Barça
Esports  /  Barça Masculí 05/12/2021

"Fa un segle les Corts va adoptar el Barça, i sentim que és més nostre"

Les Corts celebra l'arribada del club al barri ara fa 100 anys, quan Gamper va comprar els terrenys del vell estadi

6 min
Antoni Blanchart, president de la Penya Blaugrana de Les Corts

Barcelona"El Barça és com un fill adoptat, que va venir de fora però és nostre. Fa un segle que el vam adoptar i sentim que és més nostre", diu Antoni Blanchart, president de la Penya Blaugrana de les Corts. Ara fa 100 anys, el 8 de desembre del 1921, el Barça decidia en una assemblea extraordinària de socis celebrada al Teatre Bosque (els actuals cinemes del mateix nom a Gràcia) comprar els terrenys de Can Rabiot i Can Guerra, a les Corts, per aixecar-hi un nou estadi. El camp del carrer Indústria s'havia quedat petit i calia seguir creixent. Fa un segle, el club blaugrana va arribar a les Corts i ja no se n'ha mogut.

"Per a la gent de les Corts és molt especial. El barri ha canviat molt, el club també. Però el lligam segueix sent molt fort", diu Blanchart, mentre ensenya una exposició que la penya ha organitzat a la seu del districte de les Corts, on s'expliquen els fets més importants en la història del club, acompanyats de l'evolució d'un barri que no s’assembla gens al que va rebre el Barça. "Quan el Barça va arribar aquí hi havia encara molts terrenys agrícoles. I estava ple de fàbriques. De fet, aquí va existir un fort moviment anarquista", explica Blanchart. Ara és un barri residencial. Les poques fàbriques que s'han conservat ara són centres cívics, com el Centre Cívic Cristalerías Planell, on als anys 20 va començar la coneguda com a vaga dels nens, ja que hi treballaven nens de 9 anys. Un d'ells, Francesc Pedra, va ser un dels líders de la revolta amb 11 anys i amb 15 va esdevenir el delegat sindical del sector del vidre a la CNT. El Barça arribava a un barri de tradició anarquista, que no parava de canviar. Com el club. Per comprar aquella finca agrícola coneguda com els terrenys de Can Guerra, Joan Gamper va signar el febrer del 1922 els contractes d'una operació on el Barça va pagar a la propietària, Mercè Deu i Majó, un total de 928.500 pessetes emetent bons de deutes comprats per uns socis que ja seguien de forma fidel el club. El Barça ja era un fenomen de masses nascut al Gòtic que havia crescut a l’Eixample i que faria arrels en un barri que fins pocs anys abans era un poble independent.

El vell estadi de Les Corts.

Les Corts de Sarrià va ser un dels municipis que havien nascut a la plana de Barcelona al començament del segle XIX. La major part d'aquests municipis van néixer coincidint amb les parròquies, excepte en el cas de les Corts, que sempre va compartir parròquia amb Sarrià, municipi del qual es va independitzar el 1836. Sarrià va quedar-se la part de muntanya, i les Corts, la part de la plana. I va ser un nucli independent fins que va ser annexionat a Barcelona el 1897, en contra de la voluntat dels seus habitants. "Encara avui els que som de les Corts de tota la vida diem que anem a l'estranger quan anem a Sarrià, per exemple", diu fent broma Blanchart. Units durant dècades, Sarrià i les Corts van acabar separats. En part pel futbol, ja que el 1923 l’Espanyol va aixecar el seu camp a Sarrià. "Abans les Corts estava ple de camps de futbol, no només el del Barça. A nosaltres, quan érem petits, ens portaven a jugar als camps de la Font de l’Ocellet, el que ara és Pedralbes. Al barri també teníem el camp del Remei, a la cantonada de Numància i Diagonal, o un altre on ara s’aixeca l’Illa Diagonal. Ja no en queda cap", recorda.

"Un camp de patates"

La primera pedra del vell camp de les Corts es va col·locar el 19 de febrer del 1922. "Aquell dia tots trepitjàvem patates, ja que era un camp de patates llestes per a la collita", recordaria el fill de Joan Gamper. Les autoritats i els directius van signar un pergamí que, dins d'un tub de vidre lacrat, s'havia de dipositar a l'interior de la pedra, però el secretari del club es va oblidar el tub a la butxaca. Però l'oblit no es va descobrir fins més tard, quan el tub va aparèixer a les oficines. El dia de la primera pedra, més de 2.500 persones van desfilar en comitiva fins als terrenys, on van parlar diversos polítics, Joan Gamper i també Josep Samitier, en representació dels jugadors. El 20 de maig del 1922 l’estadi va inaugurar-se amb el Barça derrotant el Saint Mirren escocès per 2-1, amb el defensa visitant Bob Birrell marcant en pròpia porta el primer gol del nou recinte. El porter blaugrana encara va ser Ricardo Zamora, que ja estava negociant tornar a l’Espanyol. Era el primer partit d’un estadi llegendari, llar del Barça durant 35 anys. Els terrenys ocupaven l’espai que avui dia delimiten els carrers de Numància i Marquès de Sentmenat i la travessera de les Corts. El terreny de joc tenia unes mesures de 101 metres de llarg per 62 d'ample i va ser obra dels arquitectes Santiago Mestres i Josep Alemany. L’aforament del camp de les Corts va evolucionar des dels 25.000 espectadors inicials d’aquell primer partit fins als 60.000 dels últims anys, quan la llegenda diu que amb l’arribada de Kubala es va quedar petit.

¿Però com era anar al vell camp de les Corts? "Hi havia futbol tot el dia. Hi jugaven els amateurs del Barça, el filial..., sota una tribuna hi jugava l’equip de bàsquet, que portava pantalons blancs. El meu pare deia que allò no era un esport, amb nois en roba interior. I els dies de partit, sempre hi havia sidral. A les Corts sempre hi havia aldarulls, perquè la gent no es posava d’acord sobre si calia veure el partit dempeus o asseguts. Si guanyàvem el pare em portava a fer un Cacaolat calent al Siete Hermanos, un bar a la vora. Si perdíem, callats i cap a casa", explica divertit Blanchart, que amb la penya de les Corts ha demanat al districte posar una placa per recordar un dels últims símbols del barri: el pi de les Corts. "Era on la gent es trobava abans i després dels partits. On la gent discutia sobre els jugadors quan les coses no anaven bé. I on els jugadors, al sortir del camp, es trobaven abans d’anar de gresca", recorda Blanchart sobre aquest pi que va ser plantat el 1836, a la travessera de les Corts entre Vallespir i Numància. I encara és al seu lloc, catalogat i declarat com un espai d’interès local. "Caldria posar una placa per recordar la gent que anava al camp", diu Blanchart, que lidera una campanya per demanar a l’Ajuntament que posi una placa al costat del pi. De fet, per recordar l’estadi de les Corts només hi ha una vella placa a la façana d’un bar, molt amagada.

Una vella imatge del pi de les Corts.

Amb el trasllat del Barça al Camp Nou el 1957, el camp vell va anar perdent valor, tot i que el filial hi jugaria uns quants anys més. Finalment, la directiva va decidir obtenir un benefici econòmic venent els terrenys i enderrocant l'estadi el 1966, quan el Camp Nou ja feia anys que cantava gols. "El meu pare regalava puros als treballadors del Camp Nou i així podíem entrar a les obres i veure com creixia el nou estadi. Quan van enderrocar les Corts no va fer gaire mal, ja que ja es veia a venir, ja havia quedat mig abandonat", explica Blanchart. El club s’havia quedat amb les butxaques buides i el president Enric Llaudet va vendre el vell estadi a l’empresari Josep Maria Figueras per 226 milions. Molts socis van endur-se pedres del camp vell, d'altres van comprar un pis als edificis aixecats sobre el recinte on havien sigut tan feliços. Del vell estadi només queda un monument d’Alfredo Sánchez, aixecat el 2007 per celebrar un aplec de penyes del Barça a l’Hospitalet. L’artista va fer servir restes de les bigues de fusta del camp per fer-lo, aprofitant que un amic, Josep Maria Bassols, les guardava després que el seu pare les hagués rescatat de les runes el 1966. L’escultura és ara a la plaça de les germanes Ocaña, al barri de Collblanc de l’Hospitalet.

Ja lluny del camp vell, el Barça va seguir creixent al Camp Nou, sempre a les Corts, on ara planeja remodelar tota la zona amb el projecte de l’Espai Barça. Un projecte que divideix els veïns del barri, sempre aficionats als debats. "Aquest barri respira barcelonisme. Hi tenim el carrer de Joan Gamper, on tenim la penya. Aquí la gent és tan culer que recordo una penyista que era de bona família, filla d’un industrial del sector del metall, que el dia que es casava el pare li va dir que abans de la cerimònia calia anar a veure el Barça, que jugava a les cinc", afegeix el president de la penya, amb seu al carrer de Gamper. Naturalment, el carrer dedicat al fundador del club és a les Corts, el barri que va adoptar el Barça.

stats