El trauma de Laporta es diu Messi

BarcelonaDesprés que Messi es proclamés campió del món a Qatar, el Barça va celebrar-ho a les xarxes socials com si encara fos l’emblema del club. La pel·lícula consistia en fer veure que el desconsol de l’adeu o la distància d’aquest darrer any i mig eren només un malson inventat. Curiosament, el PSG va fer molts menys tuits felicitant-lo, amb una sobrietat probablement calculada per respecte a Mbappé. En sentiment, va guanyar per golejada l’entitat que el troba a faltar i no en paeix la pèrdua, sobretot als despatxos. Laporta no es perdona a si mateix ser el president que va dir-li que no tenia capacitat financera per retenir-lo i que havia de marxar. Mentrestant, els que el continuaran veient jugar cada setmana són els xeics que sí que li poden pagar el sou. Els mateixos que li van posar la bata negra de la vergonya.

La llegenda del retorn de Messi s’ha anat farcint cíclicament des de la zona noble com si fos factible. Sobretot, en cercles reduïts que ja fan d’amplificador. Laporta sempre ha volgut mantenir viva la flama, amb l’esperança de treure’s l’espina que duu clavada després d’assegurar que, amb ell al timó i un asado, Messi continuaria de blaugrana. El cas és que la il·lusió és incompatible amb la realitat, que no és gaire diferent de la que ja va condemnar els mateixos actors de l’auca l’estiu del 2021: sense fair play financer —i amb Javier Tebas girant-te l’esquena—, la festa no és possible. Casualment, hores després que la premsa catalana tornés a animar-se amb la llegenda a partir dels ingredients rebuts en un dinar de Nadal amb Laporta, a França publicaven el principi d’acord entre Messi i el PSG per allargar el seu contracte. Pocs globus s’han punxat més de pressa. 

La recollida de cable també entra en el manual habitual de Laporta: veient el panorama, ja s’ha encarregat de dir a Barça TV que no vol alimentar expectatives que tenen una gran dificultat. Encara sort. És un guió que ja hem vist altres vegades: amb el mateix Messi o, en el seu moment, amb els focs artificials de Haaland. Que sigui un somiador o un optimista patològic explica que la decrepitud del Barça s’hagi dissimulat amb Lewandowski i companyia després de l’arquitectura arriscada de les palanques. Tot i així —i donats els precedents—, amb Messi no hi hauria de jugar com si fos una fantasia qualsevol. Si vol intentar l’impossible, el més aconsellable seria fer-ho en silenci i sense propaganda barata. El trauma ja està sent prou difícil de suportar i tampoc caldria transformar-lo en ridícul.