Cinc noms propis

1. JOSEP MARIA BARTOMEU. Ha anunciat eleccions en acabar la temporada. És una bona determinació. És bona per al club perquè, encara que ara viurem sis mesos interpretant la realitat en permanent clau electoral, el desgast de la junta i les maniobres dels opositors haurien augmentat perillosament si la directiva s’hagués aferrat als càrrecs. Amb un munt de fronts de tot ordre oberts, veient la poca confiança que genera l’equip i la inestabilitat del vestidor, continuar fins a l’any que ve hauria estat una temeritat.

2. LIONEL MESSI. Vol jugar i vol guanyar. Sempre. No li va agradar no ser titular a Donosti i, a sobre, perdre. Es va enfadar i no va anar ni a entrenar-se ni a l’acte benèfic de la vigília de Reis. Va ser una mala determinació. Ell és un ídol per a molts nens i nenes i la seva reacció no va estar a l’altura del seu talent futbolístic. No és la primera vegada que el crac argentí s’enfada amb l’entrenador –es digui Luis Enrique, Martino o Guardiola–, però en aquesta ocasió se n’ha fet plat perquè les aigües baixen tèrboles i la deriva esportiva de l’equip no és bona. I aquí és on hi ha el problema principal: el problema del club i el problema de Messi és el rendiment esportiu. Perquè, en el fons, Messi només vol una cosa: estar en un lloc on pugui lluir tota la seva màgia futbolística, acompanyat d’uns professionals que afavoreixin l’excel·lència i que li permetin guanyar més Pilotes d’Or i més Champions. I res més. Vaja, sí, una cosa més: ell no vol viure en un país on, amb l’excusa fiscal, li busquin tossudament les pessigolles més amunt de l’engonal. Messi és un futbolista excepcional, no un delinqüent.

3. LUIS ENRIQUE MARTÍNEZ. Cada cop hi ha més veus crítiques cap a la feina de l’actual entrenador del Barça. Més enllà de coneixements futbolístics, conduir un vestidor ple de figures en un club com el nostre, que sempre és al mig de totes les tramuntanades, és una feina dificilíssima. Cal tenir una idea clara del projecte, conèixer la casa, tenir autoritat moral al vestidor, talent per mantenir la directiva al seu lloc, personalitat per fer-se valer i torejar els periodistes, i –esclar– habilitat per menar un grup humà format per noiets multimilionaris que tant et poden fer triomfar com ensorrar-te en la misèria. A l’últim quart de segle, al Barça, només dos professionals se n’han sortit amb nota: Cruyff i Guardiola. Estem parlant de dos cracs que van fer, des del vestidor, més pel club que qualsevol director general des del seu despatx. És molt difícil fer bé tota aquesta feina si no tens el club al cap. A Luis Enrique l’han parit com l’han parit. I no canviarà, n’estic segur. Però això ja fa molt de temps que ho sabíem tots els que estem en aquest negoci. Els que el van fitxar, també. Luis Enrique té moltes virtuts, entre les quals la noblesa: és un home que no enganya. Li caldrà sort per aguantar-se al càrrec. I si ho aconsegueix, hauria de procurar que no sigui a canvi d’una llaga d’estómac. Jo ho celebraria.

4. ANDONI ZUBIZARRETA. El van fer fora l’endemà d’aquelles declaracions fetes al Canal Plus i que vam sentir a 'La TdP' a l’hora final del partit contra la Real. En aquell moment va ser una destitució sorprenent. El que va dir Zubizarreta jo ho he dit aquí, des d’aquest micròfon, més d’una vegada. I era veritat. És veritat: Bartomeu va ser durant molt de temps vicepresident esportiu de l’entitat. Les coses són com són. Motius per prescindir de Zubizarreta, a qui –ni d’esma– no li he vist mai donar un cop de puny a sobre de la taula, n’haurien pogut trobar, ara i abans, en nombre suficient. Però fer-ho dilluns a cuita-corrents sembla més una concessió a la galeria per un sentit de disciplina mal entès que una altra cosa. Deixant de banda encerts i errors, l’Andoni és, a més d’intel·ligent i culte, un home reservat i fidel. I, a sobre, té una virtut que es difícil de trobar al mercat on trafiquen els que compren i venen jugadors. A mi, Zubizarreta em sembla una persona honrada.

5. SANDRO ROSELL. Va ser el president més votat a la centenària història de la nostra entitat: 35.021 culers, el 61,35% dels votants, li van fer confiança l’any 2010. Un somni. No van passar ni quatre anys que ja havia plegat. Jo vull creure que no es va posar ni un ral a la butxaca, entre altres coses perquè conec els seus pares i, en aquella família, no és per diners pel que plora la criatura. Però el que ningú no pot discutir és que en quatre anys hem passat de ser el millor club del món a comprovar que tornem a no guanyar res. ¿Saben què en concloc, d’això? Una cosa que també m’han sentit a dir més vegades. Les campanyes electorals no ofereixen cap garantia. No són sinònim de compromís. Són pura estratègia de captació de vot. Habilitat, oportunisme, focs artificials, pastanagues a dojo i peix al cove per al guanyador. I ara no parlo de les campanyes dels polítics, parlo de les del futbol i de Can Barça. De manera que, si la solució al nostres mals ha de venir pels resultats de les eleccions que hi haurà en acabar la temporada, caldrà que no ens deixem entabanar. Que els candidats, assessorats per vius estrategs, no ensarronin la gent. Però això és demanar massa. Jo sóc un tocaboires i vostès ja saben que, tant en política com en futbol, els nostres presidents s’han passat la vida dient que als ciutadans i als socis no se’ls pot enganyar, i quan ja són vells descobreixen que a qui no es pot enganyar és a Hisenda.