Jordi Robirosa: "En tres o quatre generacions el català serà un idioma residual"

BarcelonaLa gran veu del bàsquet català a la televisió es jubila. Jordi Robirosa (Barcelona, 14 de maig de 1958), l'entranyable periodista de TV3 que fa 40 anys que fa retransmissions de bàsquet, posarà punt final a la seva trajectòria el 14 de maig. Avui passa d'entrevistador a entrevistat, i per fer-ho tria la llibreria Ona com a escenari. No és casualitat: entre llibres se sent com a casa.

Quina sensació tens?

— Em sento molt bé. El tram final està sent una mica llarg. Des que la Federació Catalana em va fer l’homenatge a Tarragona han passat gairebé vuit mesos. Tothom em pregunta sobre el tema, però el meu temps s’ha acabat. No passa res. Ho afronto amb una tranquil·litat absoluta i, a partir del 14 de maig, faré un altre tipus de vida.

T’estan fent molts homenatges. Com ho portes?

— Tarragona, Manresa, la Seu d’Urgell... És una sensació estranya perquè, després de 40 anys a la televisió i gairebé 50 anys a la professió, vaig a llocs on sé que serà l’última vegada que aniré. Però el més estrany va ser fer l’última retransmissió amb el Nacho Solozábal. Després de 30 anys i centenars de retransmissions... Això fa impressió. Em vaig asseure i li vaig dir que seria l’última retransmissió que faríem junts. Fa respecte.

Has fet moltes coses, però la gent et recordarà per la personalitat de les teves retransmissions.

— He intentat tenir un estil propi, no imitar. El meu analista en bàsquet és molt bo i això m’ha permès no ficar-me gaire en qüestions tàctiques. Jo m’he limitat a explicar les jugades, però aprofitant per parlar de coses o incidir en algun tipus de broma, sense abusar. Crec que he aconseguit tenir un estil propi, però m’ha ajudat tenir sempre el mateix analista al costat. I la mateixa persona que complementava la retransmissió, el Víctor Lavagnini. Això ens ha donat estabilitat i ens ha permès fer unes retransmissions molt bones.

Quin punt teu coneixem i quin punt és teatralització?

— Jo imposto. Quan anàvem a les finals de la NBA, a mi em coneixia tothom. Fins i tot el Magic Johnson, el James Worthy o l’Scottie Pippen. Una vegada vam anar a la NASA a Houston i l’encarregada em va comparar amb un actor. Jo sempre penso en qui m’està escoltant i, per tant, sense caure en l’absurd o el ridícul, intento entretenir.

Has introduït paraules noves: la que més fortuna va fer va ser apostoflant.

— Sí, he intentat tenir un registre ampli del català, però no anacrònic. Sempre m’ha agradat recuperar paraules o frases fetes que estan en desús. L’apostoflant és una ximpleria que va funcionar. És una expressió que dic molt poc, dues o tres vegades per temporada, però la gent s’ha quedat amb això. Vaig fer una xerrada sobre terminologia esportiva a l’Institut d’Estudis Catalans i vaig demanar que s’inclogués al diccionari com a barbarisme acceptat. Van riure, però no em van fer ni cas.

Ara no ets especialment optimista amb el futur del català.

— No, soc un pessimista visceral. Jo no tinc un pa a l’ull. Només has de bellugar-te pel carrer i escoltar. Quan jo era petit, en ple franquisme, només senties parlar català, i ara només sents castellà. En tres o quatre generacions el català serà un idioma residual perquè es perdrà la connexió entre pares i fills. Als joves no els interessa. Lluitaré perquè això no passi, però...

Quina opinió tens del nivell de català dels professionals dels mitjans de comunicació?

— No hi ajuda. Si no el cuidem nosaltres, qui ho farà? A TV3, especialment als informatius, hi ha un bon nivell de català. No crec que sigui un problema dels periodistes, ja que fins i tot alguns polítics catalanistes tenen un nivell molt dolent. L’exemple que es dona fa basarda.

Com veus la professió?

— Me la miro amb optimisme i pessimisme. El que no m’agrada és la pèrdua del concepte d’enviat especial. No és bo que no es viatgi als esdeveniments importants i que moltes retransmissions es facin des de la peixera dels estudis. Quan vaig començar, totes les retransmissions es feien des del lloc dels fets. Es perd rigor. A finals dels anys 80 havíem arribat a viatjar 24 periodistes amb el Barça o el Joventut. Optimista? La tecnologia et permet treballar amb més immediatesa.

Quina vida t’imagines?

— Una vida molt plena. A mi m’encanta llegir, el teatre, els concerts, fer un cafè amb la meva dona. No tindré cap problema i seguiré el món del periodisme, però des de la butaca. Seguiré llegint l’ARA. No em propugnaré per anar a tertúlies, però si em demanen coses que em vingui de gust fer, les faré. Jo he dedicat dues hores setmanals a entrevistes amb estudiants. Suposo que continuarà amb aquesta tessitura, que s’anirà apagant a poc a poc. Ara tothom parla de mi i tot són festes, però quan el temps passi ningú se’n recordarà de mi. Ho tinc molt assimilat.

Escriuràs?

— Escric bé, però soc un manta i això és un problema. Ja he escrit llibres sobre la meva professió que s’han venut molt bé, però escriure ficció requereix més temps.

Mai has anat a una retransmissió amb les mans a la butxaca?

— Jo me les preparo molt. Si un equip català juga a Tel-Aviv, m’informo de qui és el president del país. Quan viatjo, vaig a dormir d’hora, em llevo aviat i volto per la ciutat. He estat unes 40 vegades a Istanbul, però sempre trobo museus nous per descobrir. M’agrada saber de què parlo i donar context.

Però els periodistes esportius sempre hem estat menystinguts.

— Vinc d’una època en què el periodisme esportiu estava totalment menyspreat. Ara ho està parcialment. La situació ha anat canviant. Hi ha periodistes d’Esports que són uns autèntics soques que mai han llegit un llibre, però nosaltres podem parlar de tot. El menysteniment em molesta. Jo em podria dedicar demà mateix al periodisme cultural o a ser corresponsal a França. Sense cap problema. La meva pregunta és: el corresponsal de París podria fer una retransmissió de rugbi de dues hores? La gent d’Esports, a més, tenim els millors directes perquè estem acostumats a improvisar.

Tens moltes litúrgies o manies?

Abans dels partits intento no beure alcohol per no arribar content a la retransmissió. Em posa molt nerviós la impuntualitat i mai arribo menys d’una hora i mitja abans. L’única mania és agafar el micròfon amb la mà esquerra.

Com veus la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals?

— Trobo estrany la pèrdua del nom de TV3. Crec que és un error greu perquè és una marca reconeguda fins i tot pels que ens volien fer desaparèixer, però és veritat que la plataforma 3Cat és una gran eina. Durant tres anys més formaré part del consell assessor i, per tant, fiscalitzaré tot el que s'hi fa. La pèrdua de drets esportius també ha sigut un error i ja se n’han adonat. Els drets esportius són molt importants per a la llengua. Un partit entre el Manresa i el Girona es locuta a Tres Cantos en castellà, i això no té cap sentit. El departament d’Esports ha fet grans esforços, però alguns directors no ho han entès. Hi ha gent que treballa moltes hores. S’han de posar recursos. Sempre voldré que TV3 vagi bé perquè això serà bo per al país.

Com t’imagines les retransmissions post-Robirosa?

— Tindrem durant uns anys el Víctor Lavagnini, que no té cap problema per fer de primer comentarista. Ell té un domini absolut. Haurien d’intentar tenir alguna persona més per fer el seguiment del bàsquet en el dia a dia. Si queda ell sol, no ho podrà abastar tot. El problema és que molta gent ha plegat o plegarà aviat. Imma Pedemonte, Arcadi Alibés, Xavier Bonastre, Enric López Vilalta, Xavi Valls... Els han de trobar substituts de garanties! Els meus referents sempre han sigut els meus companys, que em van ensenyar a fer televisió. Quan vaig arribar, jo era un pop en un garatge.