Bàsquet - Eurolliga

María Araújo: “Estem disposades a somiar que podem fer coses boniques”

Entrevista a la jugadora de l’Spar Girona

Una rialla acompanya María Araújo (Vigo, 1997). La jugadora de l’Spar Girona, que organitza la primera bombolla de l’Eurolliga i s’enfronta al Riga (20 hores, Esport3), el Iekaterinburg (dijous a les 20h) i el FamilaSchio (divendres a les 20h), s’ha convertit en imprescindible. Pel caràcter que aporta a la pista, on és la més valorada de l’equip a la Lliga, i per la naturalitat que transmet en un vestidor il·lusionat amb la possibilitat de fer un pas endavant a Europa.

Era inevitable que el bàsquet formés part de la teva vida?

Sempre he respirat bàsquet, he crescut envoltada de pilotes a casa, agafant-les, botant-les. Però, com qualsevol nen o nena, he pogut escollir què volia ser. La meva mare, Ángeles Araújo, va ser una gran jugadora. I quan la veia, volia viure el seu món. La seva figura ha estat una inspiració per decidir el meu destí. I no per ser la seva filla he tingut una responsabilitat més gran. Jugo perquè m’ho passo bé, perquè em fa feliç. Sí que em deien, quan començava, que tant de bo arribés a ser com ella. Però m’ho prenia positivament, desitjant que sí, que ho fos. No va ser cap pressió, i menys a aquella edat, en què tothom és innocent. Ningú em va obligar a arribar enlloc. De fet, que m’hi comparin és un orgull del qual puc presumir.

Vas debutar a la Lliga Femenina 2 amb catorze anys, defensant l’escut del Celta.

El fet d’entrenar i compartir amb gent més experimentada que jo em va ajudar a madurar. Només era una nena, però les meves companyes ja eren professionals. Hi havia una connexió molt especial, a Vigo, perquè els tècnics del primer equip havien entrenat a la base. Integrar-me va ser molt senzill, m’ho van posar fàcil. Si soc sincera, és cert que tenia nervis per anar a jugar amb les grans, però soc bastant tranquil·la a la pista, i aquell dia també ho vaig ser. Al final, jo vaig anar a jugar un partit.

Allà ja tenies clar que t’hi volies dedicar?

Un pèl abans i tot. A partir dels dotze anys ja vaig a la selecció, i això implica deixar de fer activitats que qualsevol criatura vol fer. No tenia un estiu lliure per anar de campaments, per exemple. Els meus amics feien plans, però jo decidia jugar a bàsquet. I quan una persona pren aquesta actitud és perquè li agrada, perquè vol intentar arribar el més lluny possible. No se sap mai què pot passar, però si vols una cosa, l’has de lluitar.

L’elit que t’has trobat és molt diferent del que idealitzaves?

El que no m’imaginava era el meu rol, la resta no m’ha sorprès. Soc una persona que sempre m’he donat temps, en la presa de decisions, en els canvis a la meva trajectòria. He buscat créixer humilment, i hi ha tantes coses que he viscut que no hauria intuït que viuria... Crec que tot ha anat passant sol, de manera natural. He après de grans jugadores i el meu joc s’ha adaptat als conceptes que he anat coneixent. També he hagut de donar un extra, esclar, perquè estic compartint vestidor amb talents immensos, com Sonja Vasic, Laia Palau, Chelsea Gray... S’ha d’estar a l’altura cada dia, a cada entrenament. Si vas sumant, tots els detalls t’enriqueixen. Però encara tinc molt a demostrar. I a gaudir, per descomptat. Ho faig cada cop que vinc als entrenaments. Perquè el bàsquet és la meva passió. No és només venir a treballar i marxar cap a casa, no, és la meva passió.

Ets una jugadora amb molta personalitat.

Soc una noia que s’entrega amb tot el que fa, i a la pista no seré menys. M’agrada buscar el contacte amb el contrari i sortir guanyadora de les petites batalles, em motiva. M’ha tocat lluitar molt, en aquesta vida, ni de bon tros ha sigut un camí de roses. Les experiències personals que he viscut m’han forjat el caràcter i l’empenta que llueixo. Però, compte, després soc la més afectuosa del vestidor, eh!

Se’t veu molt a gust, a l’Spar Girona.

Em sento afortunada, i sento que estic en aquell encreuament en què un veu si està preparat o no està preparat per ser al lloc que ocupa. Qui sap si els reptes et queden grans o no, si no ho proves. Intento ser realista, i si en algun instant em toca dir-me que haig de fer un pas enrere i formar-me en diferents circumstàncies, ho faré. Busco la meva millora, saber fins on puc arribar.

Us sentiu responsables del canvi d’Alfred Julbe per Eric Surís a la banqueta?

En qualsevol professió, un avalua constantment el que ha fet bé i el que ha fet malament. Tot just estem construint l’equip, però a l’elit cal complir. Cadascú té la seva quota de responsabilitat, això és evident, tot i que no hem d’anar més enllà perquè totes les jugadores que formem part de l’equip hem estat donant sempre el millor de nosaltres mateixes.

Arriba l’Eurolliga, la competició més exigent que existeix.

Que ningú dubti que competirem, tenim bones sensacions. El vestidor té experiència i estem disposades a somiar que podem fer coses boniques. Sortirem a donar guerra i l’Spar Girona ha apostat fort per aquesta competició. A més, ens enganxa en un bon moment de joc i resultats, i això ens genera confiança per repartir una alegria a l’afició.