"El futbol no té la culpa del que em va passar"

Badalona"Em va arruïnar la vida. Em va destrossar la vida. I era una vida senzilla, normal", afirma Raúl Sánchez (Badalona, 1979) mentre escura un vas d'aigua amb una palleta. Va buidant-lo, però intenta veure'l sempre ple. La seva vida va canviar radicalment el 26 d'abril de l'any 2014, en un partit d'una lliga de veterans: una coça d'un rival a l'esquena el va asseure per sempre en una cadira de rodes. Onze anys després ha arribat la sentència per a l'agressor: sis anys de presó i uns 750.000 euros.

Aquell dissabte va estar molt a punt de no anar a jugar: eren dies durs perquè s'havia separat i estava de mudança, però al final va decidir anar-hi precisament perquè el futbol és "l'excusa perfecta per desconnectar, per oblidar-se dels problemes". "Per trobar-se, fer una cervesa i parlar", completa. Treballava de soldador i jugava en una lliga de veterans, un context a priori poc competitiu: "La frase que més es repetia era «dilluns s'ha de treballar»". "Aquell partit encara continua per a mi. És un partit que ja fa onze anys que dura. Massa temps", emfasitza.

Va ser un partit calent. Sánchez li va demanar a l'àrbitre que xiulés el final abans, però aquest li va dir que pel poc temps que quedava valia més acabar. "Pot ser una cosa a millorar, perquè l'àrbitre té la potestat de dir prou i parar el partit. Però també els puc entendre. Estan sols i a vegades tenen por. Si hagués xiulat el final tothom hauria anat contra ell. Ell no té la culpa del que va passar. Només hi ha un culpable", diu. En una disputa va xocar amb un rival: no semblava més que una càrrega normal, però el rival es va girar i li va començar a pegar. Cops de puny al pit i a la cara. L'àrbitre el va expulsar. Però des de la grada va continuar insultant-lo i amenaçant-lo de mort. Poc després un company va caure a terra. Sánchez va córrer per ajudar-lo. Són les últimes passes que va fer: pel camí va notar una puntada de peu a l'esquena.

"Vaig notar una fuetada a les cervicals i vaig caure a terra. Em va quedar la mà a sota del pit, però no podia treure-la. Recordo sentir com un xiulet molt fort. Intentava parlar i cridar per demanar ajuda, però no podia. No em podia moure. No podia fer res. Allà ja ho vaig dir a dos companys: «M'ha deixat tetraplègic»". Des de terra veia com companys i rivals continuaven barallant-se. Quan va arribar l'ambulància els rivals ja eren al vestidor. S'havien tret la samarreta perquè no es pogués identificar l'agressor pel dorsal. Recorda la por de no adormir-se durant el trajecte en ambulància cap als hospitals de Can Ruti i Vall d'Hebron.

Diu que la seva vida és pitjor del que era. "Buf, per tantes coses", accentua. Parla de la tristesa de "saber que no seràs com abans i que res serà com abans". Dels perills de preguntar-se el perquè. "És el pitjor. Et porta a un bucle. No canvia res, no serveix per a res. T'ha tocat perquè t'ha tocat". Parla de la ràbia de no poder entrar en un restaurant per un esglaó, d'entrar en una botiga i que el dependent es dirigeixi a l'acompanyant i de sentir que és "ciutadà de segona" perquè el món no està adaptat i preparat per a les persones amb mobilitat reduïda. Abans anava sovint a la platja. Però no hi ha tornat des de l'accident: "No em ve de gust perquè tothom miraria com entro a l'aigua, com si fos un circ".

"Necessito ajuda pràcticament per a tot"

A vegades el canvi fa mal: de pujar al cim del Pedraforca i ser la persona que pintava les cases dels seus amics a haver de demanar ajuda quan li cau el comandament de la televisió a terra perquè no el pot recollir. "Necessito ajuda pràcticament per a tot", sospira. Té dues persones contractades com a cuidadores.

Reivindica que una sentència "no pot ser justa quan arriba tan tard" i afegeix que aquesta és "barata en tots els sentits", començant pel fet que no hi ha diners que compensin el dany provocat. L'agressor no s'havia posat en contacte amb ell. Quan van coincidir al judici va abaixar el cap. La defensa va demanar una valoració mèdica: "Deien que jo estava millor del que dèiem. El primer que va fer el metge va ser dir-me que em tragués la jaqueta. Li vaig dir que ens podíem passar el dia sencer així. Jo no puc treure'm una samarreta. Puc posar-me-la pel cap i les mànigues, però no baixar-la per darrere".

A vegades no sabia com omplir els dies, tan llargs, massa, però va trobar un sentit vital, una missió: lluitar contra la violència al futbol a través de l'educació i crear consciència. Va fer un documental que es pot trobar a 3Cat, Netflix i YouTube, 26 de abril. Play again, i fa xerrades a clubs i escoles, en un context en què la violència al futbol augmenta: any rere any pugen les peticions de presència policial als camps de futbol, per exemple. Ell ara es penedeix d'haver insultat alguna vegada algun àrbitre o algun rival. "És dur posar-te allà davant a explicar la teva història, però m'omple –reconeix–. La vida continua i s'ha de seguir", argumenta.

Sánchez continua gaudint de la pilota. Ara per televisió: "Al final el futbol no té la culpa del que em va passar".