"Els nens jugaven a futbol amb la munició que minuts abans els hauria pogut matar"

BarcelonaPosats a buscar activitats que trenquin el gel entre persones, per molt allunyades culturalment que estiguin, Ric Fernández (Santander, 1982) va escollir les patxangues. "El futbol pot ser un desfogament, però també un art, i és molt inclusiu. No fa falta ni una pilota, pots jugar amb una ampolla de Fanta entre dues dessuadores. Qui t'ho dona això? El ball? Necessites la música. La beguda? Necessites el bar, els diners, la consumició, la connexió", considera aquest periodista i cooperant en una conversa mitjançant una videotrucada entre la comarca càntabra dels Valles Pasiegos i Barcelona que es va haver de fer dues vegades perquè l'entrevistador no va enregistrar correctament l'àudio en el primer intent.

Fernández, que coordina l'organització No Name Kitchen, especialitzada en investigacions sobre violència fronterera que han estat portada en mitjans com The Guardian o Al-Jazeera, va portar el seu objectiu fins a les últimes conseqüències: viatjar per mig món, del Vietnam a casa seva, amb el propòsit de jugar patxangues a tots els llocs per on passés, encara que fossin la definició de perill que apareix al diccionari. Les vivències d'aquest viatge les ha publicat ara en el llibre Distrito pachanga (Libros del K.O.). Un dels indrets on va fer una patxanga va ser a Bil'in, un petit poble de Cisjordània situat a la frontera entre Palestina i Israel on cada divendres hi ha una manifestació contra la construcció d'un mur de vuit metres d'alçada, l'establiment de colònies jueves i la violació de drets fonamentals.

El divendres en què Fernández va participar en la manifestació, va acabar, com és recurrent, amb soldats israelians disparant pilotes de goma (que tenen un nucli d'acer) i llançant pots de gasos lacrimògens. Quan el caos es va evaporar, Fernández va veure dos nens palestins jugant a futbol amb una de les pilotes de goma i s'hi va unir. "Els nens estaven jugant amb la mateixa munició que uns minuts abans podria haver-los matat. La sensació quan vaig anar a Cisjordània [abans de l'inici del genocidi israelià posterior al 9 d'octubre del 2023] era d'impotència i, en certa manera, de resignació per part de la població local. Fins al punt de jugar amb la munició que t'acaben de disparar –diu Fernández–. És una cosa insòlita que no et trobes en cap altre lloc. Que estigui tan naturalitzat, que formi part tant del dia a dia", afegeix. L'escena va acabar amb una patxanga entre vuit persones.

Les tres presons

També a Cisjordània, Fernández va seguir l'aventura del Beit Sahour, un equip de futbol femení, per jugar la final de la Copa de Palestina contra el Ramallah United. En el seu viatge de 28 km en autobús cap a l'estadi de Ramal·lah, on es va disputar la final, l'obstacle va ser un punt de control de l'exèrcit israelià. Naela i Nadeer, dues de les jugadores del Beit Sahour, li van explicar a Fernández que "jugar a Palestina és com escapar de les presons". Preguntades per quines són aquestes presons, les van concretar en tres punts: ser dona, ser musulmana i l'ocupació israelí.

Prèviament, a Cracòvia, Kata, una futbolista que jugava al camp de la fàbrica de Nowa Huta, va desmuntar la hipòtesi inicial de Fernández que el futbol és universal amb una simple pregunta: "Quantes vegades has jugat un partit amb dones durant aquest viatge?". Fernández va haver d'admetre que, fins aleshores, des del Vietnam a Polònia, havia jugat amb zero dones adultes locals. "Vaig començar amb la idea que el futbol és el més universal des d'un punt de vista que es pot jugar a tot arreu, però això no és el mateix que tothom el pugui jugar a tot arreu. La hipòtesi estava malament de sortida", admet Fernández.

Un segrest i una detenció

"El punt de partida era intentar jugar a llocs on no s'espera que es jugui", diu quan se li pregunta per si algunes vegades va portar massa lluny la seva valentia, sobretot tenint en compte que una de les patxangues, jugada al barri de Dahieh de Beirut, va acabar amb un segrest per part de Hezbollah. "Ens costa veure-ho des d'un punt de vista occidental, però hi ha tants llocs amb una presència naturalitzada d'armes i violència institucional que, si tu fas un itinerari des del Vietnam fins a Espanya, vas passant per un cúmul de situacions que provoquen que, quan arribes al Líban i et trobes un home que et posa una pistola al cap perquè li diguis si ets del Mossad o no, ja no et sorprengui gaire".

Dos mesos després del segrest de Hezbollah, la pèrdua del passaport quan es dirigia al camp de refugiats de Shatila va tornar a portar Fernández a ser retingut contra la seva voluntat, perquè van sospitar que era un terrorista sirià. En aquest cas, va ser detingut per l'exèrcit del Líban. La delicada situació es va solucionar gràcies a la casualitat que el general que estava a la base militar era el mateix que s'havia trobat després de ser alliberat per Hezbollah i el va reconèixer. "Tot l'estrès posttraumàtic em va sortir posteriorment. Les coses que m'havien passat se'm van anar sedimentant i em van sortir més tard", diu Fernández. Però, durant les hores que va estar detingut, Fernández va tenir temps de jugar una patxanga amb els soldats que el custodiaven amb una ampolla fent la funció de pilota.