Juanpe Ramírez: "Em feia enveja veure que fins i tot un avi es podia moure més que jo"

SANTA COLOMA DE FARNERSPocs futbolistes representen el significat del bon comportament com Juan Pedro Ramírez, Juanpe (Las Palmas de Gran Canària, 1991), un dels capitans d'un Girona amb qui va fitxar el 2016, amb 25 anys, per viure-hi de tot: des del naixement dels seus fills als dos ascensos a Primera, les tres temporades a l'elit, la pèrdua de categoria i el drama de les finals de play-off perdudes. És l'únic jugador de la plantilla que ha recorregut el camí complet, malgrat que aquest curs s'ha passat molt temps mirant-s'ho des de fora dels terrenys de joc per una llarga recuperació.

Aquest és un any en què s'ha gaudit molt, a Montilivi, però tu no ho has passat del tot bé.

— És cert, ha estat una temporada molt difícil. M'ha tocat no ser protagonista al camp, després de molts anys sent-ho. Però m'ho he passat pipa veient jugar l'equip i això no és normal. Perquè quan no hi participes, el més habitual és patir molt. I no m'ha passat. El vestidor ha crescut bastant, però potser marxem amb un mal regust de boca. Hi havia nivell per aspirar a alguna cosa més, l'equip no ha tocat sostre, encara. La llàstima és que ja s'ha acabat i molts futbolistes no hi seran, l'any vinent. Cal sentir-se orgullosos, perquè no era fàcil. Hem de tenir-ho present cada dia, perquè el Girona és el club que més pateix de la Lliga.

Per un pèl no s'ha atrapat el rècord de punts de la primera temporada a Primera, la 2017-18, a les ordres de Pablo Machín.

— Aquell va ser un any impressionant, però diferent. Era el primer cop i tot era il·lusió. Però aquest té molt de mèrit, perquè hem competit contra rivals que ens tripliquen el pressupost i han estat a l'elit tota la vida. La intel·ligència artificial ens donava com a descendits des del primer dia i ho hem capgirat i hem quedat entre els deu primers.

Serà molt complicat recordar a la gent a la jornada 1 del curs vinent que l'objectiu del Girona és la permanència?

— Míchel és molt exigent i l'any passat, quan vam tornar de les vacances, ens va ensenyar en un PowerPoint que havíem de fer 53 punts. I veníem de guanyar el play-off i pujar! Nosaltres som ambiciosos, però és clar que el focus principal és mantenir la categoria. Seria tornar a fer història un altre cop, perquè mai hem aconseguit estar més de dos anys consecutius a Primera Divisió. Un cop fet, ja veurem què pot arribar.

Tornem al teu cas, perquè després de tant barallar-te per tornar a Primera, quan hi has arribat, no has pogut jugar gaire. Com ho has viscut?

— Em vaig lesionar després de jugar contra l'Elx a la final del play-off 2019-20, amb Francisco a la banqueta. Allà es reprodueixen els meus primers problemes al tendó d'Aquil·les i he estat jugant més d'un any i mig amb molèsties. Vivia pel meu peu i la veritat és que no ho desitjo a ningú. Arribava el meu dia lliure i no podia sortir a passejar amb els fills, no podia fer res. I per fi aquest any m'he operat i he vist la llum. Ara em sento una persona nova i puc aportar coses en el dia a dia de l'equip.

Com ho has fet per aguantar tant de temps?

— L'any passat vam buscar mil maneres, però l'objectiu era arribar bé cada cap de setmana. Com? Compensant càrregues, perdent-me entrenaments entre setmana per poder jugar els partits... Però és que vaig arribar al límit, perquè ni fent-ho així era viable. Va haver-hi un dia en què em vaig asseure amb els fisioterapeutes i el doctor i vam posar-hi remei. Va ser la millor decisió que vaig prendre.

De quina manera t'ha afectat en l'àmbit personal?

— Ha estat molt dur. Sortia dels entrenaments i quan arribava a casa m'havia de posar a la màquina que em toqués, feia treball preventiu tres cops al dia... I a la nit igual. Tot això, mentre intentava fer la meva vida i gaudir de la família, dels fills. Recordo conduir mentre anava a la Vinya, el nostre centre d'entrenament, i sentia enveja dels avis que caminaven pel carrer. Em deia: "Caminen bé, sembla que no tenen dolors i quan jo m'aixeco del llit em deixaria robar perquè no puc ni córrer" [riu]. Afortunadament, ja ho he superat.

S'agraeix prou a la família el fet de ser-hi sempre?

— Tots tenim les nostres històries i de vegades és molt complicat. Per a mi, especialment, perquè m'identifico molt amb el Girona i en els mals moments la bola es fa infinitament més grossa respecte a un altre company que faci menys temps que és al club. A mi, tot em fa més mal. La meva dona, per exemple, ja sap que en el postpartit, depèn com hagi anat, no cal que em digui res, perquè estic en un lapse de temps en què amb prou feines rebo res. Però la nostra gent és fidel al nostre costat, ens entenen i ens donen suport diàriament. I se'ls hi ha d'agrair, esclar.

M'han dit que et fa molta il·lusió convertir-te en el futbolista del Girona amb més partits en la història del club en categories professionals. Ara ets tercer, a vuit partits de Borja García i Àlex Granell.

— Segur que amb el temps encara ho valoraré molt més. Però el que més il·lusió em fa és que el Girona no baixi mai més de Primera i s'hi estigui tota la vida. I poder gaudir-ne, perquè sé que a Montilivi ja no em queda tant. Hi vaig arribar fa set anys, no sabia que m'hi estaria tant de temps. I ara d'aquí no em traurà ningú, perquè ja soc un gironí més. Sigui on sigui.