Hem tornat per seguir molestant

Aquest article havia de tenir un altre títol, però el meu llibre d’estil –i potser també el del diari– ho impedeix. Un títol tret d’un missatge de WhatsApp que un periodista important d’aquest diari em va enviar per donar-me ànims després de la meva intervenció. En un context absolutament amistós, i per acabar d’esperonar la meva recuperació, pronosticava l’ascens de l’Espanyol –en aquell moment encara per confirmar– amb un simpàtic i groller “la propera temporada podreu tocar-nos els” (l’elisió és meva). Perquè, tot i que hem perseverat, s’ha de reconèixer que aquesta sacrificada funció tàctil es complica, des del pou de la Segona Divisió.

Hi ha qui pensa que la mania per molestar és una obsessió nostra. Qui la identifica amb una ànima perdedora que només s’alimenta del que li passa a l’altre. I no: molestem en la mesura que existim. Qui som? Una molèstia que s’expressa en aquell clàssic “i tu, ¿com és que ets de l’Espanyol?” sovint acompanyat d’una referència a un parent exòtic –però molt estimat– que és perico: un exercici equivalent al del Butanito quan ens recordava com s’estimava Catalunya i hi afegia l’argument definitiu: “y mi mujer se llama Montserrat”.

L’Espanyol és la prova que no hi ha cap poder que sigui absolut i que fins i tot les hegemonies més grans tenen escletxes. Si el futbol no fos tan anacrònic l’Espanyol seria, de veritat i sense la ironia del títol d’aquesta secció, una espècie protegida; una mostra a conservar de la diversitat de la nostra societat. Però no: el futbol és antic i conservador. Per això la diversitat no és viscuda com un valor positiu. Per això mateix, l’Espanyol no és capaç de treure’s la corona de l’escut i el reial del nom. I també per això celebrem el mes de Maria amb una ofrena a la Mercè que, per coherència estètica, s’hauria d’haver enregistrat en blanc-i-negre.

La propera temporada tornarem a ser un motiu de preocupació per als mitjans de comunicació catalans, especialment per als públics (o, en paraules de l’admirat periodista, els hi tornarem a tocar els...). La nostra pràctica desaparició dels seus programes i de moltes transmissions s’ha explicat per motius esportius (esteu a Segona) i per evitar el greuge comparatiu (no podem fer diferències entre vosaltres i els altres dos equips catalans de la categoria). Ni impacte social, ni nombre de seguidors, ni història, ni potència econòmica. A igual categoria, igual tractament. Estic convençudíssim que aquest mateix criteri és el que seguiran la propera temporada. Si més no, la baixada a l’infern haurà servit per alguna cosa.