Cada cop menys sincronitzada

BarcelonaFernando Carpena es va assabentar de l’eliminació de l’equip espanyol de natació sincronitzada durant la final de la Copa del Rei de waterpolo. En saber-ho va quedar blanc. El president de la Reial Federació Espanyola de Natació (RFEN) no s’ho esperava. I encara menys que les sirenes acabessin cinquenes al Preolímpic, superades per equips com Itàlia i el Canadà, seleccions que fa no gaire estaven uns quants graons per sota d’Espanya.

Els números no enganyen. Les puntuacions de l’equip espanyol han baixat considerablement mentre que la resta de seleccions han fet un pas endavant. Només Ona Carbonell i Gemma Mengual, classificades en la prova de duo, mantenen l’equip a l’elit mundial.

Tot s’ha condensat en un cicle olímpic. Rússia es manté impertorbable a la primera posició i la Xina viu còmodament instal·lada en el segon lloc. El tercer graó del podi se’l disputen ara el Japó i Ucraïna. Per darrere, Itàlia, Canadà i Espanya. Les noies que dirigeix Esther Jaumà han passat dels 94 punts en el Mundial de Barcelona (2013) als 92 de Kazan (2015) i els 90 en l’última prova disputada, la rutina lliure. L’or de Rússia està en 98.

“No hem tingut sort amb els sortejos ni amb la lesió de la nostra millor nedadora. No ens esperàvem el resultat”, justificava la seleccionadora. El cert és que Ona Carbonell, capitana i líder, no va competir l’últim dia per culpa d’un cop al cap. Però les crítiques de l’entorn arriben a l’hora d’analitzar la preparació de l’equip, la selecció dels exercicis, les acrobàcies i les músiques. “Han perdut la capacitat de sorprendre, no arrisquen tant i això els jutges ho han tingut en compte”, coincideixen a dir diferents entrenadores. “Falta talent, rapidesa d’execució i plasticitat. Però, sobretot, falta originalitat. No pot ser que de quatre rutines, dues siguin amb música espanyola”.

“El problema -apunten algunes veus des de la Federació- és que es va gestionar el relleu buscant l’antítesi d’Anna Tarrés en comptes d’agafar algú amb la mateixa visió de la sincronitzada però amb uns mètodes diferents”. I aquí va començar el declivi de debò, emmascarat per les set medalles al Mundial de Barcelona. Les puntuacions, però, ja havien començat a baixar.

De mica en mica van canviar les dinàmiques de treball i els exercicis, i va iniciar-se un èxode de nedadores. Va marxar la capitana, Andrea Fuentes, i després també penjarien el banyador Laia Pons, Irene Montrucchio, Marga Crespí i Thaïs Henríquez. Aquesta última, la més crítica amb la situació. “He callat fins ara per no influir en l’equip -deia acabat el Preolímpic-, però la gent ha de saber que no és casualitat que hàgim plegat tantes nedadores. S’han carregat en només quatre anys allò pel qual moltes vam donar la nostra vida”. Els resultats de Kazan, amb només dues medalles de les set possibles, van ser un toc d’atenció. Però a la Federació amb prou feines es va fer autocrítica. Ara és obligada.

A la RFEN comença la reflexió. Es preveuen canvis i Esther Jaumà podria deixar el càrrec després dels Jocs, sobretot si el duo no puja al podi. Paral·lelament, s’inicia la reconstrucció de l’equip amb la vista posada en el Mundial del 2017. “L’única bona notícia és que tindrem més temps per treballar amb un equip tan jove”, deia Ona Carbonell. “El prestigi compta. Costa molt guanyar-se’l i costa massa poc perdre’l”, afegeix una de les exnedadores. S’han de fer canvis i calen nous mètodes de treball. Comença la travessia del desert.