El club que va fer fallida sense culpables
La justícia dictamina que cap directiu va ser responsable de la desaparició de la UE Lleida
Lleida70 anys d’història, amb grans records de la Primera Divisió, van acabar en un jutjat. El jutge Eduardo Enrech va eximir ahir de tota responsabilitat els consellers de l’antiga Unió Esportiva Lleida per la fallida del club l’any 2010. La institució va ser liquidada amb un deute de 28 milions d’euros i des d’aleshores fins avui el cas ha estat als jutjats. El 27 de febrer el cas va quedar vist per a sentència. La Fiscalia havia exculpat tots els exconsellers de l’entitat excepte el que va ser màxim accionista, Tatxo Benet, i el que n’era president, Nacho Rivadulla. Però aquest dimarts el jutge va decretar que la fallida de la UE Lleida va ser fortuïta. L’estiu del 2010 la Unió Esportiva Lleida s’evaporava. 70 anys d’història que van esvair-se per culpa d’una situació econòmica insostenible -un deute de 28 milions d’euros, segons ha pogut saber l’ARA-. Ningú n’és responsable segons la sentència. 28 milions d’euros de deute dels quals ningú es farà càrrec, que recauran en proveïdors, jugadors i empleats que no cobraran el que se’ls deu.
La de la Unió Esportiva Lleida, però, no és una situació aïllada dins del món del futbol modest. Però el seu cas presenta particularitats pròpies d’un club que ha trepitjat estadis de Primera. L’any 2009 el màxim accionista del club va vendre el seu paquet d’accions a Anabel Junyent. Fonts pròximes a la que va ser la nova màxima accionista afirmen que van entrar al Lleida perquè coneixien la situació, després d’haver fet una auditoria. “L’objectiu era sanejar el club fent un concurs de creditors i liquidar-lo, per després renéixer sense deute”, assegura una veu propera a la junta entrant.
I això és exactament el que es va fer. L’estiu del 2010 el club desapareixia com a tal, liquidant també els deutes de l’entitat. Aquestes mateixes fonts expliquen que els problemes econòmics s’arrossegaven “des de l’època que el Lleida havia sigut a Primera, per culpa d’una mala gestió dels antics mandataris, fins que van arribar a un punt insostenible”.
El buit legal va permetre que un deute de 28 milions d’euros s’esvaís del tot: desapareixia el club, desapareixia el deute. La plantilla feia ja uns anys que cobrava irregularment. L’última temporada se’ls van deixar a deure cinc mensualitats, que avui dia encara no han cobrat en la seva totalitat. L’últim capità de l’equip, Albert Urrea, assegura: “Van ser moments molt difícils. El que van fer amb el club potser és legal, però de cara als treballadors que hi estàvem compromesos ho torbo lleig èticament”. A més a més explica que tot i rebre una quantitat del que se’ls devia, finançada per l’Estat, encara no han rebut tot el que han de rebre i, tot i seguir lluitant, ho veuen cada vegada més complicat.
L’estratègia d’Anabel Junyent, però, no acabava amb la desaparició de l’antic club per liquidar el deute. La unitat productiva de l’entitat -empleats, llicències federatives i la divisió- es posava a subhasta i Junyent va procurar comprar-la per crear una entitat nova en concepte legal, però que mantingués la identitat de l’anterior. De totes maneres, no va ser capaç de presentar els avals a temps i la unitat productiva va passar a mans del grup empresarial Ciutat Lleida, que avalat per Taxo Benet va crear l’actual Lleida Esportiu. Molts jugadors de la desapareguda Unió Esportiva Lleida van decidir seguir en el nou projecte, també l’entrenador, Emili Vicente, que destaca, sobre l’any de traspàs: “Va haver-hi molta incertesa. Va anar tot molt a última hora. No sabíem si baixaríem de categoria, si ens mantindríem... Però al final va anar tot bé”.
Club nou, ànima vella
Tot i la relació de Tatxo Benet amb el deute generat per la Unió Lleida i la creació del nou club, Emili Vicente explica que no és un fet que generés desconfiança als que van decidir formar part del nou projecte. Avui dia el Lleida Esportiu és un club relativament nou -fundat l’any 2011- i no pateix problemes econòmics, ja que amb la desaparició del seu predecessor, va desaparèixer també un deute de 28 milions d’euros.
El que és clar és que Lleida compta amb un club a la Segona Divisió B, que vesteix de blau, aposta per gent de casa i disputa els partits com a local al Camp d’Esports. El Lleida Esportiu comparteix identitat amb la Unió Esportiva Lleida, però sense la necessitat de fer-se càrrec dels seus deutes. Un club nou, una ànima vella. Una institució creada el 2011 amb una història iniciada el 1939. Un moviment estratègic que va permetre que Lleida gaudís d’un futbol econòmicament sanejat, però que va provocar que, encara avui, hi hagi empleats que no han cobrat el que els pertoca.
