L'entrenador que va començar netejant fàbriques a les tres de la matinada

El botxí de l'Argentina, Hervé Renard, ha arribat fins al cim després d'uns inicis complicats

4 min
Hervè Renard

Barcelona"De tant en tant recordo aquells dies en què m’havia de despertar a les tres de la matinada per anar a netejar fàbriques", explica l'entrenador que ha trencat el cor de l'Argentina de Messi, Hervé Renard (Aix-les-Bains, França, 1958). Exfutbolista de nivell en una època en què ser professional no et convertia en milionari, Renard es va trobar treballant d’electricista i netejant moquetes pocs anys després de penjar les botes. Alguns clients el reconeixien dels seus anys com a futbolista a la Segona Divisió francesa. I ell, a la televisió, veia com la selecció francesa descobria aquell jovenet amb qui ell havia arribat a compartir entrenaments al Canes, un noi anomenat Zinedine Zidane.

"Jo era un dels defenses de l’equip. I va arribar Zidane, que devia tenir 15 anys. Era tan superior! Feia el que volia amb mi. Entrenar-me amb ell em va servir per veure clar que jo no servia per al futbol de primer nivell", afegeix un home que va acabar jugant uns anys a la Tercera Divisió francesa abans de deixar-ho. Havia jugat un sol partit a Primera. Un de sol. I havia acabat en camps regionals. La porta del futbol semblava tancada, però ara, tres dècades més tard, és en un Mundial com a entrenador dels saudites. I ha tallat les ales dels argentins. La seva vida sembla un conte.

Mentre recollia la porqueria de les fàbriques i netejava catifes, entre altres feines que va fer, continuava jugant al modest Sporting Club de Draguignan, un club de Sisena. Un cop va retirar-se va fer un curs d’entrenador i va passar a la banqueta d’aquest equip, on poc es podien imaginar que aquell entrenador ros acabaria fent història. Amb el Draguignan va aconseguir dos ascensos, fins a la Quarta Divisió, quan per casualitat, en una trobada d’entrenadors, li van presentar Claude Le Roy. Aquest francès d’ulls vius era una llegenda, llavors. Era un europeu més que havia caigut enamorat de l’Àfrica des que hi havia anat a entrenar la selecció camerunesa, a la qual va fer campiona d’Àfrica.

Le Roy havia entrenat Milla i N’Kono, i explicava que l'Àfrica era un continent amb un potencial futbolístic increïble, amanint les anècdotes viscudes amb records sobre vudú, bruixots i càntics. Quan Le Roy li va proposar si volia ser el seu ajudant, Renard ho va acceptar, tot i que el destí no era l’Àfrica: era la Xina, per dirigir el Xangai Cosco. Era l’any 2002. L’aventura no va durar gaire, però li va obrir noves fronteres a Renard, que després entrenaria un equip del Vietnam i acabaria al Cambridge anglès. I, de nou, Le Roy li va trucar: l’havien escollit seleccionador de Ghana i el volia al seu cos tècnic. Per fi arribava l’Àfrica.

Dos cops rei de l'Àfrica

Renard es va donar a conèixer quan va ser escollir seleccionador de Zàmbia, una selecció amb la qual va arribar a uns quarts de final de la Copa d’Àfrica. Després d’una aventura curta a Angola i Algèria, tornaria a Zàmbia per tocar el cel quan va aconseguir que aquesta selecció fos campiona d’Àfrica per primer cop, l’any 2012. Va ser una sorpresa que ningú s'esperava. Convertit ja en un tècnic reconegut, va tornar a França per dirigir el Sochaux, però no va anar bé. Renard va retornar a l’Àfrica, terra sense la qual ja no podia viure, i es va convertir en el primer entrenador dos cops campió de la Copa d’Àfrica amb dues seleccions diferents, ara amb Costa d’Ivori.

Després li arribaria el torn de debutar per fi en un Mundial amb un altre equip africà, el Marroc. La passió per aquest continent el va portar a conèixer un altre francès que havia fet de l’Àfrica casa seva, Bruno Metsu, l’home que havia dut el Senegal al Mundial del 2002. De fet, la senegalesa Viviane Dueye, la viuda de Metsu –mort de malaltia el 2013–, és ara la parella de Renard. "A l’Àfrica em sento lliure, vull viure aquí sempre", diria el francès. Però els diners van entrar en acció. El 2019, la federació de futbol de l’Aràbia Saudita li va fer una oferta per ser el seu seleccionador. Ell va dubtar, però després d’assegurar-se que tindria tot el poder, sense directius que apareguessin per dir-hi la seva, va deixar-se seduir pels petrodòlars.

Al reialment saudita, Renard ha posat en pràctica tot el que ha anat aprenent en el seu llarg periple, com ara amagar les cartes, ja que en una era en què sembla que tot pugui trobar-se a internet ha organitzat tres amistosos amb la prohibició a l'entrada de càmeres. A més, impressiona els jugadors al treballar més que ells... també en l'àmbit físic. "Jo vaig ser un treballador modest, soc dur. Així que ara treballo molt al gimnàs", sol dir. És a dir, predica amb l'exemple, participant en tots els entrenaments. Ja que no va ser futbolista d'elit, viu "al màxim com a entrenador".

Veïns mal relacionats

"Només ens han demanat que deixem una bona imatge del futbol saudita", va dir fa uns dies, quan va aterrar a Qatar en una imatge que no fa tant hauria estat impensable. La darrera dècada l’Aràbia Saudita ha liderat dos bloquejos econòmics a Qatar per intentar ofegar la seva economia. L'Aràbia Saudita, el país més gran de la regió, amb la històrica casa reial dels Saud defensant els llocs més sagrats de l’islam, no ha paït bé que Qatar, aquest menut emirat on habiten familiars àrabs que tenen les arrels a l’Aràbia, s'hagi convertit en una potència. Així que no mantenen relacions diplomàtiques i es barallen per tot, també pel futbol, amb incidents en els partits entre les dues seleccions i un litigi judicial en què Qatar acusa el govern saudita de robar les imatges dels partits de la Champions del canal qatarià BeIN.

Els dos països, gairebé germans culturalment però rivals quan toca parlar de política, han bastit una rivalitat en què només un Mundial de futbol ha permès que més de 400.000 saudites es desplacin fins a Qatar, per veure el campionat en directe, sent el segon estat on s'han venut més entrades només darrere del Qatar. Tots amb l’esperança que el mag blanc, com Renard va ser batejat a Zàmbia, aconsegueixi que per segon cop en la seva història la selecció de l’Aràbia Saudita superi la primera fase. Ho van fer el 1994. Ara ja no somien en repetir aquella fita.

stats