Alberto Ginés: "El meu pare és un heroi, s'ha passat hores i hores a la carretera per ajudar-me"

BarcelonaAlberto Ginés (Càceres, 2002) es penja d'una presa del rocòdrom amb una sola mà i espera que li facin fotografies. La seva vida és viure penjat de les parets. El 2021 va sorprendre al convertir-se en el primer campió olímpic d'escalada de la història als Jocs Olímpics de Tòquio, quan aquest esport s'estrenava al calendari olímpic i poca gent sabia qui era aquest extremeny que llavors tenia 18 anys. L'esportista ja fa anys que viu a Catalunya, perquè volia entrenar al CAR de Sant Cugat. Un jove diferent, que ha après català i mostra una curiositat pel món que va més enllà dels rocòdroms. Aquest estiu ha llegit De Vigan, Dostoievski o Murakami, al final d'una temporada en què ha guanyat l'or a la Copa del món, tot i que se li va escapar la medalla al Mundial per ben poc. Per un moviment. Per un centímetre.

Un gran èxit i una decepció. Ha estat una temporada exigent.

— L'objectiu de la temporada era guanyar la Copa del Món i ho he aconseguit. És el torneig de la regularitat i té molt de mèrit. També tenia l'objectiu de fer el podi al campionat mundial, però s'ha escapat per ben poc. Queda un regust agredolç perquè el meu pitjor resultat de tota la temporada ha estat una quarta posició. I just al Mundial... acabo quart! I de forma cruel, ja que vaig empatar amb el tercer. I per desempatar miraven els resultats de les semifinals, on vaig tenir una relliscada. Crec que també és una temporada on he après molt i que m'ha servit per veure que estic a dalt, que puc estar lluitant per ser el millor de nou.

Com gestiones situacions com aquestes, en què perds una medalla per ben poc?

— He fet els meus càlculs ara que estic de vacances, menjant-me el cap... i diria que des del setembre del 2023 el meu pitjor resultat en qualsevol Copa del Món o en qualsevol competició ha estat quedar quart. Però per guanyar l'or decideixen detalls. No és un tòpic, un sol moviment decideix. La nit després de la final, em vaig despertar de matinada amb un somni a les quatre del matí: estava convençut que encara no havia competit i podria fer-ho de nou. És frustrant, quan veus que perds una medalla així.

En el teu cas, ja guanyes l'or olímpic en la teva primera gran cita, el 2021. Tinc entès que després no va ser fàcil de gestionar.

— Les meves primeres dues temporades al circuit internacional van ser fàcils, entre cometes. No en el sentit que no t'has d'esforçar, sinó fàcils en el sentit que tot sortia. Anava al Preolímpic i guanyava. Anava als Jocs i arribava a la final. A la final, guanyava. Fins i tot a la meva primera temporada de la Copa del Món vaig ser segon, tot em sortia. I després va arribar la realitat, on va caldre motivar-se, va caldre entendre que les coses solen costar. Han arribat temporades en què no sortia res, en què calia repensar coses, amb problemes... moments que et fan fort.

És un ensenyament de vida també, oi?

— Cal aprendre a gestionar que no sempre guanyem. Que no sempre ens ho passem bé. I cal gestionar no creure't el millor el dia que triomfes. També descobreixes que molta gent espera que guanyis sempre. I també cal aprendre a bregar amb la derrota. Sempre aprens, guanyis o perdis. Aprens de tu i aprens dels rivals.

A moltes persones els sorprèn com, abans d'una final, els rivals estudieu plegats el recorregut. Analitzeu les possibles rutes, en competència sana.

— Sí, passa. La rivalitat existeix, eh? Si per guanyar medalla necessites que un rival caigui i aquest cau, doncs, te n'alegres, per descomptat. Però tenim una rivalitat molt sana perquè sabem que un cop ens enfilem allà dalt, estem sols. Es tracta de fer-ho bé nosaltres, de millorar, de superar-nos. Podem compartir el que veiem, perquè a l'escalada la rivalitat sol ser positiva, la nostra rivalitat no és tan agressiva com a la societat en el dia a dia. Encara tenim uns valors bonics, a l'escalada.

Una figura clau en la teva carrera és David Macià, el teu entrenador. Una figura molt respectada a l'escalada a Catalunya.

— M'ajuda en tot. Quan ets allà dalt no ho veus tot, necessito els seus ulls. Vam entrar en contacte el 2013 que jo era un nen i em donava consells des de la distància. I el 2018 vaig venir a viure a Catalunya per entrenar amb ell, ja que era una referència. Quan hi havia competicions, hi anava amb ell i els seus fills, en Lluc i la Lau. Recordo els primers anys que quan li havíem de trucar, jo no volia parlar, em feia vergonya. I parlava el meu pare. M'imposava molt de respecte.

El teu pare ja feia escalada a la natura. És una figura clau. Quantes hores s'ha passat al volant el teu pare?

— El meu pare és un heroi. Ell per feina ja passava hores i hores al volant, però perseguint els nostres somnis passava encara més temps a la carretera, per ajudar-me. Jo sortia del col·legi a Càceres i pujava al cotxe, i cap amunt! Fèiem nit per allà a Burgos i després seguíem fins al sud de França per anar a un rocòdrom per la zona de Pau. Havíem d'anar al sud de França i tornàvem el diumenge cansats, m'adormia a classe. I si podíem, doncs agafàvem avió i cap a Itàlia per estar quatre dies entrenant, perquè llavors a Espanya no existien els rocòdroms de nivell per entrenar. Ara en tenim, però encara podria ser millor. Molts dels que tenim ara s'han pensat per fomentar l'esport, per aconseguir que la gent s'hi sumi, però per entrenar en alt rendiment cal alguna cosa més.

L'escalada ha canviat molt...

— Sí, quan el meu pare va començar a escalar als anys 80 en roca tot era diferent. I no podien imaginar tenir rocòdroms. A l'àvia li feia por l'escalada, així que el pare ho va deixar, però al veure com jo m'enfilava per tots els llocs li van brillar els ulls. Recordo que un dia va dir que calia comprar-me uns peus de gat. Jo no sabia què volia dir! Pensava que seria una mena de disfressa imitant el peu d'un gat, pelut i amb urpes. Quan em va arribar una sabata de goma vaig dir: què és això? I mira, aquell inici gairebé com un joc ara és la meva vida.

I fora de l'escalada, com és la teva vida? Abans deies que volies estudiar fisioteràpia, ara es veu a les xarxes com comparteixes molts llibres.

— Ja no, he canviat d'opinió. No em veig en el futur en una oficina o consulta tancat. Ves a saber què faré en el futur. Ara m'interessa molt la literatura. Llegeixo molt en els viatges. Quan soc de vacances els compro, quan vaig a competir porto una tablet, però sí, estic en una fase en què busco aprendre molt gràcies a la literatura.

I fora de l'esport, has rebut uns quants atacs a les xarxes per criticar polítics de VOX o dir la teva en qüestions com l'homofòbia.

— A Twitter o com es digui ara, hi havia de tot, un ambient molt tòxic. El vaig deixar fa dos anys i visc més feliç. Instagram no el puc deixar per temes de promocions de marques, però les xarxes a vegades... en fi... hi ha gent que em pregunta per què dic segons quines coses. Però denunciar el genocidi de Gaza o defensar el col·lectiu LGBTI no em sembla ni política... em sembla humanitat, sentit comú. En fi, és el món que tenim, on es perd humanitat i valors. A l'escalada també veig coses que no m'agraden. Gent que vol fer escalada per treure pit, per guanyar, que ja entren en un rocòdrom sense cultura de muntanya, sense haver anat a la natura, sense saber res dels noms històrics de l'escalada. A mi m'agraden els valors clàssics de l'escalada.