L'ALTRA MIRADA

Esgrima catalana amb segell italià

Bàrbara Ojeda ha anat cap a Pisa per lluitar per ser als Jocs Olímpics, com la seva mare

“No em conec a mi mateixa sense fer esgrima”. Bàrbara Ojeda (1993, Barcelona) porta tota una vida lligada a aquest esport. Les instal·lacions municipals Reina Elisenda on s’entrenava amb el Sala d’Armes Montjuïc (SAM) han sigut casa seva fins aquesta tardor. Allà, amb 5 anys, va començar a fer les primeres tirades imitant els seus pares mentre s’entrenaven, dels quals ha heretat la passió per l’esgrima.

Des de llavors ha plogut molt, ha guanyat molts campionats, ha pujat al graó més alt del podi espanyol (2014) i ha crescut com a persona i com a esportista, però no hi ha hagut dia que no hagi agafat el floret. La seva mare, Montserrat Esquerdo, olímpica a Barcelona-92, hi ha tingut un paper important. La Bàrbara s’ha especialitzat en floret perquè la seva mare també competia en aquesta disciplina. Però els motius de la mare van ser diferents. Quan va començar només hi havia una modalitat femenina, el floret, així que no tenia opció. Ara, en un món majoritàriament masculí, les tres modalitats són mixtes. I el SAM és un dels pocs clubs d’Espanya que treballa les tres modalitats d’esgrima: floret, espasa i sabre. “Els noms de cada modalitat corresponen a l’arma que s’utilitza en cada cas, no totes portem espasa!”, es queixa la sempre somrient Bàrbara. “Canvien les normes però la base és la mateixa”, explica.

Més enllà dels inicis, el rol de la mare va agafar importància en l’última temporada júnior de la Bàrbara, amb 20 anys i en un mal moment esportiu. “Als campionats de Catalunya i Espanya feia podi, però a escala internacional notava que estava per sota del meu nivell i no disfrutava competint”, recorda. Fins que en un viatge a la Copa del Món de Lió, una de les més clàssiques, la seva mare va decidir acompanyar-la. Aquest gest va representar un abans i un després en la seva carrera, perquè Esquerdo va reviure les sensacions de tornar a ser a peu de pista: “Fins al punt que va venir a practicar amb mi i va començar a donar-me consells”. A partir d’aquell moment la mare es va convertir en l'entrenadora. “El seu estil m’agradava molt, m’hi entenia molt bé i vaig notar que millorava bastant”. L’esgrima va passar a monopolitzar les seves vides fins a l’extrem d’entrenar-se al passadís de casa. “Es va convertir en una cosa de bojos però m’encantava”, confessa.

Des de principis de setembre, o potser des de l’aparició de la mare en la seva carrera esportiva, la seva vida ha canviat. L’esgrima ha passat de ser una passió a ser una prioritat, i les instal·lacions on s’entrena ja no parlen català. Tot va sorgir d’un programa de col·laboració entre les federacions d'esgrima espanyola i italiana, que quatre cops l’any fan una trobada de cinc dies amb preparadors italians. En una d’aquestes va conèixer Simone Piccini, un entrenador italià amb qui va tenir molt bona sintonia des del primer moment i que li va proposar d’entrenar-se amb ell al Club Scherma Pisa Antonio Di Ciolo per fer un salt en la seva formació esportiva, en una escola de reputació internacional. “Mentre estudiava ja m’ho plantejava, però l’organització de la meva carrera no ho feia possible”.

La Bàrbara és enginyera de telecomunicacions i treballa en una empresa de neurociències catalana, on s’encarrega de programar el software dels dispositius que dissenyen. Ara ho fa a distància perquè li han donat el permís per reduir-se la jornada i poder complir el seu desig d’anar a Pisa. Ha passat d’una gran capital com Barcelona a una ciutat de 86.000 habitants com Pisa. I de viure amb els pares a compartir pis amb estudiants italianes. “L’adaptació va ser molt ràpida perquè és un indret molt acollidor”. “És fàcil desplaçar-se a qualsevol lloc. Fins i tot a l’aeroport hi vaig a peu”, explica. El canvi més important ha sigut en la rutina d’entrenaments, amb sessions matí i tarda. “M’entreno moltes més hores i tot està més controlat. A Barcelona, com que som poca gent, els entrenaments no són reals. Aquí [a Pisa] hi ha més entrenadors, més esportistes, i això fa que aprenguis més”.

Amb l’objectiu de classificar-se per al preolímpic del maig, destinarà tots els esforços a millorar individualment i a fer un bon paper al Mundial que es disputarà el juliol a Budapest. Per al Mundial de l’any passat, força més lluny, a la Xina, amb les companyes de l’equip estatal femení van haver de fer una campanya de micromecenatge per poder-se pagar les despeses del viatge. Com en tot, el factor econòmic és clau per poder desenvolupar un projecte d’aquestes característiques, i en el seu cas particular i en el de l’esgrima en general tot surt de la butxaca d’un mateix. Armes, uniformes, viatges i dietes. En casos concrets, gràcies als bons resultats, es pot tenir la sort que ha tingut la Bàrbara de rebre l'ajuda d’alguna federació. Però són molt esporàdiques i molt limitades, i no solucionen cap dels maldecaps econòmics que suposa autofinançar-te la carrera esportiva.

“Ens ho paguem tot nosaltres i és un esforç que no tothom ni vol ni pot fer”. I això comporta un problema afegit que la preocupa de valent: el relleu generacional. “Els grups infantils solen estar plens però, entre els 18 i 20 anys, dedicar tantes hores a un esport amb la poca projecció professional que té l'esgrima no surt a compte i la gent ho deixa”, es lamenta. Això també significa que no hi ha competència: “Tenir algú al darrere que et posa pressió fa que hagis d’estar sempre al màxim i rendeixis millor”. Potser per això en el seu horitzó hi ha el repte, i la gran il·lusió, d’acabar sent entrenadora i canviar la vida d’algú, com la seva mare va fer amb la seva.