Barça

Suárez: lesió inoportuna o bona oportunitat?

Tres arguments per lamentar la baixa i tres motius per confiar que obre una situació millor

El tòpic diu que cap lesió arriba en un bon moment. I és cert. Quan jugues, perquè t'agafa en ratxa. Quan jugues menys, perquè t'enxampa amb la confiança baixa i et castiga encara més moralment. Però la decisió que Luis Suárez passi ara pel quiròfan a solucionar els seus problemes al menisc ha exagerat aquest tòpic, i més si el primer diagnòstic situa en quatre els mesos que trigarà a tornar a jugar. El Barça haurà de jugar el primer semestre de l'any sense el seu davanter referència i haurà de buscar noves fórmules que fins ara no estava utilitzant. Amb tot, ¿és un drama que el Barça perdi Suárez durant tant de temps i justament en aquest moment de la temporada? ¿O la situació pot ser una mena d'oportunitat per revisar les inèrcies ofensives i potenciar altres futbolistes en el moment més transcendent dels títols?

Tot seguit analitzem tres arguments per a cadascuna de les postures.

La lesió ho trastoca tot perquè…

Suárez és un actiu ofensiu

Ha participat en el 37% dels gols de l'equip

Sense Suárez, el Barça perd un dels seus grans actius en atac, especialment en aquest moment de la temporada. El davanter uruguaià passava pel seu moment més dolç ofensivament: des que va sortir del bloqueig que tenia de cara al gol a finals de novembre, havia acumulat 6 gols i 10 assistències. Gairebé tot el que passava a l'àrea contrària portava el seu segell. En total en Lliga ha contribuït en el 37% dels gols. Només Messi supera els seus números (39%). Perdre la referència de Suárez és perdre un dels vèrtexs que estiren l'equip i que intimiden els rivals. És, de fet, un dels jugadors que xuta més del campionat estatal i assegura més de tres rematades per partit.

Es perd esperit competitiu

L'equip sempre ha trobat en Suárez molt més que un davanter golejador

Quan s'analitza el joc de Suárez sempre se li posen al sac molts més valors que els estrictament ofensius. Si bé és cert que els números atacants de l'uruguaià el situen entre els màxims golejadors històrics del club, els tècnics han elogiat altres virtuts seves: la fe i el nervi amb què competeix cada pilota dividida, la manera com atrau l'atenció dels centrals o la sintonia amb Messi. Tot plegat, valors que el converteixen en imprescindible a la punta d'atac i una mena d'ànima ofensiva de l'equip.

És el jugador més referencial pel centre

Griezmann i Messi agraeixen tenir un futbolista que fixi la defensa

El problema de perdre Luis Suárez és que és l'únic davanter centre pur que té el Barça en plantilla. Ni Messi ni Griezmann ni Dembélé encaixen en aquest paper de punta únic. Ells tres són més dinàmics, necessiten més llibertat, agraeixen tenir un company al davant que els sostingui els defenses. Ansu Fati i Carles Pérez tampoc encaixen per al centre, són homes de banda. Sense Suárez, la fórmula ofensiva s'haurà de revisar i potser recuperar velles idees, amb Messi com a últim home a dalt. D'altra banda, la baixa de Suárez obre un nou escenari per veure com connecten Griezmann i Messi, ara filtrats per la presència del 9.

Sense Suárez s'obre una oportunitat per a…

Una nova idea ofensiva

L'absència d'un 9 pur pot potenciar el dinamisme de Griezmann

Per encaixar les peces, Valverde ha hagut d'enviar Griezmann a la banda esquerra per completar el trident amb Suárez i Messi, intocables. Últimament el francès estava començant a explorar noves àrees de participació, menys específiques de banda, però encara havia de respectar la seva responsabilitat exterior sobretot en defensa. Ara la baixa de Suárez obre un escenari que es va insinuar al principi del curs però que va tenir poc recorregut: que Griezmann sigui l'atacant principal del Barça. Caldrà veure com s'acomoda l'ex de l'Atlètic a un escenari de companyia amb Messi i sense un company que li lligui curt els centrals, un context al qual s'han acostumat tant ell (amb Simeone) com l'argentí (amb Suárez els últims anys). Sigui com sigui, i en espera de recuperar Dembélé i potenciar els joves Carles Pérez i Ansu, al Barça se li obre l'oportunitat d'atacar amb menys rigidesa. Ja veurem què generen les noves sinergies.

Pressió alta més sostinguda

L'estructura defensiva potser oblidarà el 4-4-2 a què obligaven les jerarquies

Lligat al punt anterior, la baixa de Suárez sembla que derivarà en un nou dibuix ofensiu per al Barça. Si més no, el perfil dels jugadors que ocuparan els papers d'atac matisarà la idea que s'estava seguint fins ara. Era un Barça que atacava sense extrems –o almenys sense ningú específicament obert en banda, especialment a la dreta– i que, quan defensava, es reestructurava amb un 4-4-2. Això permetia, en part, acomodar Suárez i Messi i regular els seus esforços defensius. Trencar la parella hauria d'implicar, de retruc, desfer la impossibilitat de tenir una actitud més proactiva en la primera pressió, un aspecte que el Barça estava tenint dificultats per mantenir al llarg dels 90 minuts.

Una exigència per a Messi

La inèrcia que tenia amb el seu amic estava portant l'equip a un joc de transicions

Últimament els contextos de partit que a Messi i a Suárez els anaven millor eren els escenaris trencats, els minuts bojos dels partits, els trams de descontrol. Que el rival concedís espais obria un univers d'opcions als dos amics, que sortien corrents per foradar els adversaris. En canvi, estaven patint un pèl més per ferir quan les defenses eren espesses i els prenien metres. Ara, i per exigències del guió, és probable que Messi hagi de revisar aquesta inèrcia futbolística i ajudar l'equip a recuperar part del manual que s'estava desvirtuant. Potser com a únic despenjat l'argentí trobarà situacions de joc diferents i, si juga en punta, es beneficiarà de la mobilitat que li poden oferir les cames fresques de Griezmann, Carles Pérez, Ansu i Dembélé.