El Campionat Mundial dels Informàtics
La importància dels pilots al Campionat Mundial de F-1 dels últims anys ha estat força relativa. Hem vist com conductors excel·lents amb cotxes mediocres no acabaven de reeixir. I, en canvi, d’altres amb qualitats no demostrades en igualtat de condicions destacaven de manera sorprenent si els dipositaven una bona eina a les mans.
Aquesta situació ha portat a definir aquest certamen com el Campionat Mundial d’Enginyers. De fet, n’hi ha alguns -com ara el genial Adrian Newey- que cobren molt més que la majoria dels protagonistes de la graella de sortida, que teòricament haurien de ser els xofers dels monoplaces.
El panorama no ha canviat en relació als pilots, però amb matisos importants. Enguany, amb l’entrada en escena d’un software molt sofisticat que et pot elevar als altars o condemnar-te a l’infern, la temporada sembla, bàsicament, una competició d’informàtics.
El canvi de normativa tècnica, amb la voluntat d’orientar l’especialitat cap a nous horitzons basats en la barreja de diferents fonts -amb la combinació de motors tèrmics amb sistemes híbrids que reciclen una energia (cinètica o elèctrica) que fins ara no s’utilitzava del tot-, dóna una dimensió nova a la F-1. A Melbourne, però sobretot a Sepang, hem vist com les anomenades unitats de potència -la suma de tots aquests mètodes-és determinant.
Els cotxes ara són ordinadors amb rodes. La prova d’això és que, quan s’espatllen, de vegades n’hi ha prou fent un reset, sortir i tornar a entrar, prémer el botó d’escape, perquè tornin a funcionar. O ho tens o no ho tens. Està clar que a Mercedes ho tenen. I que els cotxes que porten motors diferents dels de la marca de l’estrella, no encara.
Fins que no trobin aquest click que pot fer canviar el decorat, el Mundial serà tan avorrit com en els temps de l’hegemonia de Red Bull o, pitjor, com en l’absurda temporada del 2009 en què Brawn GP va fonamentar la dominació en una escletxa del reglament per on es van esmunyir sense que els competidors fossin capaços de tapar-la.
