Publicitat
Publicitat

ESPÈCIE PROTEGIDA

Els bons a vegades guanyen

Comença un nou any. Moment de balanços, bons propòsits i desitjos. I jo, com un nen, ho vull tot i ho vull ja. Els meus desitjos els concentro en la primera quinzena de gener. Tres partits contra el Barça! Si guanyem el de Lliga i els eliminem a la Copa ja no demanaré res més en tot l’any, dic en el meu diàleg interior dirigit a un teòric amo del destí. I afegeixo absurdes promeses i intercanvis. La majoria, de tan absurdes, no m’atreveixo a fer-les públiques. Perquè cap partit com el devaluat derbi desperta aquesta passió irracional. En general, observo i visc el futbol des d’una certa distància, amb una dosi de fredor racional amanida d’un saludable pessimisme. Com si tota la irracionalitat l’hagués exhaurit amb la tria de l’equip.

Cada derbi el visc amb la il·lusió i la por d’un nen. Està en joc la felicitat completa. I, com sempre que ens arrisquem a ser molt feliços, també em jugo el més gran dels disgustos. No em cobreixo, no hi poso cap distància de seguretat. O tot o res. O seré l’home més feliç del món o marxaré a tancar-me a l’habitació a plorar una estona. Si busco fonaments racionals per encarar el primer derbi amb optimisme, en trobo pocs. La defensa més fràgil s’enfronta a l’atac més contundent. A més a més, sembla que el plantejament del nostre nou entrenador -que a mitjà termini ens donarà alegries-és d’aquells de “sortir amb la pilota jugada” sector tossut. Aquest és el model malgrat no tenir els jugadors adequats. I esclar, només imaginar els nostres centrals construint el joc sota la pressió d’aquells davanters de qui no goso ni recordar el nom m’agafen ganes de córrer.

On falla la raó cal recórrer a la màgia i a la voluntat. L’Espanyol durà a la samarreta unes estranyes sigles mostra d’aquest estrany futur que ens espera amb Mister Cheng. Al costat d’aquestes sigles hi ha una xifra, 52. Però tant jo com molts pericos amb uns quants anys, en els dos dígits hi veuran una altra xifra: 5-2. El resultat d’un derbi a Sarrià dels meus 9 anys. El primer que recordo. Vist des del pis d’un amic de General Mitre. Amagant-me, per por, després de cada un dels dos gols culers, només vaig veure dos dels cinc gols pericos. Aquestes xifres són un senyal. Jo continuo amb els mateixos nervis, amb la mateixa por i amb la mateixa il·lusió que tenia amb els innocents 9 anys. I quan comenci el partit i les forces del bé es tornin a trobar a les del mal, tornaré a dir: avui, sí. Hem de guanyar. Perquè som els bons.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT