L’ALTRA MIRADA

El futbol, explicat a la ràdio per un nen cec d’onze anys

Pere Ribes, tot i ser invident de naixement, analitza els partits a Ràdio Olot

La història va començar fa tres anys. Aleshores el Pere en tenia només vuit, però ja li agradava el futbol i tenia passió per la ràdio. Acostumava a escoltar els partits des de casa, sobretot els de l’Olot, l’equip de la seva ciutat, que aleshores jugava a Segona B. Un dia va anar al camp per viure’l en directe. Per a ell era una experiència totalment nova. Al camp no s’hi va endur la ràdio i seguia aquell partit basant-se únicament en els crits dels aficionats o en algun comentari que li feien els seus acompanyants: la seva mare i un amic seu. I prou. El Pere és cec de naixement.

Ja feia temps que el Pere jugava a imitar el David Planella, el locutor de futbol de Ràdio Olot. Aquell dia, però, l’arribaria a conèixer en persona. A la mitja part Planella li va fer una petita entrevista preguntant-li pel partit i, al final dels 90 minuts, li va fer “la pregunta del milió”. Si no hi veia, com s’ho feia per seguir els partits des del camp? “Li vaig dir que al camp hi anava sense ràdio. I llavors em va contestar que, en el pròxim partit, podia asseure’m al seu costat i escoltar bé què deia”. Emocionat per la proposta, li va faltar temps per dir el sí.

Les normes eren clares. “Em va dir que tenia prohibit parlar pel micròfon. Només podia escoltar”. Però un dia, en un partit entre l’Olot i el València Mestalla… “Em va dir: «Va, tindràs l’oportunitat». I al final em va felicitar, em va dir que ho havia fet molt bé i que tornés quan volgués”, explica. Mentrestant la seva mare, l’Antònia, que l’escolta amb atenció, dibuixa un somriure. Ara gairebé a cada partit a casa és fidel a la cita amb Ràdio Olot, una transmissió que aquest 2017 ha merescut el reconeixement a la integració en els Premis de Ràdio Associació.

El Pere explica la història, precisament, al bar de l’estadi municipal d’Olot. La seva mare posa una funda d’ulleres blanca sobre la taula negra. I el Pere, arronsant el front i concentrant-se, la distingeix i l’agafa. I la seva mare torna a somriure. Fosc o clar. És tot el que pot arribar a veure, i amb esforç. Així, als vespres, quan se’n va el sol, aprofita el contrast de la llum per distreure’s amb una pilota blanca. Encara que en un d’aquests xuts va confondre la paret amb la pilota. El resultat, el peu enguixat. “L’hi tinc fins a l’1 de juny!”, diu. Aquell dia podrà tornar a la piscina, a fer natació, i també a participar en proves d’atletisme organitzades per l’ONCE.

Dibuixar el món amb la paraula

Sentint-lo parlar no sembla que tingui 11 anys. S’expressa amb pulcritud, amb un llenguatge clar i precís. Organitza bé el discurs, sense entrebancar-se. Segurament és com a conseqüència de la ceguesa que té de naixement, que l’ha obligat a desenvolupar altres aptituds. Una d’aquestes, la memòria.

És així com ha après a analitzar els partits. Ha memoritzat les habilitats dels futbolistes. Sap on juga cadascú i detecta, a partir dels comentaris i l’ambient, si l’equip necessita fer un pas endavant o enrere. Quan hi ha un canvi, imagina com condicionarà el partit. Durant la transmissió dibuixa mentalment un terreny de joc i mou els jugadors com si fossin peces d’escacs.

Diu que abans havia sigut del Barça. Després del Madrid. Però que ara, a banda de l’Olot, simpatitza amb el Betis, un club del qual es va enamorar “per l’himne”. Divertit i sincer, el Pere es fa escoltar i escolta amb atenció. A falta de visió, necessita que se li expliquin les coses amb la màxima claredat possible. Per això li agrada la ràdio, aquell mitjà que, des de sempre, ha dibuixat el món només amb les paraules. L’escolta a totes hores i canvia de freqüència amb facilitat. Li és igual si és en català o en castellà. Ell vol passar-s’ho bé. I si hi ha música o esport pel mig, encara millor.

Diu, per acabar, que de gran vol ser periodista esportiu. “De ràdio”, evidentment. I fa tota la pinta que el jove Pere Ribes farà carrera.