La frustració s’estén també a la Lliga

BarcelonaNi el futbol va salvar el Barça ahir contra el València. Aquest cop l’equip no va deambular com una ànima errant i va recuperar el joc que li havia faltat en els últims partits, que han situat el barcelonisme al divan, buscant unes respostes que no troba. Però no n’hi va haver prou recuperant en alguns moments el somriure de Messi o el caràcter guanyador de Mascherano. El Barça ha entrat en una dinàmica derrotista de la qual no sap sortir i, ahir, després de malbaratar ocasió rere ocasió, va caure per 1 a 2 amb un rival de la part baixa, els que decidiran si aquest equip pot ser encara campió. Dels últims 12 punts disputats, només n’ha sumat un. La Lliga està en risc, l’Atlètic ja l’ha atrapat i el Madrid somriu maliciosament a un sol punt.

A la primera part es va dibuixar el pitjor escenari possible. L’equip va sortir al Camp Nou entestat a demostrar que el títol no s’escaparà i que la sotragada de les últimes setmanes era cosa del passat. La pilota corria ràpid. Messi ja no era la figura nostàlgica dels últims dies. Iniesta seguia trencant línies amb la seva elegant conducció. Neymar, gràcil però alhora afilat, no s’embolicava en infructuoses batalles individuals.

Abans que el públic rendís homenatge a Johan Cruyff al minut 14, s’havien creat cinc clares ocasions de gol. Messi trencava la cintura a Parejo i, després de rememorar la tan enyorada passada creuada a Alba, Suárez no podia caçar per pocs centímetres la centrada del lateral. No hi havia treva. L’argentí, el més murri, va servir una falta des del seu camp per sorprendre la defensa valenciana, però la carrera a l’espai de Neymar va topar amb el puny imponent d’Alves, que va salvar acrobàticament la vaselina amb l’esquerra del brasiler.

Després d’una primera aproximació de Rodrigo, Suárez la va tornar a tenir gràcies a l’estratègia i, encara amb el camp fent baixada cap al gol sud de l’estadi, va ressorgir el contraatac: Bravo colpejava a la carrera de Neymar, que la cedia a un Messi que tornava a trobar-se el guant salvador del porter xe.

Tota la frustració ofensiva es va repetir a l’altra porteria, també penalitzant el Barça. Jugada ràpida del València per banda esquerra i la centrada de Siqueira -un exmatalasser- impactava en Rakitic per enganyar Bravo. Les cares dels jugadors van tornar a ser les dels últims dies, capcots i mirant a terra, incapaços de comprendre el que passava. Només Piqué es rebel·lava contra el desànim esperonant els seus companys i demanant la reacció del públic de l’estadi. El gol va fer mal. La pilota ja no circulava tan ràpid i el Barça va tardar 13 minuts a tornar a assetjar Alves, que va respondre amb una nova mà a una rematada franca de Messi amb el cap.

El pitjor encara havia d’arribar. En l’última jugada del primer temps, l’aposta pels migcampistes de Pako Ayestarán va donar els seus fruits i, després d’una llarga circulació, Santi Mina va castigar l’esquena de Sergi Roberto -que va deixar Dani Alves a la banqueta- per batre Bravo i silenciar un Camp Nou incrèdul. El Barça estava atordit.

A la represa, el Barça va tornar-hi sense canvis -Luis Enrique no va fer cap substitució-, intentant augmentar les revolucions, però el gol no va arribar fins al minut 63. Messi, per fi, després de cinc partits sense marcar, va aconseguir l’anhelat gol 500. Amb la dreta va aprofitar una internada de Jordi Alba per retallar distàncies i recuperar la fe perduda. Quedava mitja hora per remuntar i espantar totes les pors.

Els minuts passaven i el Barça es començava a desordenar. Neymar tornava a ser el jugador perdut dels últims duels, desesperant el Camp Nou amb les seves accions individuals. L’equip estava trencat i desesperat, sostingut per Piqué i Mascherano, salvadors en l’última passada rival. En una d’aquestes sortides, Alcácer va tenir la sentència definitiva però va errar quan ho tenia tot de cara. No els hi feia falta, als xe. El Barça cada vegada tenia menys arguments.

Piqué va tenir l’empat en una de les seves aventures, però el seu xut va sortir creuat. El central va ser l’últim jugador a abandonar la gespa. Derrotat. Mentre els seus companys saludaven el públic des del mig del camp, Piqué caminava perdut cap al túnel de vestidors. Alguns treballadors l’intentaven animar. L’home que s’havia rebel·lat contra l’adversitat uns minuts abans havia abaixat els braços. Va durar poc. “Jugant així guanyarem la Lliga”, va assegurar Piqué després de la dutxa. El futbol com a resposta. El futbol com a única esperança tot i el dolorós cop d’ahir.