Futbol
Esports  /  Futbol Masculí 02/10/2022

Carlos Kameni: "Si algun dia governa la ultradreta on visc, tornaré al meu país"

Porter de la Unió Esportiva Santa Coloma

5 min
Carlos Kameni segueix la seva carrera a la Unió Esportiva Santa Coloma d'Andorra

BarcelonaDeu anys després d’haver de marxar de l’Espanyol, Carlos Kameni (Douala, Camerun, 1984) encara manté viva l’ambició per seguir jugant a futbol. El camerunès no podrà seguir la visita del València a Cornellà-El Prat (14 h, Movistar LaLiga) perquè dues hores després li tocarà defensar la porteria de la Unió Esportiva Santa Coloma, el club andorrà on ha aterrat aquest estiu. En una entrevista a l’ARA parla sobre l’or olímpic que va canviar-li la vida, la seva etapa com a espanyolista i la xacra d’un racisme que va patir de primera mà. 

Què el porta a Andorra?

— Les ganes de seguir jugant a alt nivell. Després d’estar a l’Àfrica el curs passat [a l’Arta/Solar7 de Djibouti] volia tornar a Europa. Davant la dificultat per trobar alguna cosa a Espanya, vaig venir aquí pel contacte d’un amic. El dia del debut estava igual de nerviós que en el meu primer partit com a professional. 

Com es cuida un porter de 38 anys?

— L’edat només és un número. El físic el pots mantenir entrenant, però qui mana és el cap i les ganes de seguir jugant. Em sento bé físicament i mentalment i no penso a retirar-me, sinó a seguir gaudint i fer disfrutar l’afició. Entreno fort, menjo bé i descanso molt. Evito menjar llaminadures i la xocolata amb llet. Els dolços només els miro de reüll. 

L’estiu del 2000, amb només 16 anys, va formar part de la selecció del Camerun que va guanyar els Jocs Olímpics de Sidney. Un èxit que va catapultar tota una generació de talents com Eto’o, Wome, Geremi o vostè. S’esperaven aquell or?

— Seria mentida dir que esperàvem l’or. Buscàvem superar la fase de grups, passar-nos-ho bé i defensar els colors de l’equip. Érem una família, un grup de germans que lluitàvem un per tots i tots per un. Sabíem que, si patíem junts, podríem riure junts al final. Quan vam guanyar el Brasil, la favorita, vam veure que ja no hi havia marxa enrere. L’or olímpic és l’èxit esportiu més especial de la meva carrera. Va marcar la meva vida i la dels jugadors d’aquell equip: ens va permetre aconseguir contractes a Europa i entrar al món futbolístic d’alt nivell. Quan Tamudo em recorda que li vaig pispar aquell or li dic que li deixo la meva medalla, però només per uns dies. 

D’aquí dos mesos es disputa el Mundial de Qatar. No juga amb la selecció del Camerun des del 2019. És un somni descartat?

— L’esperança és el que ens fa viure i somiar. No ho descarto en absolut. Mentre estigui en actiu, estaré a disposició del meu país i de la meva selecció. Seria un premi a la meva trajectòria. Si vaig al Mundial, però, no serà per passejar-m’hi, sinó per sumar. 

El seu primer pas per Europa va ser a França, però en quatre anys només va jugar-hi un partit oficial. L’Espanyol va fer una aposta arriscada fitxant-lo. 

— És així, cal dir les coses com són. Dono les gràcies a Tommy N’Kono que apostés per mi i em portés al club que em va donar a conèixer al futbol professional. L’Espanyol no em coneixia, però ell sí. Tenia ofertes d’Anglaterra, però ell em va demanar que vingués a l’Espanyol, i no vaig dubtar a fer-li cas. És el meu pare futbolístic i una de les persones més importants de la meva carrera. Mantenim una relació molt estreta. 

No és habitual que un porter de 20 anys sigui titular a un equip de la Lliga. 

— No ho és, però gràcies a Déu i a la confiança que em va donar la gent de l’Espanyol ho vaig aconseguir. Soc un lluitador nat. Si em donen una oportunitat, intento agafar-la. I si no me la donen, segueixo lluitant fins que ho facin. Ningú m’ha regalat res. Si no treballes de valent i t’hi esforces no tindràs cap premi. La mentalitat és el que marca la diferència entre aconseguir les coses o no fer-ho. 

El curs del seu debut va aturar penals a estrelles com Ronaldo, Torres o Baptista. Estudiava gaire els llançadors?

— No. Era tot intuïció. Respecto la feina que fan els entrenadors de porters, però no m’agrada estudiar els llançadors. Si penses en percentatges, vas molt condicionat. Crec que el treball d’un porter és més intuïtiu que analític. Cal tenir el cap treballant durant el partit i prendre les decisions en cada moment. Prefereixo ser jo qui s’equivoqui. 

Va formar part d’una generació amb noms com Tamudo, De la Peña o Luis García, amb qui va guanyar l’últim títol oficial de l’Espanyol, la Copa del Rei del 2006, i va arribar a la final de la UEFA del 2007. 

— Vam guanyar equips molt importants. La Copa va ser l’èxit més important que vaig aconseguir amb l’Espanyol, mentre que arribar a la final de la UEFA va ser un premi increïble. Tot i la derrota, em quedo amb la bona temporada i el treball col·lectiu que vam fer. Li tinc molt d’afecte i de respecte a l’Espanyol i a la seva afició per tot el que m’ha donat. 

L’estiu del 2011 va demanar més ambició a la directiva de l’Espanyol, unes paraules que el van condemnar a l’ostracisme fins al gener, quan va marxar lliure al Màlaga. Què va passar perquè l’apartessin del club?

— El meu discurs no era ni l’adequat ni el benvingut en aquell moment. La decisió de Mauricio Pochettino i de la directiva d’aquell moment va ser fer-me sortir de l’Espanyol. No perquè fos conflictiu, perquè no generava problemes, sinó que no volien aquest tipus de futbolista. I això que jo possiblement sentia més els colors que alguns d’ells. No entenia com, amb un equip com el nostre, el club podia estar allà sense ambició. Volia veure créixer l’Espanyol. Potser no era el que ells volien i per això em van empènyer cap a la sortida. Va ser dolorós marxar així, però són coses del futbol i de la vida. 

¿L’Espanyol li va oferir, més tard, la possibilitat de tornar?

— No. Em vaig oferir en dues ocasions: el 2019, quan vaig tornar de Turquia, i l’any passat. Em van tancar la porta els dos cops.  

Lamentablement, el racisme segueix ben present als camps de futbol d’Espanya. A vostè li va tocar patir incidents d’aquest tipus tant amb aficions rivals com amb alguns radicals de l’Espanyol. ¿El sorprèn que encara se segueixin vivint episodis d’aquest tipus a la Lliga?

— No em sorprèn, perquè en cap moment es van prendre decisions fermes per acabar amb això. Les coses només començaran a canviar el dia que, quan passi un episodi d’aquest tipus, es prohibeixi entrar al camp una grada sencera o es faci jugar fora del seu estadi un equip els partits com a local, per exemple. Als estadis hi ha milers de nens que reprodueixen l’educació que reben dels seus pares. Molts cops m’he sentit impotent, pensant si formem part del mateix planeta. Fa molts anys que acumulem faltes d’educació i de respecte i encara no sé per què no s’ha pres cap decisió. 

¿Li preocupa l’auge de la ultradreta a Europa?

— Jo vaig venir a Europa a jugar a futbol i els meus fills han nascut aquí. No valoro la política. Respecto totalment la seva visió de la vida. Si guanyen aquests partits significarà que no només hi ha una persona, sinó que prop de la majoria d’una societat pensa igual. Què vols canviar? Cal acceptar les coses com són. I si el dia de demà em toca viure en un país així, tornaré al Camerun. La vida és així.

stats