Els estranys límits de la dignitat
Queixar-se dels àrbitres no acostuma a portar cap benefici. Fer-ho de qui t’ha guanyat clarament, tampoc. A més de lleig és de mal perdedor. Això és el que ahir va demostrar Rosberg amb les seves protestes contra el ritme del seu company a Mercedes, Hamilton, a qui va acusar d’anar a poc a poc expressament al començament del Gran Premi de la Xina per castigar els seus pneumàtics i facilitar un hipotètic avançament de Vettel, que venia darrere dels dos cotxes de l’estrella. Amb la seva protesta, Rosberg fa palesa la seva debilitat. Una estratègia impròpia de qui es postulava a començament de temporada com a aspirant al títol mundial.
Amb aquesta actitud, el Nico no únicament fa evident la seva feblesa, sinó que reforça la convicció de qui és capaç de clavar-li vuit segons de marge abans de l’entrada del cotxe de seguretat quan faltaven dues voltes per al final de la cursa. El safety car va emmascarar una diferència que, tenint en compte el potencial del cotxe que porta, hauria sigut tota una vergonya.
El Lewis és un caníbal amb l’instint depredador que se suposa que ha de tenir un campió del món. No perdona i no en deixa passar ni una. Aquest tarannà és el que li ha fet guanyar dos diplomes, que pel que hem vist en les primeres curses d’aquest any seran tres al final d’aquesta temporada.
La mentalitat de Rosberg convida a pensar que l’alemany serà un dels molts eterns secundaris que hi ha hagut a la història de la F-1. Bons actors de caràcter, sens dubte, però amb incapacitat per interpretar papers de protagonista. La mediocritat, però, no era només al capdavant de la classificació.
Els McLaren van tornar a fer el ridícul. És veritat que tots dos van acabar la cursa i que van complir l’objectiu que s’havien fixat. És cert que van millorar respecte a la pretemporada. Però van quedar molt lluny. Celebrar només que el cotxe no es va aturar... El paper que estan fent és ben galdós. Els límits de la paciència no necessàriament coincideixen amb els de la dignitat.
