Una confessió i alguna reflexió
FilòsofLa majoria de lectors ja ho deuen sospitar. Volia mantenir el secret un temps més però la pressió se m’ha fet insostenible. Especialment els últims dies. Prefereixo deixar les coses clares. Sóc de l’Espanyol, ho confesso. I encara diré més: aquesta columna que tant agraeixo a l’ARA està escrita des de la subjectivitat d’un perico. Una subjectivitat que intenta ser argumentada i educada. Però no neutral. Per això, quan opino sobre els derbis recents no poso l’accent ni en el clar penal de Javi López, ni en els minoritaris però condemnables crits racistes, ni en la trepitjada accidental o voluntària -només Pau ho sap- del porter perico a Messi. El meu encàrrec és opinar com a perico. Aquesta mirada no m’impedeix veure evidències ni m’estalvia capacitat autocrítica. Quan cal -quan jo crec que cal- critico la meva afició, el meu equip o el meu president.
Ni la meva subjectivitat ni la de cap articulista resten valor a les opinions. Ben al contrari. Al marge d’ironies, el pacte amb el lector és clar. Una altra cosa són les notícies. El codi amb el lector és que s’expliquen fets de la manera més objectiva possible. I és aquí on -amb la selecció d’imatges, amb declaracions, amb els èmfasis, amb els titulars, amb el llenguatge- aquests dies bona part de la informació esportiva del país ha fet un mal servei al periodisme. La mirada culer és la mirada normal, la mirada objectiva. Això converteix subjectivitats com la meva en crits extemporanis en el desert. Perquè estan fora del marc, ni tan sols es considera que algú ho pugui veure diferent. La diferència es converteix en extravagància. Els discursos hegemònics generen la seva economia política de la veritat.
Davant d’això, les minories ens hem de reivindicar sense excessiu victimisme ni mal humor. Especialment si parlem de futbol. Sembla absurd, per obvi, recordar-ho, però els pericos no som ni millors ni pitjors que els culers. El percentatge de violents, d’estúpids, d’intel·ligents, de guapos i de lletjos en cadascun dels dos col·lectius és el mateix. La passió ens ho fa veure diferent, i disculpem l’excés verbal de Diop mentre trobem imperdonable el de Piqué. Però suposo que tots sabem que si Diop fos més bo i jugués al Barça i Piqué més dolent i jugués a l’Espanyol, uns i altres ho veuríem exactament a l’inrevés. Més enllà d’aquest relativisme, en termes morals, els jugadors pericos tenen, però, una mica més de raó: la reacció errònia des de la derrota és més disculpable que la mala gestió de la victòria permanent. Cal aprendre a perdre. Però no saber guanyar és més immoral.
