Por, quina por?

És un símptoma d'intel·ligència respectar esportivament el Reial Madrid i ser conscient de les seves virtuts, sobretot perquè a la final de Copa es respiraven a l'ambient culer uns aires de superioritat que després no es van traslladar sobre el terreny de joc de manera aclaparadora tot i que hi havia porres que apostaven per una golejada segura. A la segona part a Sevilla el Madrid va donar un ensurt, i després de la dolorosa eliminació del Barça a les semis de la Champions és natural sentir vertigen i cert pessigolleig a la panxa tenint en compte el tarannà patidor del barcelonista al costat de la certesa que el futbol sovint no té lògica. Però fins aquí.

Fa 15 anys em vaig prometre no tornar a animar els meus amics culers després que celebressin eufòrics al balcó de casa meva el 2-6. Aquests mateixos un dia abans estaven cagats, i ara no puc resistir-me a preguntar en veu alta una altra vegada de què tenen por ara que, mentre escric això, Xabi Alonso ja està trepitjant els talons a un Carlo Ancelotti que, al seu torn, ja s'ha reunit amb emissaris del Brasil; ara que els quiròfans de clíniques privades han fet caixa amb diversos futbolistes madridistes, la defensa és de circumstàncies i la sensació general a l'altra banda del riu és que han tancat la paradeta i pensen més en el Mundial de Clubs que en el clàssic. Perquè a més, convé recordar-ho, fins i tot un empat serveix al Barça, i l'última vegada que va perdre a la Lliga va ser l'any passat, el 21 de desembre contra l'Atlètic.

Els de Flick ho tenen tot a favor, incloent-hi un equip jove i desacomplexat que a sobre ve amb l'orgull ferit i que ha guanyat en maduresa competitiva, perquè de les derrotes se n'aprèn un munt, i la de Milà, per més que cogui, estic convençuda que no ha estat en va. Que és el principi i no el final, com va assegurar un dels veterans, Iñigo Martínez. És el Madrid el que va afrontar la temporada amb les expectatives pels núvols, gairebé descomptant títols, i el que ara s'agafa desesperat a l'última taula de salvació. És el Barça el que ja ha demostrat en els tres últims clàssics que pot vèncer de diferents maneres i el que té menjada la moral al rival. Sí, el futbol de vegades no atén la lògica, però, seriosament: por, quina por?