DES DE LA CASTELLANA

La dificultat de renovar una plantilla

Una imatge que fa molts anys que no havíem vist és la del Madrid ocupant l’última plaça del seu grup a la Champions

Una imatge que fa molts anys que no havíem vist és la del Madrid ocupant l’última plaça del seu grup a la Champions. Amb només un punt, i gràcies, després de remuntar un 0-2 a casa contra el Bruges. I què li passa a aquest Madrid? Doncs una de les explicacions més clares la trobem si repassem que, dels 14 jugadors que van participar en l’últim partit al Bernabéu, 12 ja hi eren la temporada passada. Només hi van participar com a novetats Areola, que no és millor que Keylor Navas, i Hazard, que està lluny del seu millor moment de forma.

Que no hi hagi hagut una revolució a la plantilla no seria notícia si no fos que el Madrid la temporada passada va acabar sense guanyar cap títol, perdent 12 partits de Lliga i a 19 punts del campió. És veritat que ara va líder, però més per demèrit dels altres que per mèrit seu, ja que només ha pogut guanyar 4 dels 7 partits que ha disputat.

I és que avui canviar i renovar una plantilla costa molt. Primer perquè els preus s’han disparat i després perquè els clubs són hereus de renovacions estratosfèriques que llavors fan que costi molt desprendre’s d’alguns jugadors. Zidane es va obsessionar amb Pogba i, com que Florentino no el va acabar fitxant, al final s’han quedat amb el migcamp dels últims anys. Aquí li dono molt mèrit al Barça, que tot i les dificultats de joc que està tenint almenys està aconseguint una revolució molt important al centre del camp, amb dos titulars pràcticament nous. Un fitxat l’any passat i l’altre aquest, Arthur i De Jong, que tenen 23 i 22 anys, respectivament.

A més, els toca substituir dos dels millors migcampistes de la història, com van ser Xavi i Iniesta. També a la porteria s’ha fet una feina excel·lent amb la transició de Víctor Valdés a Ter Stegen. És cert que a la defensa i a la davantera és on al Barça li faltaria culminar aquest canvi generacional. El Madrid, en canvi, ho va provar amb noms com Isco o Asensio, però no ha assolit el lideratge i la consolidació que s’esperava. Tampoc sembla que l’hagin encertat amb la porteria després de l’allau de crítiques a Courtois.

Cal dir que tenen Vinícius i Rodrygo, i el Barça Ansu Fati i Carles Pérez. Jugadors joves, que pugen del planter i que es mostren descarats i atrevits. Però tant els uns com els altres saben que tenen per davant unes estrelles, amb trenta anys llargs, difícils de substituir. En l’equilibri dels joves i els veterans, en les rotacions encertades i en l’evolució de les joves promeses hi haurà la clau no només d’aquesta temporada, sinó de la pròxima dècada.

Més continguts de