressió no és una cosa dolenta. Crec que l'has de saber portar i que et pot motivar. 

Ara les futbolistes no només sou futbolistes. Heu esdevingut la cara d'una lluita pels vostres drets i els de moltes dones en el món de l'esport. ¿Pesa aquesta responsabilitat que us han atorgat?

— Sí, una mica. Ja no només vaig un dia a entrenar-me o a jugar un partit, sinó que hi ha un moviment social. La gent et mira, et segueix a les xarxes 24 hores. No me'n puc anar de festa i començar a penjar vídeos. Ser futbolista no és només entrenar o jugar, sinó que ho ets 24 hores. 

Com portes aquesta responsabilitat en el dia a dia? 

— Molt bé. A vegades és més complicat que ho entengui el meu entorn més que no pas jo. Jo ho veig natural, perquè tinc tan clar que vull ser futbolista que sé que implica. Els meus amics, en canvi, pot ser que no ho entenguin tant. Ja no només penjar coses a les xarxes socials quan quedem, sinó les meves prioritats. Per exemple, que en comptes d'anar a sopar, em quedo a casa i vinc a xerrar una estona però marxo a dormir d'hora. 

Això, a més, és relativament nou al futbol femení. Fa dos anys aquestes responsabilitats no les teníeu. 

— Ha sigut un canvi molt ràpid. En els dos últims anys ho he notat moltíssim. Des de l'any que es va guanyar la Champions, tot aquell camí, tot aquell procés fins ara... ho he notat molt. I també ho he notat de l'any passat quan vaig marxar a aquest quan he tornat i s'ha omplert el Camp Nou dues vegades. La gent s'ha enganxat molt.

Tu vas ser una de les icones de l'any de la Champions amb la celebració amb la ratafia. 

— Va ser totalment improvisat! [Riu.] Després vaig agafar el mòbil i vaig començar a rebre mil missatges! Va ser totalment improvisat i ja forma part de la celebració. 

Us acosten molt a l'aficionat moments com aquests.

— És una de les coses que el futbol femení no ha de perdre i que ens diferencien del masculí. A mi em sembla maco que les jugadores després del partit s'acostin als aficionats, independentment de si has fet un bon o un mal partit. Nosaltres també hem sigut aficionades i el que ens agradava era sentir la unió de l'equip amb l'afició. La pinya entre equip i afició diferencia el femení del masculí. 

Et vas perdre els dos partits al Camp Nou de l'any passat. Tens una espineta? 

— Tinc moltes ganes de jugar-hi. Ho vaig viure en la distància amb molt d'orgull, ja que són companyes i amigues, però també amb enveja, perquè pensava: "Podria ser jo, si més no a la banqueta". És un avenç que ja no anirà enrere i espero que aquest any hi tornem a jugar. 

T'ha dolgut haver marxat aquesta temporada?

— Saps què? Quan vaig marxar només tenia al cap això: "Em perdré coses, no viuré les coses amb l'equip..." A l'arribar a Milà només pensava en això. Fins que vaig fer un canvi de xip i vaig començar a gaudir del que és Milà i la nova experiència que estava vivint.

Com és el moment en què has de prendre i acceptar la decisió que has de marxar del Barça? 

— El vaig viure amb molta tranquil·litat i molt segura. Va ser una decisió meva i jo creia que era el moment. Tenia clar que si havia de tornar al Barça ja hi tornaria, que no vindria d'aquest any. Si havia de ser jugadora del Barça ja ho seria. Ells ja saben com jugo, qui soc, no venia d'un any fora si em volien.

Ara tornes a un vestidor amb canvis i reforços però amb una base sòlida. Com és la competitivitat allà dins?

— És dura però sana. Hi ha molta qualitat. És tan sana que surts de cada entrenament havent après alguna cosa. Gaudeixes moltíssim competint pel teu lloc, t'ajudes entre companyes i hi ha una afinitat molt sana entre nosaltres. 

En el món de l'esport, a les esportistes femenines se les ha tingut oblidades en molts aspectes, i la medicina n'és un més. Ara estem veient moltíssimes lesions de creuats. ¿És un tema que preocupa especialment? 

— Quan veig que algú es trenca els creuats ho pateixo com si m'estigués passant a mi. En tenim tants casos al futbol femení... Realment un dia em pot passar a mi. Són moviments tontos, que un futbolista fa diàriament moltíssimes vegades i un dia, per mala sort, et pot passar. Jo em preparo al màxim perquè el risc es redueixi al mínim. Hi ha coses inevitables, però el que sí que puc intentar és reduir un risc que sempre hi és. 

Un altre aspecte en què mai heu estat tingudes en compte és l'afectació del cicle menstrual. 

— Totalment, i és una cosa que el Barça està treballant moltíssim. Moltes vegades no en som conscients, però estem tenint una lesió o una sobrecàrrega i just coincideix amb un moment clau del cicle. Per a les jugadores és important entendre-ho i tenir coneixements per entendre'ns com a futbolistes. És una cosa a la qual no es dona veu i que segurament té molt a veure amb moltes coses que estem veient a nivell de lesions o de rendiment. 

Teniu moltes preguntes encara sense resposta.

— Ara s'està donant molta veu a tot el que ens envolta en el món del futbol femení. Com a jugadores tenim moltes més preguntes i que te les sàpiguen respondre encara és complicat: no s'ha avançat tant com per tenir totes les respostes. Com a esportistes femenines, no és que ens sentim incompreses, però encara tenim molts perquès que encara estan per resoldre. Fa respecte perquè no saps si un dia seràs tu o no. 

stats